Diguem NO per poder votar SÍ

Les coses són gairebé sempre més senzilles del que semblen (o del que alguns voldrien que semblessin). L’embolic procedimental i les interminables discussions reglamentistes que es van produir al Parlament amb motiu de l’aprovació de les lleis del referèndum i de la transitorietat foren simple escenificació de la impotència unionista.

El debat sobre les vies possibles per accedir a una forma de govern diferent a Catalunya i la legalitat que les ha d’emparar tenien sentit el 2006, quan es va aprovar de manera procedimentalment impecable un Estatut ben intencionat. També tenien sentit el 2010, quan es va produir una sentència del Tribunal Constitucional que passarà a la història dels despropòsits jurídics (un autèntic cop d’estat, segons Javier Pérez Royo). També tenien sentit quan, el 2012, la religiosa moderació de CiU va trencar el tabú de l’ambigüitat i va pujar al carro independentista. Tenien sentit el 2014, quan els processistes cagadubtes divagaven sobre la naturalesa que havia de tenir allò que vam fer el 9 de novembre. I també tenien sentit, de manera innegable, el setembre de 2015, quan cadascuna de les forces polítiques que es van presentar a les eleccions, encara autonòmiques, van descriure amb major o menor encert quin era el seu projecte per a Catalunya. I han tingut sentit, finalment, durant els dos darrers anys, quan es van anar presentant successives iniciatives parlamentàries des de les files del Govern per redactar els textos de les lleis que es van votar la setmana passada, i a les quals els grups de l’oposició es van negar, no només a participar, sinó simplement a debatre. Van tenir sentit, clarament, fins el tancament del curs parlamentari, abans de l’estiu. Però els dies 6 i 7 de setembre, amics, ja no tenien sentit. Onze anys després que tot comencés, ja no tenien sentit.

Els grups de l’oposició no van voler acceptar una cosa simple i òbvia: la majoria al Parlament és independentista, i té la capacitat d’aprovar democràcticament coses que no els agraden. I tan poc els agraden, que van escenificar un espectacle lamentable, trist, indigne, per camuflar la realitat d’un país que no els ha atorgat confiança suficient per fer valer les seves posicions. Com que cadascú passarà a la història (o no) amb els qualificatius que mereixin el contingut i la forma de les seves paraules, em preocupa poc, superat el tràngol, la valoració d’aquelles tristes 48 hores. Però hi ha un parell de coses que m’emprenyen especialment i que es deriven també de les actituds, més que de les paraules, exhibides al Parlament. Hauríem de mirar d’evitar que aquestes actituds siguin determinants en el relat que durant els propers dies, després de la diada, s’anirà construint a Catalunya.

Cal, en primer lloc, denunciar la ficció d’una suposada crispació i enfrontament social. Mentida. Pràcticament tots els grups de l’oposició van usar en un moment o altre dels seus parlaments l’argument de la fractura cívica que, aparentment, estaria provocant el procés independentista a Catalunya. Ens venien a dir que la crispació que ells escenificaven des dels escons del Parlament és un fidel reflex del que està passant als carrers, als menjadors familiars, als equips de treball en les empreses, en l’activitat associativa, en les relacions veïnals… Quina bestiesa. És, simplement, fals. No és cert. La discrepància i la divisió d’opinions, lògicament, existeix. Però fins al moment l’hem gestionada amb una tranquil·litat que de vegades fins i tot sembla excessiva si tenim en compte les continuades i permanents agressions verbals que inunden la majoria de mitjans i plataformes de matriu o voluntat espanyola. Quins casos coneixeu que exemplifiquin aquesta crispació? De quines baralles, incidents o conflictes socials heu tingut notícia? Segurament us passa, com a mi, que a la feina conviviu amb persones que pensen diferent i que són potencials votants de la posició contrària a la vostra en un referèndum. I segurament també trobeu pares i mares a l’escola dels vostres fills que opten per vies polítiques diferents a la vostra; i a la penya del vostre equip de futbol hi ha matisos infinits a l’hora de debatre sobre el tema; i a l’escala de casa vostra teniu identificats, amb tota seguretat, els veïns que són d’una corda o de l’altra. I probablement vosaltres mateixos no teniu cap dubte a explicar el vostre parer, i no us fa res que sigui conegut per totes aquestes persones amb les que compartiu àmbits de relació diversos. Em podeu dir quantes vegades heu discutit amb agror? Heu vist mai risc de pujada excessiva de tensió? Us han fet callar mai o heu tapat vosaltres la boca d’algú de manera autoritària? Sigueu clars: coneixeu algú que hagi arribat a les mans a partir d’una discussió sobre la sobirania del país? Heu hagut de deixar de fer amb els que pensen diferent de vosaltres alguna activitat que hi fèieu abans? Heu discutit, per ventura, amb algun familiar amb el qual no discutíssiu ja abans que s’iniciés el procés? Massa preguntes per a una única resposta: no.

No: la crispació que van teatralitzar els diputats de l’oposició al Parlament no es viu al carrer. I la simple insinuació de la possibilitat que sigui així és un acte irresponsable, indigne d’algú que representa una part de la sobirania del país en la seva més alta institució.

I tan cert és que la nostra societat no viu crispada un procés que, com el nostre, hauria de ser propi de democràcies madures, com que alguns sectors de l’unionisme no estalvien esforços per intentar que la fractura sigui real. Corro a dir que no poso al mateix sac tothom que creu legítimament que Catalunya no s’ha d’independitzar  d’Espanya; ni molt menys. De fet, que la crispació no sigui element determinant del nostre debat ciutadà s’ha d’agrair, com a mínim en un 50%, als qui creuen en la unitat d’Espanya. Una part dels representants polítics dels qui pensen així els fan el flac favor d’aparèixer als mitjans una i altra vegada amb la ficció d’un enfrontament social inexistent. Convisc amb persones que no són sobiranistes en la feina, en entitats de les que formo part, en grups d’amics i en algunes trobades familiars, i m’atraveixo a dir que tenen la dissort de veure representades les seves idees per polítics que els tenen molt poc respecte, perquè els embarquen o els fan còmplices involuntaris d’actuacions d’intenció perversa.

Perquè és pervers usar el Parlament per escenificar una crispació que només és real entre les parets de l’hemicicle. I, sobretot, perquè és pervers usar els recursos de l’Estat per atiar la por, per produir indignació, per animar la contestació, per afavorir les respostes irades. Què són, si no, el miler llarg de cartes amenaçant alcaldes, altres càrrecs electes i alts funcionaris? Què són, si no, les querelles induïdes pel govern de l’Estat a través de la fiscalia, contra els que faciliten materialment la possibilitat de resoldre les diferències a les urnes? Què són, si no, les entrades intimidatòries de la Guàrdia Civil en els locals de negocis privats per buscar indicis del terrible delicte consistent a promoure els mètodes democràtics?

Un dels reptes que hem d’encarar amb més serenor els propers dies és justament la necessitat de no respondre al missatge de la por i la provocació com ells voldrien: amb la crispació que justificaria una repressió més pujada de to. No tenen raó; no els la donem a partir d’ara. Per això és una gran notícia que la resposta dels veïns de Valls al registre de la Guardia Civil al setmanari El Vallenc hagi estat tan contundent com alegre i festiva. Han donat clavells als agents, han posat vots dintre d’una urna plantada a mig carrer, han fet onejar butlletes del referèndum, i els han cantat, morts de riure, el “passi-ho bé” de la Trinca.

Així. Serenor. Bon humor. Alegria. Perquè la democràcia, i disculpeu el tòpic encartronat, ha de ser una festa. Si volem arribar a l’1 d’octubre amb possibilitats reals de llançar al món un misstge de dignitat i determinació, ens cal dir que no. No: la nostra societat no està fracturada. No és que tolerem la discrepància, és que convivim amb ella. Forma part de nosaltres. Som plurals, som lliures, i ho celebrem al carrer. Què us sembla si tornem a fer-ho durant la Diada?

Diguem NO a la crispació, per poder dir SÍ a la independència. Diguem NO per poder votar SÍ.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: