Com estàs?

Sortir per anar a trescar per Collserola o per baixar Besós avall fins a la platja de Badalona no em motiva gaire, ara mateix. I és per això que m’he mantingut fidel a aquest confinament nostre de cada dia. No és que tingui una especial afició a quedar-me a la cova, però si alguna cosa enyoro no és pas la parcel·lació del meu temps d’oci ni el permís condescendent d’una autoritat que cada dia em resulta més estranya. Enyoro, això sí, la llibertat de decidir no fer res.

Un dels efectes perversos d’aquesta crisi és que, aparentment, res no ho fem per pròpia voluntat. Si ens quedem a casa, lògicament, és perquè ens ho imposa la lluita contra la propagació del virus. Quan sortim, fent ús de les migrades possibilitats que hem tingut fins ara de treptijar el carrer, és amb l’autorització limitada dels nostres governants. I com que les mesures adoptades són tan confuses i ambigües, mai no acabem de saber si la sortida al terrat és una llicència permesa o un acte clandestí, si la compra ha de ser a la merda de supermercat de sota de casa o si podem aventurar-nos dos carrers més enllà per arribar fins a un establiment que, a banda d’alimentar-me per a la supervivència, em permet algun lleuger gaudi gatronòmic.

Com que no som lliures per fer ni per desfer, m’he quedat a casa. Llei del mínim esforç, ni físic ni intel·lectual.  Neutre, pla, irrellevant, insubstancial, innocu, inofensiu, intrascendent. Ens han pres tota possibilitat de ser rellevants i fins i tot de prendre iniciatives. Res no ho decideixes tu, perquè sempre hi ha una norma que t’ho indica i  obliga. Fins i tot si optes per la lassitud i la caiguda de braços hi ha un bon argument legal per fer-ho. Ni la rebel·lió no és possible perquè qualsevol cosa contra la que et rebel·lis ha quedat aturada, inoperant. És el món sense objectiu, la vida sense esma, l’existència banal.

I qui ens ho ha fet, això? El virus? No, massa fàcil. El govern? No, massa inútils. Nosaltres? Ens ho hem fet nosaltres?

I doncs, m’he quedat a casa. Un dia més, que no ve d’aquí. I m’he passat bona part del matí instal·lat al balcó (habitualment en diem terrassa, que fa més senyor), a gaudir d’aquest nou sol estiuenc amb un bon llibre a la ma. El cas és, però, que no he llegit gens. Ja ho diuen arreu, que un dels efectes del confinament és la dificultat (incapacitat?) de concentrar-te en res que sigui mínimament plaent. Només sobreviu la obligació, el teletreball forçat, el nou esclavisme de la xarxa instal·lat als dominis de la teva cuina, menjador o dormitori.

He passat unes quantes pàgines d’esma, i la vista m’ha marxat sense poder evitar-ho enllà de la barana, contemplant els grans arbres (són una mena indeterminada de salzes, crec) que, sortosament, viuen i fan viure el petit parc del nostre interior d’illa. A desgrat del sol, un ventet suau els gronxava i provocava aquell fregadís de fulles que, amb una mica d’imaginació i els ulls tancats, encara et faria creure que ets ves a saber on. El llibre m’ha caigut de les mans, el cafè s’ha refredat a la tassa, les cames se m’han adormit i un cop de cap espantós m’ha fet tèmer per les meves cervicals.

Això ha estat el més excitant que he fet avui. Deixar-me endur per la sortida verda del nostre balcó. És probablement un dels primers caps de setmana que he aconseguit, a còpia d’una força de voluntat que desconeixia, no fer gairebé res de feina. Ha estat un esforç titànic, però he aconseguit esquivar qualsevol reunió per videoconferència, l’atenció a qualsevol consulta que m’hagi arribat, la redacció de qualsevol comunicat o nota de premsa, la confecció de qualsevol memòria, informe o resum, l’actualització de qualsevol espai web, aplicació informàtica o xarxa social professional… Ho he aconseguit…. o això vull creure. Potser és que ja no podia més?

La resta, si fa no fa, com cada dia. Recompte de morts i infectats al televisor, imatges de gent suada i riallera als passejos, platges i camins de muntanya, rodes de premsa interminables i anodines dels responsables(?) polítics,  una conversa amb els adolescents de casa, un dinar elaborat amb calma i cura, un parell de tasques breus de la feina que no he pogut evitar malgrat ser diumenge i a desgrat del paràgraf anterior, repassades insistents a la xarxa banal per riure, per indignar-me o per fer-me el desmenjat, altres dos intents fracassats de llegir una mica,  un parell de capítols a la pandèmia Netflix… i això d’ara.

Estàs negatiu, em diuen. No, home. Estàs deprimit. No, dona. Estàs apàtic. Ni tan sols això. Com estàs? Be. Estic be. Com vols que estigui? Estic be. Viu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: