Ambigus i ambigus

Hi va haver un temps en què ser ambigu era una virtut, una qualitat desitjable que no estava a l’abast de tothom. I és que cal reconèixer que l’ambigüitat pot arribar a ser expressió de finezza en l’exercici de la política. Es tradueix, ben utilitzada, en l’habilitat de navegar entre esculls sense prendre mal, de transitar fangars sense rebre ni un sol esquitx, d’obtenir victòries  clamoroses sense necessitat d’arromangar-se.

L’ambigu expert és capaç de dir una cosa i la contrària sense aparent contradicció, d’aixecar auditoris després de fer afirmacions buides i d’arrossegar cap a casa el més reticent dels crítics sense contradir ni una de les seves afirmacions. O contradient-les totes. L’ambigu és poc amic de la norma, perquè seguir-la li resta la flexibilitat que necessita per estirar els arguments i doblegar-los a caprici. L’ambigu és mal·leable, adaptatiu, accepta l’error i el converteix en un èxit. Et defensa quan ets al fons del pou com a prova de magnanimitat però no estira el braç per hissar-te, et busca els defectes quan triomfes clarament però accepta llagoter la teva superioritat. Sempre cau dret, l’ambigu; perquè ell ja ho havia previst, s’havia avançat al temps, tant si plou com si fa sol. Evidentment, estima la mama de la mateixa manera que estima el papa, però al papa li diu que com ell cap, i a la mama que de mama només n’hi ha una. I si el papa i la mama es barallen, els beneficis són per a ell. Diu i es desdiu de les veritats absolutes i per a ell la relativitat no és una teoria sinó un dogma. Escriu vint pàgines d’arguments sòlids i contundents, però espera a darrera hora per redactar la darrera frase, un minut després que es faci públic el guanyador del combat. Els mateixos arguments li faran servei per a lloar un o altre. És amic teu, l’ambigu? Segurament sí. Però no tinguis cap dubte que s’estima cosa de no dir el teu enemic declarat. I no li ho retreguis perquè no és pràctic ser tan…. coherent? L’ambigu d’èxit és el que aconsegueix l’adhesió del blanc i del negre, el que fa del centre la radicalitat, el que centrifuga l’esforç i la pèrdua i el que centripeta el gaudi i el benefici.

El mestre

El 2012 vaig fer-li una entrevista a Jordi Pujol Soley en el marc del cicle Ateneistes Singulars, de l’Ateneu Barcelonès. La casualitat va voler que justament el mateix dia, el 20 de juny, es fes públic el sumari del consell de guerra a què va ser sotmès 52 anys abans, gràcies al periodista Enric Canals, i això va generar publicacions, documentals i informacions de tot tipus. El prestigi de Pujol, per tant, no només restava intacte aquells dies, sinó que conservava íntegrament el crèdit d’un estadista de primera fila, reconegut per propis i estranys. Faltaven encara dos anys perquè ell mateix obrís la caixa dels trons de la seva honestedat i la de la seva família amb la confessió que va deixar sense esma tot el país. Quan Pujol parlava, tothom parava les orelles, i res del que deia no queia a l’oblit.

Però fins i tot en aquestes circumstàncies a mi em va semblar estrany que ningú no se sorprengués per una de les afirmacions que va fer durant la nostra conversa. Li vaig dir amb ànim de burxar-lo que una de les crítiques més freqüents a CiU era la seva ambigüitat tant en la qüestió nacional com en la posició ideològica del partit. Jo esperava que es defensés d’aquella afirmació explicant un cop més la solidesa dels seus governs, la seva fiabilitat a l’hora de garantir estabilitat, la seva centralitat en temes econòmics i l’absència d’estridència en els seus posicionaments públics. Pensava, al cap i a la fi, que recorreria a la bateria habitual d’arguments convergents. Però va fer tot el contrari. Va acceptar el qualificatiu d’ambigu i el va defensar com a qualitat política. De vegades, és necessari, va dir.

Els meus prejudicis em porten a pensar que l’ambigüitat és essencialment un defecte, i tan lògica em sembla aquesta idea que ni se m’acudia pensar que algú amb la transcendència pública de Pujol pogués fer-ne un valor. Però Pujol estava de tornada i defensava amb naturalitat tot allò que mig món li atribuïa com a defecte, amb la seguretat que les crítiques no li farien ni la més mínima esgarrapada i que l’altra meitat de món ho convertiria en un argument més per beneïr-lo. En aquella conversa, de fet, va fer altres afirmacions (que ara no venen al cas) que a mi em semblaven igualment escandaloses sense produir la més mínima reacció, ni del públic present a l’Ateneu, ni, per descomptat, de cap mitjà que se’n fes ressò.

Déjà vu

El cas és que la meva ingènua sorpresa es va dil·luïr sense pena ni glòria en poc temps, i l’entrevista a l’ex-honorable va caure en l’oblit com una anècdota mancada de la més mínima importància. Però tot torna, i de vegades de la manera més impensada i contradictòria. Aquella defensa de l’ambigüitat m’ha vingut a la memòria perquè la vida política del país ens ha servit novament en safata un exemple impagable d’aquest defecte/qualitat de les nostres personalitats públiques. Altre cop he vist i escoltat una exhibició magistral d’ambigüitat, un ús equívoc de les afirmacions més contundents, que tan aviat serveixen per defensar una manera d’actuar com la contrària. He pogut escoltar en pocs dies diverses peces oratòries que no passaran a la història per la seva brillantor estilística, sinó per la grollera ambigüitat que exhibeixen. I quan dic grollera també podria dir fina, o delicada, o lleugera, o suau, o etèria, o transparent, o insubstancial, o… En fi, no voldria ser ambigu amb els meus qualificatius.

La més destacada de totes va ser la que ens va regalar Xavier Domènech quan va intentar explicar la postura de Catalunya en Comú respecte al referèndum de l’1 d’octubre. Grollera o magistral. Sòlida o insubstancial. Exacta o imprecisa. Clara o fosca. Nítida o borrosa. Seca o líquida. Consistent o aigualida. Una de dues o totes dues a l’hora.

No voldria imaginar Domènech repassant discursos de Pujol per aprendre les claus de l’ambigüitat, per dominar els recursos de la retòrica de la contradicció. Em quedo sense arguments ideològics per posar en un mateix sac el seny i l’ordre dels convergents de tota la vida i la rauxa revolucionària dels comuns de nova fornada. Se’m creuen els cables. No tinc eines per a la interpretació política del fenòmen, i us ben juro que trobo a faltar un programa monogràfic de Polònia que m’ajudi endreçar els meus criteris. Però quan vaig sentir Domènech parlant molt per no dir res, defensant el contrari del que diuen els seus arguments, fent allò que tots hauríem dit que mai no hauria volgut fer, vaig reconèixer sense gens d’esforç el magistral domini convergent de l’ambigüitat.

Un dels arguments centrals amb què s’explica la negativa dels comuns a afegir-se al referèndum és que respon al full de ruta definit suposadament pels hereus de CiU (ni tan sols es dignen a dir-ne PDCat). Però tant com menystenen la seva orientació política, converteixen en model a seguir la seva tècnica retòrica. No sé si dir que és admirable o còmic, seriós o esperpèntic, agosarat o ridícul, que per defensar les seves posicions polítiques Catalunya en Comú usi el mètode convergent per excel·lència: l’ambigüitat.

Convergència i Catalunya en Comú, ambíguament agermanades.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: