Polítics impotents

Tots, sense excepció, podríem explicar la síndrome del polític impotent. Tots els que representem d’alguna manera interessos i valors d’organitzacions vinculades a l’atenció a les persones, a la cultura, l’educació, la joventut o algun altre àmbit de la vida pública desproveït de suport i recursos suficients per fer la tasca que tenim encomanada, podríem fer-ne una bona descripció.

Tots podríem explicar més d’una i de dues converses, mantingudes en confiança i amb discreció, amb responsables polítics, en les quals ens donen la raó, asseguren que comparteixen els nostres neguits, confirmen els nostres criteris i ens transmeten la seva comprensió davant de les dificultats que vivim. Ens diuen que moltes de les propostes que fem són les bones, que són les que caldria impulsar i promoure, i que no hi ha ningú com nosaltres, coneixedors de l’exacta situació del nostre sector, per indicar quines haurien de ser les linies de treball més adequades per fer-nos sortir de l’atzucac.

De vegades són professionals destinats a serveis públics, amb un nivell de responsabilitat que balla amb ambigüitat entre la funció tècnica i la funció política, en aquell punt imprecís en el qual és difícil saber si la seva actuació deriva d’instruccions superiors o genera instruccions als subalterns. Però tot sovint són càrrecs inequívocament polítics, de director general en amunt, de lògica adscripció partidària, sense excloure consellers i la seva àmplia gamma d’assessors, consultors, assistents i analistes.

Un cop t’han fet veure que estan amb tu, que se senten solidaris amb la teva causa i que en són personalment partidaris, et diuen que ja han fet o fan tot el que poden, i que si no fan més es perquè no hi ha manera humana de fer-ho. De raons per arribar a aquesta conclusió n’hi pot haver diverses, però el repetori que més sovinteja és prou concret.

La més freqüent és la falta de recursos. El servei, l’àrea, el departament o el Govern no tenen el pressupost necessari per fer-ho. I els que tenen la clau de les partides que ho permetrien són en un nivell superior de responsabilitat que té altres prioritats.

A una distància no gaire llunyana en la freqüència ve l’aparell burocràtic-legal. El procediment estableix que això no es pot fer en menys de cinc mesos, per posar una xifra força comuna, i els requisits de transparència que mai ningú no ha sol·licitat, les mesures per prevenir la corrupció que en el teu sector mai no s’ha produit, o disposicions legals (reglaments, decrets, lleis o directives) que s’han fet pensant en altres casos però que sorprenentment regulen el teu, no ho permeten. I, és clar, aquí ja entren en joc els maquiavèlics secretaris, juristes i interventors. Estic lligat de mans, ens diuen; no em deixen fer-ho.

La terna de subterfugis es completa amb el que, probablement, és més feridor. És quan et diuen que els que estan per damunt d’ells, els que manen més, no atenen als seus arguments. Les prioritats polítiques passen per una altra banda, no comparteixen ni accepten els arguments tècnics i, malgrat són dels nostres, no aconsegueixen convèncer-los. Tothom té clar que sou importants, ens diuen; no hi ha dubte que feu una feina valuosíssima; no sé pas què seria del país si no hi fóssiu. Però les polítiques necessàries per impulsar això tan essencial que feu no són ara mateix en el nucli de les prioritats, i la cultura organitzativa del nostre grup va per una altra banda, malgrat que jo ho defenso una i altra vegada, asseguren.

Hem de perseverar. Vinga, ànims. No afluixeu. A poc a poc ens hi anirem acostant.

Quan podem situar aquests arguments en el terreny del cinisme, tot és prou previsible. Ens emprenyem, aixequem la veu i fem valer les nostres raons allí on podem, sense mitges tintes, anant a totes, elevant el to del debat. Però no és pas aquesta la pitjor de les situacions possibles. Al cap i a la fi, recórrer als tòpics de la incompetència dels governants, de la bombolla en què viuen, allunyats de la realitat, o de la deriva ideològica que condemna les nostres posicions a l’ostracisme, recomforta perquè et dona un nord, un objectiu pel qual es pot lluitar, i un adversari a combatre.

El pitjor és quan constatem que són sincers. Quan ens adonem que de debò creuen en nosaltres i que ens donen la raó amb el cor a la mà. Que coneixen el nostre sector, que comparteixen els patiments, que en són plenament conscients i que estan amb nosaltres a mort. La pitjor de les situacions possibles és quan ens adonem que els nostres governants estan efectivament amb nosaltres i no poden o no troben la manera de fer allò que saben que haurien de fer i que nosaltres els demanem.

I és que davant de la incompetència podem fer coses. Però quan ens enfrontem a la impotència… Quan el responsable polític que teòricament té a la mà prendre la decisió que tu li demanes et diu “tens raó però no puc fer-hi més…” El dia que et passa això és difícil continuar amb la brega i et tempta el desànim.

Traslladar la síndrome del polític impotent a totes les qüestions que centren la nostra actualitat és ben fàcil. La pandèmia, la crisi econòmica, la falta de recursos per a la cultura, la relació amb l’Estat, el procés independentista, les eleccions al Parlament, l’auge de l’extrema dreta, l’autoritarisme en el context internacional, l’emergència climàtica…

No es tracta, diria jo, de repetir per enèsima vegada el tòpic de la pèrdua de confiança en la política. Potser caldria fer una passa més enllà, per parlar de la confiança dels responsables polítics en si mateixos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: