Els innominables

No fa gaire vaig assistir a una trobada singular de gent de la cultura. Ja sé que dit així, genèricament, fa de mal identificar. Qui són la “gent de la cultura”? M’haureu de disculpar, però no m’acabo d’atrevir a usar altres termes com “gestors culturals”, “dirigents culturals”, “acadèmics”, “tècnics de cultura” i, molt menys “activistes culturals”. No voldria que abandonéssiu la lectura d’aquest text tot just iniciada (i, malgrat tot, probablement ja ho heu fet), i tampoc no vull convertir-me en blanc d’improperis de tota mena i varietat (i, tanmateix, probablement ja esteu desfogant el vostre vocabulari escatològic en la meva pobre persona). Potser al llarg d’aquest text descobrireu les raons de les meves pors. El cas és que vora cinquanta persones humanes amb interès eteri i inconcret per la cultura ens vam reunir en un espai del MACBA (ara la vostra deserció ja és inevitable i definitiva) per assistir a la presentació d’un llibret editat per la Fundació Josep Irla.

Sota un títol políticament correcte, Governança cultural, identitat i territori , el paper es dedica, submergit en dades i referències bibliogràfiques, a catalogar, d’una banda, els desencontres institucionals entre els departaments dedicats a fabricar polítiques culturals des de l’Estat, la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona i, d’una altra banda, a posar negre sobre blanc la llista de reptes pendents de cadascuna d’elles, per separat i en impúdica mescla. El treball és interessant per diverses raons, però jo en destaco una especialment: la seva simple existència. Costa recordar quina ha estat la darrera publicació amb una mica d’entitat dedicada a analitzar i reflexionar al voltant de les polítiques públiques de cultura en clau de país, i el llibre és en aquest sentit un petit oasi resistencial: encara hi ha algú que es planteja l’articulació d’un sistema cultural per a Catalunya, no des de la imposició d’un model tecnocràtic i burocratitzat, sinó des de la interacció entre els diferents i múltiples agents (públics, privats i socials) que necessàriament hi haurien de tenir veu. La paraula clau, és clar, és governança.

Tres malalts de teoria cultural en són autors: Joaquim Rius Ulldemolins, Santi Martínez Illa i Mariano Martín Zamorano. Tot i que no va poder assistir a l’acte perquè estava atenent obligacions sociològiques a la Universitat de València, el segon i el tercer de la llista van reconèixer al primer la paternitat i lideratge del projecte.  Són gent vinculada a l’actuació política de la Conselleria de Cultura governada per Joan Manuel Tresserras, en el segon tripartit, d’incerta i efímera glòria. I no és casual, per tant, que sigui la Fundació Irla, think tank d’ERC  presidit per l’ex-conseller, la institució que l’ha editat. Diu que l’obra estava escrita des de feia almenys tres anys, i que voltava engabiada en un pendrive a l’espera d’una oportunitat. Sembla que ningú, o gairebé ningú, no té gaire interès a publicar coses sobre la cultura. És obvi que un totxet d’aquesta mena no és peça cobejada per cap editor que aspiri a vendre algun exemplar però, sobretot, és obvi que no hi ha, des de fa uns quants anys, cap coixí institucional ni social en el qual es puguin acomodar propostes consistents de governança cultural, amb voluntat integradora i de recollir sensibilitats diverses. El poc que surt a la llum es gesta des de la trinxera, senyalant opositors i enemics, i els ponts que potser algú intenta bastir són fràgils pasarel·les que cimbregen tant que van perdent passejants a cada embat del riu cabalós del caos polític en què vivim.

Però deixeu-me passar a l’anècdota. Hi havia en la presentació del llibre un cert aire de retrobada. Ens vam reconèixer gent que feia temps que no ens vèiem, professionals de pelatge divers amb unes quantes opinions (tampoc no gaires, eh?) compartides que ens permeten mantenir viu el plany pels temps descoratjadors en què vivim. Ens vam felicitar perquè encara no hem perdut una quantitat irreparable de cabells i perquè els que ens queden, blancs en un percentatge remarcable, ens donen un aire de cultureta sàvia d’allò més avinent. Després d’una abraçada afectuosa amb un d’aquests amics de contacte esporàdic ens vam posar ràpidament d’acord en el fet que la reunió de cares i cognoms era tan significativa que si en aquell moment l’edifici s’ensorrés damunt nostre la cultura reflexionada del país quedaria òrfena. Després del comentari, ens vam quedar uns instants en silenci, i vam esclafir a riure sobtadament. Què li passaria, al país, sense discurs tecnocultural? Absolutament res.

El següent comentari, variant ja d’interlocutor, va servir per repassar amb evident dolenteria algun dels assistents i, especialment, per valorar alguna de les intervencions que es van produir al final de l’acte, en el torn obert de paraules. Un percentatge no gens menyspreable dels assistents podrien (podríem?) ser catalogats de dinosaures de la cultura, no pas per la dimensió física sinó per l’antiguitat, i alguns vam tenir la sensació que en les seves intervencions es dedicaven, més que a aportar contingut, a remarcar les coses que ells sempre han defensat, que no es diuen en el llibre, que són sense cap mena de dubte essencials, i que són injustament oblidades. És clar, vaig pensar, els autors del llibre han tingut la gosadia de teoritzar i fer propostes en un terreny que els dinosaures consideren vedat, per intervenir en el qual s’hauria de demanar permís i aprovació prèvia a la nòmina de patums històriques del sector. Ai. Ja ho he dit: el sector.

El sector. Fins ara he sigut prou prudent per evitar referir-me amb aquest terme als integrants de l’inconcret i eteri “gent de la cultura”. Però a la fi hi he caigut; segurament sóc un insensat. Corren temps malastrucs per a qualevol que es reivindiqui com a part del sector cultural, perquè el pensament imperant ha deixat ben assentada la idea que el sector són (som?) una colla de tecnòcrates que han construït i dirigit la cosa cultural a caprici dels seus gustos, estils i, ai las, interessos. I que la cultura, ben entesa, va molt més enllà d’una colla de professionals que pretenen(m) patrimonialitzar-la. Ja sabeu: la cosa de la gestió comunitària, el be comú, la democràcia profunda i la vida cooperativa (o potser n’hauríem de dir contemplativa?). Em sembla que la cosa ja no té remei: m’estic enfangant.

El cas és que la cinquantena de membres insignes i reputats del “sector” que ens vam reunir al MACBA, dinosaures inclosos, fa uns quants anys que no fem propostes de desplegament de polítiques culturals que vagin una mica més enllà del simple i petit encàrrec d’un departament de qualsevol administració interessat a posar pàgines de text entre els titulars d’un programa cultural. I no sé si com a conseqüència d’això, o si justament n’és la causa, o si es tracta d’una pura coincidència temporal sense relació ni interacció, hem sumat ja unes quantes conteses electorals en les quals sóc incapaç d’identificar un programa cultural mínimament solvent, articulat, coherent i que atengui ni que sigui d’una manera aproximada, a la realitat del país. I és igual que els ideòlegs dels partits menystinguin sistemàticament la possibilitat de posar la cultura en algun punt identificable de les seves estratègies; tant li fa que les bases d’aquests partits no els ho retreguin i visquin amb felicitat indissimulada l’alleujament que suposa no haver de pensar en coses elevades; és, al cap i a la fi, irrellevant que cap enquesta d’opinió no situï la cultura entre els interessos, no ja prioritaris, sinó mínimament rellevants, de la ciutadania. La diagnosi, a desgrat de totes aquestes minúcies insolvents, és unànime: el sector cultural no rutlla. La gent de la cultura hiverna. “Sector” i culpa són dos termes cristianament inseparables. Mea maxima culpa.

Però malgrat les llàgrimes de cocodril i els planys inconsolables, sempre apareix algun membre irredempt del “sector” que gosa tornar-hi, contra tota lògica i malgrat els àugurs que pronostiquen un futur de tenebra. El cas és que aquests insensats de tant en tant ens donen vidilla. I aquí estem, contents i jolius de tenir al carrer un nou text que apunta propostes. Com que som gent profunda el llibre no les articula com a bateria d’actuacions possibles, sinó que les deixa anar en forma de reflexió general. Apunta la urgència de pensar l’actuació pública en matèria de cultura a partir de la complexitat, defuig el resistencialisme, el gradualisme o el voluntarisme, i demanda un nou paradigma que se sustenti en un sistema jurídic i legal pensat per a facilitar la governança, donant relleu a la cooperació entre tota mena d’agents culturals. Les conclusions apuntades en el llibre no són un be de deu de la concreció, però senyalen una direcció que és a anys llum de les dinàmiques de gestió pública dels darrers quatre o cinc anys, com a poc. Agradin més o menys les seves anàlisis i propostes són, altre cop, una demanda de valor polític: poseu-vos les piles, trenqueu les inèrcies, elaboreu propostes de país i dueu-les (com a mínim, intenteu-ho) a la pràctica.

I quin paper hi hem de jugar els del “sector” innominable?

Pocs dies després de l’esdeveniment, vaig ser a la presentació d’un llibre de l’amic Adrià Pujol, antropòleg emprenyador, amb gust per la irreverència, que es dedica a observar i apuntar incomoditats i que escriu no com pot sinó com vol. Els barcelonins és un artefacte destacable nascut de la factoria de l’Avenç, un refugi comfortable per a alguna “gent de la cultura” on fa vida la també amiga Núria Iceta, amb la qual he compartit l’etiqueta denostada de gestor cultural. El llibre és un aplec d’articles publicats a la revista que dona nom a l’editorial, que miren de descriure i a estones reflexionar sobre els barcelonins. Això ho fa un nadiu de l’Empordanet que, malgrat haver estat abduït per la ciutat, encara gosa adoptar a estones el punt de vista del noi de poble per parlar-nos de la capital, fent valer la seva condició de barceloní adoptat (com si no ho fóssim tots). Algun dia haurem de posar en qüestió els mites territorials del país per rebaixar les ínfules mítiques del nord i revaloritzar la sòlida mala llet dels maresmencs, sense la qual no es podria entendre aquest país. Ho he tornat a fer: continuo enfangant-me.

El cas és que un dels espécimens barcelonins descrits per l’Adrià són (som) els gestors culturals. Els anomena de diverses maneres, i apuntala les seves descripcions en casos i personatges ben reals (diria que compartim coneixences singulars) que són base sòlida per a les seves àcides diatribes. Fins i tot apunta una classificació en la qual distingeix aquells que estudien i interpreten la realitat a cop d’estudis anunciats amb llums de neó i que queden invariablement desats en un calaix, i aquells que elaboren propostes d’intervenció que casen aproximadament amb les intencions de les administracions que les encarreguen i que, per tant, es guanyen la vida donant solidesa aparent als programes polítics. Acabo de resumir en una frase tot un capítol del llibre, de manera que no pretenc ser ni exacte ni rigorós, però em sembla que la descripció explica prou be com veu “el sector” algú que no en forma part (o, més aviat, que no se’n sent part). La veritat és que no em va costar gaire situar la majoria de participants a l’acte del MACBA en una de les dues categories pujolianes, i també he de confessar que en fer-ho no vaig poder reprimir el riure. Més enllà de constatar com n’és de ridícul que una persona adulta es posi a riure sola, de matinada, davant d’un ordinador, he de reconèixer que la caricatura encaixa be en la realitat del “sector”. Com a mínim, en una part del sector. I ja som a cap de carrer.

La cultura és un àmbit tan abonat als llocs comuns que fins i tot els que en diuen pestes hi cauen de quatre grapes. En el reguitzell d’anys que fa que dono tombs més o menys professionals en aquest món, he assistit com a mínim tres o quatre vegades a llargs i irresolubles debats sobre la manera com hem d’anomenar els qui hi treballem. Tothom està d’acord que dir-ne gestors culturals és poc adequat, però més enllà de suggerir exotismes eixelebrats, mai ningú no ha trobat un terme que resulti mínimament convincent. I, és clar, després del debat sulfurant, tornem a l’etiqueta de la gestió cultural. El nom no fa la cosa, ja ho sabem, però passa que el nom rarament designa tothom que forma part de la cosa. I en l’àmbit de la cultura som tan babaus que deixem que els que tothom identifica amb el nom i, per tant, amb la cosa, siguin els menys presentables de la colla. I si quan algú pensa en gestió cultural deixem que els únics referents siguin els tecnòcrates que burocratitzen l’administració fins a convertir-la en un laberint refractari a les persones humanes; si deixem que siguin els que s’enfilen a la parra amb estudis aïllats de la realitat quotidiana i amb nul·la connexió amb les servituds dels pencaires els que es pengin medalles; si deixem que prosperin els que fan papers a mida i a sou dels qui necessiten justificació per a no fer res, o per a fer poca cosa, o per a fer coses irrellevants; si deixem que la tàctica simple a curt termini dilapidi l’estratègia complexa de futur; si deixem que tots aquests, estrafets i justament maltractats per l’Adrià Pujol, facin onejar la bandera de la gestió cultural… Si deixem que passi això, probablement mereixem que la caricatura esdevingui definició.

Ja està. Per comptes de combatre les simplificacions i les generalitzacions injustes cap al “sector”, acabo de donar al raó als qui en fan safareig. No anirem pas enlloc, així. Som uns ploramiques.

El cas és que he trobat la manera de col·locar el meu discurset mentre feia veure que parlava de dos bons llibres. D’un bon assaig que analitza (per fi!) les polítiques culturals més recents del país sense caure en el cofoïsme propi de la “gent de la cultura”. D’un llibre brillant d’articles (o no) amb el que m’he divertit per duplicat (quan els llegia per separat a la revista i quan me’ls he menjat seguidets en un únic volum), sense que sembli que li dono la raó en tot al seu autor quan se’n fot de la “gent de la cultura”.

Prou.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: