El món segons Cuyàs

Jo formava part del consell editorial de l’edició del Maresme d’El Punt, i ell n’era el director. Les nostres trobades quinzenals eren una oportunitat única de debatre amb veus autoritzades sobre qualsevol temà d’interès, cultural, social o polític, i de fer-lo passar per la particular mirada dels titulars del diari, garbellant i triant allò substanciós d’allò lleuger i oblidable. Ell hi posava criteri, endreçava els temes de debat i assumia tot sovint petits mea culpa quan els consellers formulàvem queixes i tocs d’alerta sobre informacions publicades poc rigoroses, amb defectes de forma o  massa carregades de tintes. Prenia notes i ens assegurava amb aquella gravetat i contundència que li agradava exhibir en els espais de confiança que el responsable de la relliscada a la redacció rebria el calvot de rigor. Sabíem que, amb tota diligència, l’advertiment arribaria a port (entre d’altres raons perquè jo tenia amics a la redacció que me’n donaven fe), però teníem també la seguretat que aniria acompanyat d’algun toc sorneguer, d’alguna anècdota dispersa i probablement fora de context, d’aquell estil bonhomiós que arrodonia les burxes. Sabíem que el calvot faria de bon passar.

El cas és, però, que el record que tinc més present d’aquella època té a veure amb un incident que arribà en la direcció exactament contrària. Jo escrivia una columna quinzenal al diari, amb total i absoluta llibertat, mirant d’introduir un aire una mica diferent (coses d’edat i de dedicació professional) a la linia general d’opinadors. Al consell editorial també fèiem elogis de les peces d’opinió que destacaven per alguna raó i reprovàvem els que, a parer del grup, feien baixar el nivell de la casa. I un dia em va tocar rebre. Em va renyar de valent, en ple consell editorial, per un article en el qual jo carregava contra praxis a parer meu irrespectuoses i autoritàries (qui ho havia de dir, oi?) de la Guàrdia Civil, que en aquella època tenia encara la competència de tràfic i transitava, motoritzada, Maresme amunt, Maresme avall. No va censurar ni molt menys la meva opinió, sinó el meu estil, que segons va dir, crec que literalment, supurava ressentiment i poca elegància.

Suposo que a ningú no li agrada rebre una plantofada pública, i menys davant d’un auditori reduït en nombre però de prestigi contrastat. He de reconèixer que el meu petit però capriciós orgull va quedar tocat durant força temps a causa aquell episodi, i va condicionar passatgerament l’opinió que tenia d’ell.

Ara que el seu mestratge com a articulista és fora de qualsevol dubte i que jo he après també a posar l’orgull en quarantena de tant en tant, veig que les meves crítiques explícites, evidents i poc matisades sagnaven per una ferida  egocèntrica, i que les maneres amb les que les vaig fixar negre sobre blanc eren la perfecta antítesi de l’estil i virtuts que han fet cèlebre l’amic Manuel Cuyàs. No gosaria dir que ara en sé gaire més que en aquella època, però com a mínim, crec que seria capaç de trobar quatre o cinc maneres de dir allò mateix que vaig dir, amb més precisió, elegància, estil i, vet-ho aquí, eficàcia. De les quatre o cinc, com a mínim dues, s’assemblarien força a les seves. Va ser una lliçó, allò? Suposo que sí.

I és curiós que ara, en lamentar la mort de Manuel Cuyàs, és el primer record que m’ha vingut al cap. L’amic Joan Safont li ha dedicat un obituari remarcable, i l’anomena mestre sense cap recança. Jo no ho havia fet mai. Potser ara li ho reconec.

La segona imatge ràpida que m’ha vingut al cap és de fa cosa de sis anys. Assegut a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, Cuyàs observava i feia safareig, de manera indissimulada, sobre el continu anar i venir d’ateneistes que s’atansaven a les urnes de les eleccions per a la docta casa. Xerrava animadament amb el també periodista i company de tertúlies diverses Lluís Foix, i ens anava preguntant als que de tant en tant ens hi atansavem qui era qui en el complicat món de relacions socials i polítiques (i potser també una mica culturals) de la docta casa. S’hi divertia cosa de no dir. Unes eleccions a l’Ateneu és una continua desfilada de patums i un entretingut joc d’equilibris entre allò purament ideològic, la notorietat o la superficialitat intel·lectual i, sobretot, els egos afuats i vanitosos. Terreny adobat per a la tafaneria de Cuyàs.

La candidatura de la que jo formava part l’havia temptat i li havia proposat obertament d’afegir-s’hi, però després d’uns quants dies de dubtes va refusar en descobrir, amb absoluta sorpresa segons ens va dir, com n’era de difícil de mantenir a l’Ateneu l’equilibri entre les amistats i l’opció política o intel·lectual de què cadascú vol ser guardià. Quina feinada, participar a les eleccions, ens va deixar anar. Era molt més divertit observar-les, fer-ne crònica, tafanejar una mica i obtenir-ne conclusions, només unes quantes de les quals cal fer públiques. Li agradava molt més, queda clar, fer de periodista. Per fer periodisme de la manera com a ell li agradava entendre’l.

Es fa estrany pensar que ja no li llegirem els articles a El Punt Avui. Els seus no eren els articles que triava jo per esmolar militàncies, i tampoc no eren els que m’ajudaven a construir les meves opcions vitals. Però eren, sense cap mena de dubte, els articles que descrivien la part del món en la que m’agradaria viure. Qui ens explicarà ara, aquest món que, malgrat tot, existeix?

Em sembla que et continuaré buscant entre les pàgines dels diaris, amic Manel. No hi trobaré les teves paraules, però sí que hi trobaré les paraules de tots els que han après, ho sàpiguen o no, de tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: