L’altre Pep canvia d’aires

El Pep del títol no sóc jo. És l’altre Pep. Tant jo com ell hem hagut de dir manta vegades a algú que se’ns adreçava que no, que jo no sóc jo, sinó l’altre: que tu vols parlar amb l’altre Pep. Tot sovint, quan hem coincidit en un acte en el qual tots dos teníem algun paper, s’han referit a nosaltres com els Peps, i ningú no s’ha entretingut gaire a aclarir qui és qui ni a qui li correspon fer què; un o altre ho farà, això; qualsevol dels dos estarà bé.  I em sembla que avui és un bon dia per confessar que alguna vegada, tant ell com jo, hem contestat algun missatge de correu electrònic assumint el paper de l’altre, sense desfer el malentès i suplantant la personalitat del nostre mutu alter ego. A no ser que algú ara vulgui obrir un contenciós, jo diria que mai ningú no ha notat aquestes petites entremaliadures, segurament perquè  ens coneixem prou les opinions i l’estil com per fer amb garanties el paper de l’altre. Sóc conscient, d’altra banda, que potser ara molts dels que llegiu aquest text us estareu preguntant quantes vegades heu parlat amb un Pep pensant que estàveu parlant amb l’altre. No us mortifiqueu, que no val la pena. Total, segurament no parlàvem de res gaire seriós. O sí.

Ja es veu que amb aquest nivell de relació, haver d’explicar que un dels dos Peps toca el dos és converteix en un esdeveniment de primera magnitud. S’ha acabat la brometa. Un Pep per una banda, i l’altre Pep per una altra banda. Jo segueixo més o menys al mateix lloc on he estat els darrers temps, i és l’altre Pep, el que marxa. Després de deu anys (això diu ell, perquè jo no he fet mai els comptes) en Pep Guasch (ara!) deixa la coordinació tècnica de l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ). Tampoc no us penseu que marxa gaire lluny, perquè tot plegat se’n va a casa dels amics i veïns professionals del Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya (CEESC). Els de can CEESC són més grossos, tenen més feina, i se l’enduen sencer. I els de l’AcPpJ (com collons es pot pronunciar, això!), han de substituir la mitja jornada (és un dir) maratoniana que fins ara hi ha fet el Pep amb alguna altra ànima candorosa i ben intencionada.

Però justament perquè la casa és petita, el paper del Pep aquests darrers deu anys (de debò que són deu, Pep?) ha sigut insubstituible. Una setmana abans que jo escrigui això el Pep va enviar un missatge a socis i col·laboradors per acomiadar-se. Una cosa correcta, ben feta, emotiva.

Els que no el coneixeu heu de saber que el Pep ha personificat tots aquest anys el sex appeal de l’AcPpJ. Aquest estil volgudament desmanyotat, amb aquests texans que baixen una mica més del haurien de baixar, amb aquestes camises que apunten a hipster però que són prou sàvies per quedar-se en la zona intel·ligent del modernet que hi toca, amb aquestes cigarretes fumades a la porta del carrer en el moment exacte per provocar la pregunta clau (on és el Pep?), amb aquesta barba que primer era salvatge i que cada cop està més estratègicament retallada, amb aquestes ulleres de pasta que li donen un no sé què d’intel·lectual despistat i amb aquest cabell embullat que cada cop cedeix més terreny a unes entrades que van directes a la cuina… El veieu, oi?

Però als que el coneixeu no cal que us ho expliqui. Us mira fixament, fa que sí amb el cap, posa els dits a la barbeta i diu “es molt interessant, això”, amb aquell parlar de la terra ferma que ja barceloneja però que es resisteix a abandonar. I us encoloma una teoria d’antropòleg desubicat. Però no li tingueu en compte perquè tots els antropòlegs ho estan, de desubicats. I és que és dolç, oi que sí? I manyac. I entranyable. I fins i tot quan s’indigna (perquè el món és ple d’injustícies) penses que aquest noi és un tros de pa. I te l’estimes.

I ara, sigueu sincers, informadors i informadores juvenils, tècnics i tècniques que joventut (sí, sí, el del twitter també), animadors socioculturals, educadors socials (ja m’he cansat de duplicar el gènere), educadors de carrer i altres subespècies del món maltractat dels serveis públics a les persones… sigueu sincers i confesseu: en Pep us cau bé.

Hi ha posat moltes hores. Ha estat la veu, la cara, el web, els emails i els tuits de l’associació. Ens ha perseguit quan no compliem calendari, ens ha convocat a infinitat de reunions a les quals no hem assistit, ens ha coordinat actes, ens ha omplert papers, ens ha animat, ens ha donat idees, ens ha suggerit millores, ens ha fet notar les cagadetes, ha dissimulat pifies de la casa i, sobretot, s’ho ha cregut.

No diré que sigui l’únic que s’ho hagi cregut perquè cada cop som més els ximples que ens creiem això de la cosa professional en l’àmbit de la joventut. Però durant deu anys s’ho ha cregut tant com el que més.

I després hi ha les cerveses. Que mai no són tantes com voldríem, però que són importants. Abans, després o durant les reunions, han sigut el ciment de la relació. Hem passat de parlar de feina a parlar del cap de setmana, del viatge, dels dubtes personals, de les incerteses i també de les conviccions. No sería just si digués que la relació ha estat només professional. De fet, ni tan sols seria just si digués que ha estat sobretot professional. Jo diria que la relació professional també ha estat be gràcies a que som amics. Oi que sí?

En fi. Això comença a fer un tuf sentimental que fa caure de cul. Total, tampoc te’n vas a Groenlàndia, no? Del carrer Calàbria a Urgell no hi ha tanta distància. Noi, continua passant-ho be, i de tant en tant m’ho expliques davant d’una (o dues, o…) cervesa.

Ah, que me n’oblidava: gràcies.

Gràcies de debò.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: