Al carrer. República

Avui qualsevol plany em sembla banal. Ens diem que és intolerable, que han creuat línies vermelles,  que han anat més enllà del que imaginàvem… Voleu dir? Em fa l’efecte que està passant el que sabíem que passaria. Ens resistíem a acceptar-ho, i segurament expressàvem més un desig que no pas un pensament racional. Volíem pensar que el país (Espanya, vull dir) havia canviat en la direcció que el món civilitzat apunta discretament. Ens havíem construït la ficció que els detalls que afloraven amb insistent periodicitat eren espurnes sense importància d’un passat que es resisteix a marxar però que està definitivament caducat.  Volíem creure que la impunitat sobre determinats comportaments autoritaris, sectaris i excloents era un petit preu que calia pagar per deixar exhaurir les minses forces que els quedaven sense posar altaveus a les seves excentricitats. I per això crèiem que davant de les nostres raons, de la nostra paciència, del nostre civisme, de la nostra perseverància, era impossible que s’aixequessin novament els murs que volíem definitivament enderrocats.

Però la fera dormia, i l’hem despertada. No era morta; s’estava endormiscada entre les runes dels murs, custodiant els seus fonaments, camuflats, però encara ferms. I només ha fet falta que goséssim aixecar un pèl la veu per renovar el seu braó.

Jo crec que íntimament ho sabíem. I ens enganyàvem sobre la seva incapacitat per recuperar el pitjor d’un passat que, malgrat tot, no és tan llunyà. Hem estat ingenus? Potser sí. O potser és que, simplement, hem volgut viure amb la tranquil·litat que dona la creença que els somnis són possibles malgrat els obstacles. Sabíem que tornarien a aixecar el cap quan decidíssin que havíem arribat massa lluny, però no ens ho volíem creure.

En fi. Ja ho tenim aquí. No ens estalviarem  la lluita. Incruenta, és clar. Però lluita, al cap i a la fi.

Aquest vespre havia de posar-me d’acord amb els meus fills sobre els horaris de les seves activitats extraescolars. Un en un curs d’escriptura. L’altre, bàsquet i teatre.  M’havia d’organitzar també l’agenda setmanal, farcida de lliuraments professionals. Tenia una salseta al foc per amorosir un arròs mig cobat. M’esperaven uns quants tuits, la resposta a algunes entrades de facebook, l’atenció a missatges electrònics pendents i la repassada a un parell de textos per penjar a la xarxa. Havia de trucar també a ma mare, perquè ahir va ser el seu sant; ho vam celebrar plegats i volia saber com es trobava després de les emocions. I em quedava, també, repassar una nota de premsa que he escrit pels amics de Pineda que preparen les seves activitats de sempre.

Però no he fet res de tot això. M’he tornat a enganxar a la tele. He renegat. He sortit al balcó a abonyegar encara una mica més les cassoles. Altre cop el neguit, altre cop la incredulitat. El mal de panxa. I sí: he acabat pensat que, de fet, ja m’ho veia a venir. No és veritat que pensés que era possible evitar-ho. És la fatalitat: no arribarem a port sense creuar mars de merda. Continuarem arromangats,  bregant, surant entre el podrimener.

Un amic es lamentava en un tuit de la nova situació i s’encomanava a la sort, en un desig universal. Li volia contestar la piulada, però no ho he fet, en nom de l’amistat. Li volia dir que la sort no ve sola; ens l’hem de guanyar. Al carrer. República.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: