El “món” independentista

Si alguna cosa té de bo aquesta campanya electoral és la clara visualització que el sobiranisme no és un bloc monolític i, ben al contrari, és expressió d’un moviment transversal que acull posicions ideològiques que en condicions de normalitat política podríem arribar a qualificar de contraposades. La insuportable repetició d’arguments buits dels sectors unionistes, que tan aviat titllen l’independentisme de moviment burgès com de repte antisistema, tenen com a punt de partida comú la idea que som un ramat de xais dòcils, manipulats per dirigents de fosques intencions, perversos i fabuladors, que ens tenen la voluntat robada amb falses promeses i mentides sistemàtiques.

És sorprenent com fan de la contradicció dels seus propis arguments (en què quedem: som burgesos o antisistema?) un model d’atac irreductible: som una massa acrítica sense capacitat de raciocini en mans de dirigents irresponsables. Com que no hi ha lògica possible en la seva oposició plana i sistemàtica a l’ampli ventall ideològic que hi ha darrera de l’independentisme, opten per assegurar, simplement, que ens hem begut l’enteniment. N’hi ha que ho expressen amb la simplicitat més barroera, amb l’estil frontista i provocador de Garcia Albiol, i n’hi ha que ho fan amb un discurs més elaborat, amb una façana de moderació que oculta la simplicitat del missatge, amb les astúcies dialèctiques d’Iceta. A mig camí d’aquestes dues posicions es troba Ciutadans, que tant aviat excel·leix en l’insult i l’autoritarisme quan disputa els vots de la dreta extrema, com suavitza el to per fer un forat en el centrisme, en clara competició amb el PSC. Doctor Jekill i mister Hyde.

Un cas a part són els comuns. La seva posició ideològica teòrica, amb la qual em sento molt còmode i amb la que em costa trobar divergències significatives, els converteix en territori adobat per a possibles acords amb la banda esquerranosa de l’independentisme. Però la gran diversitat de la seva composició interna fa difícil l’aproximació a les tesis sobiranistes perquè creuen que posaria en risc la seva teòrica homogeneitat discursiva. Per comptes d’afrontar la complexitat per identificar els punts de contacte ideològic evidents amb l’independentisme d’esquerres i buscar formes d’aliança flexibles i variables, prefereixen la simplicitat de l’atac furibund a les restes de CDC (entenguin PDeCat) i a qualsevol que hi tingui cap relació, per matisada i ponderada que pugui arribar a ser.

Els darrers dies llegeixo a la xarxa comentaris i opinions de persones properes als comuns que fan crítica de discursos, declaracions o actuacions concretes de persones sobiranistes referint-se al “mon independentista”. Usar aquesta expressió és una manera d’igualar tothom que faci aposta per un estat independent, deixant al marge la posició ideològica des de la qual ho sostingui. Per dur-ho a un cas extrem, els resulta indiferent que l’objecte de la seva crítica sigui algú que es declara anticapitalista revolucionari: si la seva qualitat d’independentista fa que prengui en consideració la possibilitat d’algun acord amb el PDeCat, no volen saber-ne res. Passen a ser, com qui diu, empestats. Certament, no hi ha argument darrera d’aquesta posició: hi ha fossilització del prejudici ideològic.

Els tempestuosos dos anys de govern independentista que acabem de viure han deixat molts elements d’anàlisi per a la història. Però a mi em resulta especialment interessant la complicada cohabitació entre conservadors i progressistes dintre de JuntsXSí. L’aliança amb voluntat refrendatària d’ERC i PDeCat no es pot qualificar com a natural des del punt de vista ideològic, i només es justificava per un moment d’excepcionalitat en l’acarament amb l’Estat, que la virulència de la resposta, en forma de repressió, s’ha encarregat de confirmar. Aquesta cohabitació, com era d’esperar, ha deixat insatisfets, des del punt de vista del govern, a uns i altres. Per molt que ambdues bandes mirin de justificar les seves actuacions concretes, resulta evident que, en molts casos, el PDeCat ha hagut d’anar més cap a l’esquerra del que mai hauria volgut, i en molts d’altres ERC ha hagut de fer conceccions de mala gana als conservadors. El que és evident és que un govern de qualsevol de les dues formacions en solitari hauria aportat resultats ben diferents. Es pot buscar tots els arguments que es vulgui però, posats a triar, prefereixo un govern entre PDeCAt i ERC a un govern entre PDeCat i el PP, que seria el més fàcil d’entendre des d’un punt de vista ideològic. Com que aquesta darrera combinació, ateses les actuals circumstàncies, és impensable, ara semblaria que l’aliança entre PDeCat i ERC seria la cosa més natural del món. Jo crec que no és així, ni de bon tros, i afirmo que només l’excepcionalitat del projecte que defensen conjuntament justifica el seu previsible acord de govern.

És justament en contrast amb la situació dels dos anys previs que l’actual campanya electoral ofereix a les files independentistes l’oportunitat d’explicitar aquesta pluralitat ideològica que la caracteritza i que, a parer meu, és el seu principal actiu. La transversalitat del moviment el justifica en clau de país i avala la seva pretensió d’esdevenir definitivament hegemònic. És fàcil entendre que per als qui veuen la independència com una finalitat superior, deslligada de qualsevol altra consideració, l’existència de tres candidatures independentistes que no comparteixen cartell és una mala notícia. Però per als que no separem la defensa de la sobirania de la lluita inajornable i imprescristible  a favor d’una societat més igualitària i justa, l’escenificació de la diversitat ideològica és una bona noticia, un argument més a favor d’un projecte que, en ser de país, no pot obviar ni marginar cap posició política mentre es mantingui dintre dels estrictes marges de la democràcia. Així, els d’esquerres poden defensar que amb els de dretes s’hi posen d’acord per a determinades coses, i per a la resta hi continuaran discrepant i, si voleu dir-ho així, competint. Per a ser un país sobirà i eventualment independent, ens hem d’entendre amb tothom. I per a fer que aquest país, en paral·lel i, si m’apureu, amb un grau més d’urgència i prioritat, sigui socialment just, només amb aquells amb els que compartim ideologia.

És per tot plegat que parlar del “món independentista” és no dir res si no entrem en detalls. I els detalls, amics i amigues, ho són tot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: