Tot i de cop

No deu ser gaire raonable llegir-ho tot i de cop, però els ritmes gairebé mai no els triem i els moments lliures disponibles s’han d’omplir a gust i caprici de l’usuari i, sobretot, amb celeritat i eficàcia. Altrament deixen d’estar disponibles i l’oportunitat passa, irrecuperable com és. I és per això que el desfici i la golafreria literària fan companys i fins i tot colles estranyes, reunint sota un mateix sostre, damunt d’una mateixa taula, presos per unes mateixes mans, llibres i autors inconnexos, produïnt combinacions inversemblants i dibuixant cues físicament endreçades però conceptualment descordades. La meva particular desfilada de lectures estivals va situar al capdavant de la cua els Moments estel·lars de la humanitat, deure pendent enterrat en pols que només la platgèria estiuenca ha pogut rescatar. A l’Zweig canònic l’ha seguit Joan Benesiu, ambiciós i pertorbador, desplegant enginy, exhibint bagatge i connectant pensament i experiències literàries en un aiguabarreig que ens explica el desordre europeu, a les ombres del qual només podem mantenir l’esperança  que sobreviurem si som capaços d’imaginar que un dia vam ser i potser altre cop Serem Atlàntida. Però el reescalfament neuronal requereix també frescor i sorpreses, i ha estat així que ha arribat Irene Solà al rescat, espurnejant, fràgil i volàtil, llegida d’una revolada però ben apuntalada en un món literari nou, el seu, que desconeixíem i que ara ja no podrem obviar. Canto jo i la muntanya balla. Llegeixo jo i la literatura (amb totes les lletres) balla. També de la pila mal endreçada de volums pendents he rescatat l’Homenatge a Catalunya gràfic que Andrea Lucio i Jordi de Miguel han dedicat a un George Orwell que sempre torna (o potser és que mai no havia marxat). Lleuger només perquè la imatge en forma de còmic m’ajuda a volar damunt de les pàgines, però interessant perquè afegeix context i raons a l’univers orwellià i, ves per on, a aquesta maltractada història nostra. I sembla que quan la història es filtra entre línies i pàgines ja no pots fer-la fora si no és a còpia d’esforços continuats, pagant com a peatge el consum literari. Aquesta vegada he rescatat d’un oblit sempre immerescut Montserrat Roig i la seva Agulla daurada, que havia quedat atrapada en la llista de recomanacions d’un viatge a Sant Petersburg, dotze mesos enrere. I no deixa de ser un contrast estimulant que a aquest clàssic hi arribi a través de l’infreqüent (per a mi) llibre electrònic. Entre tauleta i mòbil, en terrasses i a la platja, he fet també els honors a la Roig. I aquí som ara, afrontant la recta final dels dies de glòria estiuenca amb un totxo, “el totxo”, recuperat després d’haver-ne abandonat la lectura mesos enrere, atuït no per la seva manca de qualitat, sinó per un entorn laboral estressant que maltracta la capacitat de concentració però, sobretot, de gaudi, dels humans lectors. És així com dono nova vida als focs artificials de Solenoide, aquest monument d’incerta adscripció literària construït per l’excessiu Cartarescu, sempre mal accentuat, sempre desbordant, sempre profund i probablement massa abrandat. Amb ell mataré els mosquits que espatllen els capvespres empordanesos, entomaré els xàfecs de finals d’agost i remuntaré els moments (breus però malparits) de lleuger to depressiu que invariablement assaltaran les darreres hores d’estiueig.

 

La imatge que corona aquest text és de la instal·lació  Babelia, de l’exposició Babelia & Other Stories, d’Stella Rahola Matutes, comissariada per Glòria Bosch Mir i Mercè Vila Rigat, al Museu Can Mario de Palafrugell, de la Fundació Vila Casas.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: