Que no ens toquin els joves

Quan va començar aquesta ja llarga història, tot just tenien 10 anys. Van crèixer sentint a parlar tothom de política, en un entorn optimista i esperançat. Se’ls van acumular a la matèria gris els missatges sobre la llibertat d’expressió, sobre l’exercici democràtic, sobre la capacitat real de la ciutadania d’influir i fer valer drets i somnis, sobre la força de la comunitat organitzada i sobre les possibilitats visionàries de canviar el curs de la història. Aixecaven quatre pams de terra i ja feien cap a les manifestacions, agafats de les mans de pares i mares i enfilats a les seves espatlles per veure des de l’alçada la massa ingent de persones que coreografiava un desig compartit. El discurs era coherent, fàcil d’entendre, emparat per un Govern i centenars d’ajuntaments, fonamentat en històries mítiques sobre lluites dures, llargues i llunyanes, però a la fi exitoses. Els van dir i, sobretot, van creure que era possible fer-ho també a casa seva.

A l’escola els van parlar de diàleg, de debat democràctic, d’eleccions i d’estat de dret. Als seus ajuntaments hi van trobar serveis de joventut, àrees de drets civils, campanyes a favor de la interculturalitat, missatges de llibertat en la tria d’opció sexual i discursos sobre la igualtat de gènere. Tothom els va parlar be de la diversitat i de la pluralitat, de la igualtat d’oportunitats i de l’expressió artística com a vehicle de realització personal i de creixement col·lectiu. Tenien clar que havien de viatjar per eixamplar horitzons, i els primers bitllets d’avió els van compartir amb els seus pares, que els passejaven pel món fent turisme cultural i intel·ligent. És així com van trepitjar ciutats modernes i endreçades i territoris de dubtosa qualitat democràctica però amb cultures riques i amb un punt d’exotisme. Van comparar i van fer la seva tria. Sabien en quin món volien viure.

Ben aviat es van adonar, però, que res no havia de ser fàcil, que el futur estava carregat d’incerteses, que el camí que els havien traçat estaria ple d’ensurts i que els tocaria lluitar molt per mantenir o assolir un nivell de vida suficient per satisfer les seves inquietuds o, simplement, per subsistir sense haver d’hipotecar els somnis. Com que els van dotar de sentit i esperit crític es van adonar que l’economia és la més imperfecta de les ciències, i que tots els seus defectes fan parella amb les injustícies socials. Els dispositius electrònics que tenien a les mans, els més avançats de la història, radiografiaven les dificultats i disseccionaven els arguments tramposos de l’statu quo, publicitat i encimbellat gràcies als mitjans de comunicació. Van començar a comprovar que tot era més lent del que haurien volgut i, sobretot, més difícil del que havien imaginat.

Però formaven part d’un moviment humà de grans dimensions. Els havíem dit que amb perseverança, amb l’ús de la raó, amb maneres pacífiques i amb paciència, tot era possible.  I estaven disposats  a agafar el relleu dels que els van servir com a exemple per allargar el somni i convertir-lo en realitat. I just quan començaven a tenir  l’edat i la capacitat de prendre decisions per si mateixos, a fer la seva aportació particular i col·lectiva al projecte compartit, es van trobar amb un mur impenetrable.

Al mateix temps que s’adonen que els seus estudis no els serviran per a guanyar-se la vida, els diuen que el seu ideal de llibertat no és possible. Al mateix temps que comencen a ser conscients que hauran de viure encara molts anys a casa del pares perquè cap habitatge estarà a l’abast de la seva economia, els diuen que hi ha coses que no es poden dir, escriure, cantar o dibuixar. Al mateix temps que comproven que si no marxen a l’estranger no podran desenvolupar la seva carrera acadèmica, s’adonen que les lleis s’interpreten només a gust i criteri dels qui tenen el domini dels aparells de l’estat. Al mateix temps que veuen que els seus companys nascuts enllà de les fronteres no poden accedir als minsos recursos que tenen ells mateixos, s’adonen que la democràcia té límits imposats a caprici, a desgrat de la raó. Al mateix temps que comproven com n’és de difícil accedir per primera vegada al món del treball, s’adonen que la reivindicació pacífica de drets és un cul de sac que provoca hilaritat als que tenen les regnes del poder. Al mateix temps que s’adonen que la tecnologia alliberadora pot ser també una presó de proporcions inabastables, s’adonen que les ideologies totalitàries que els havien explicat a la classe d’història no només són vives sinó que amenacen novament amb la presa del poder.

Aquests nois i noies que tan be vam educar, als quals vam ensenyar les virtuts del diàleg, el debat, la recerca permanent del pacte i l’acord, als quals van animar a defensar els drets civils, la llibertat d’expressió i les vies pacífiques  per perseguir els seus ideals…

A aquests nois i noies els acaben de dir que tot allò no era veritat. Que la democràcia no serveix per a transformar el món si no ve acompanyada dels interessos dels que tenen el domini i el poder. Que la lluita pacífica no obre portes i que es converteix en una trampa que empresona els líders que, tot i que mai no ens havien fet gaire gràcia, defensaven els projectes que havíem assumit entre la majoria. A aquests nois i noies, que saben que ho tindran molt difícil per prosperar i per guanyar-se un lloc estable i digne entre tanta dificultat econòmica i desigualtat, els acaben de dir que tampoc no podran assolir aquell ideal amb el qual van créixer i amb el qual es van esperançar.

Aquests nois i noies estan emprenyats i es veuen en carreró sense sortida. S’adonen que les eines que els van mostrar els de casa seva no serveixen, que no obren portes i que ni tan sols serveixen per trucar i demanar  audiència. Pregunten als que els van explicar les virtuts de la vida en democràcia i no troben altra resposta que un encongiment d’espatlles, una fugida d’estudi i una petició de calma. Que ja vindran temps millors, els diem.

Doncs aquests nois i noies no es resignen. Se senten atrapats i volen saltar les barreres que els empresonen. I com que s’adonen que les eines que vam posar a les seves mans no serveixen, en busquen d’altres. La seva recerca continua, malgrat les dificultats i la desesperança, malgrat nosaltres.

No ens agrada que cremin contenidors, és clar que no. Ens fa mal veure’ls córrer davant d’energúmens uniformats, evidentment. No podem defensar cap mena de violència, per lleugera que sigui. Però la última cosa que podem fer és deixar-los sols i abandonar-los a la seva sort.

Són els nostres nois i noies i són al carrer perquè creuen en els ideals que els vam dir que són els correctes. Ara no els podem fallar. Tenen por i són valents a l’hora. Dubten i s’equivoquen. Però tenen una dignitat a prova de bomba i són irreductibles al desànim.  Si no volem que es desdiguin dels ideals amb els que van créixer no els podem deixar sols.

No podem deixar que els criminalitzin. No justificarem res que no sigui correcte. Però no podem deixar que els tractint injustament, que els colpegin, que els manipulin, que els humiliïn, que els carreguin culpes que no tenen, que els castiguin per faltes que no han comès.

L’Estat autoritari, protofeixista, s’ha destapat. Mostra la pitjor cara. L’Estat té por i l’hem posat en evidència. Actua sense compassió i utilitza la violència. Policia desbocada colpejant ciutadans arbitràriament, sense justificació i sense criteri. Juristes regirant les argumentacions legals per castigar el sentit comú. Polítics demanant i exigint actuacions repressives i limitadores dels drets civils. És contra tots aquests que s’han rebel·lat els nostres nois i noies. Els nostres joves.

Fins ara hem sigut nosaltres que hem intentat ensenyar-los i acompanyar-los en ideals de llibertat i democràcia. Ens pensàvem que ho sabíem tot, i ara són potser ells els que ens donaran una lliçó a nosaltres. Admiro i envejo la seva dignitat.

Defugint i evitant qualsevol acte que ni remotament es pugui associar a la violència, per descomptat. Però no els podem deixar sols. Ara no. Ens necessiten, potser més que mai. Prenguem exemple de la seva dignitat i donem-los suport. Sense ells i elles res del que fem no tindrà sentit.

Que no ens toquin els joves!

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: