La necessària transformació de l’Ateneu Barcelonès

Difícilment trobareu una peça informativa sobre l’Ateneu Barcelonès que en algun moment no interrogui els seus dirigents sobre el sentit d’una entitat de les seves característiques en el nostre entorn actual. Si la pregunta s’expressa en positiu, demana sobre el paper que ha de jugar avui la institució, però no és estrany trobar formulacions més intencionades que qüestionen directament la vigència d’un model d’entitat que, fins i tot bona part dels seus defensors, situen de forma idealitzada en el darrer terç del segle XIX i el primer del XX. Els historiadors i alguns analistes culturals ens descriuen l’entitat d’aquell moment com l’espai essencial de socialització de la intel·lectualitat catalana, una porta d’entrada a Catalunya per al pensament europeu, un espai de debat i discussió dels temes centrals per al país i, encara, una plataforma de difusió cultural d’alt nivell. És gairebé impossible esmentar un personatge rellevant de la cultura, la política o la societat catalana d’aquella època que no tingués llaços evidents amb l’entitat, i és fàcil deixar-se enlluernar per cognoms com els de Prat de la Riba, Maragall, Guimerà, Almirall, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch. L’activitat política, literària i periodística hi vivia instal·lada de forma permanent, i els debats científics, artístics i morals generaven controvèrsies que en ocasions duien l’entitat a la crisi però que eren, en essència, la raó de la seva existència.

Imaginar avui una institució privada que tingui en el context actual un pes tan determinant com el que tenia l’Ateneu en aquell moment és certament difícil. Però ho és més encara si prenem en consideració els innombrables elements de canvi que sacsegen la nostra contemporaneïtat, des de les transformacions socials fins a les innovacions tecnològiques, passant  per les crisis polítiques i els canvis de paradigma econòmic. De fet, una entitat cívica de caire cultural generada de bell nou avui mateix i amb voluntat d’incidència pública té d’entrada molts interrogants per resoldre, perquè ha de prendre decisions en el marc d’una realitat que és canviant per definició. Afegim a aquesta complexitat l’adaptació i la gestió d’un bagatge i una memòria tan voluminosa o transcendent com la de l’Ateneu, i tindrem al davant un repte de dimensions generoses.

Les formes de transmissió de coneixement i difusió cultural de l’època idealitzada de l’Ateneu tenen poc o res a veure amb els d’avui. A finals del XIX l’ateneu era punt de recepció, d’assumpció i de difusió de les idees més renovadores i disruptives i, per aquesta mateixa raó, era un pol de discussió que generava una adaptació i interpretació peculiar, pròpia del país, dels corrents intel·lectuals que saltaven fronteres i arribaven a Barcelona. L’Ateneu podia jugar aquest paper perquè disposava, d’una banda, d’una biblioteca única en les seves característiques i en el seu entorn, la més actualitzada i capdavantera a l’hora de rebre periòdicament els suports amb què es transmetien les idees i els posicionaments intel·lectuals de l’època. No hi havia a Barcelona, ni a Catalunya, cap altre espai de recepció intel·lectual amb la seva importància. I era en el centre del debat, d’altra banda, perquè era un punt de trobada extraordinari de personalitats intel·lectuals de primera fila, amb una capacitat d’atracció que no admet comparació amb cap altra institució del moment. A l’Ateneu s’hi discuteix al màxim nivell i es sotmet a prova d’eficàcia els posicionaments polítics de la màxima actualitat, que després es traslladen als mitjans periodístics que també es generen a l’entitat i que són matèria de debat polític, de creació literària i de discussió social i científica. L’Ateneu és un espai únic en la seva capacitat d’atraure, generar i difondre pensament i és, per tant, referència de la societat en la qual s’insereix.

Quins són avui els instruments que donarien a l’Ateneu una capacitat si no equivalent, com a mínim, aproximada, d’influència a la que va tenir en altri temps? La qüestió és: com es transmetia el coneixement durant el darrer terç de segle XIX i durant el primer terç del XX, a Catalunya, i com es transmet avui. Una conferència podia trasbalsar la intel·lectualitat i fer donar un tomb a les tendències ideològiques. Un article en un dels diaris que tenien redacció a l’Ateneu podia ser definitori de canvis estratègics. Però… avui podem dir el mateix? Com es transmeten les idees hegemòniques avui? En quins espais i per quins mitjans tenen lloc els debats essencials? I, sobretot, com es transmeten i difonen? Està l’Ateneu, amb els seus mitjans actuals, en disposició de jugar un paper ni que sigui remotament similar al que va jugar a finals del XIX i principis del XX? La resposta és, evidentment, que no.

Amb un exercici prou senzill destacarem aquí quatre elements essencials en què es fonamentava la preeminència intel·lectual de l’Ateneu un segle enrere i aventurem una resposta actual per a cadascun d’ells.

  1. Exclusivitat i xarxa. L’Ateneu ja no és un espai, pel que fa a la transmissió del coneixement, únic. Al mateix temps que es pronuncia una conferència a l’Ateneu n’hi ha un centenar més a Barcelona i a la resta del país. El qui vol fer pública una posició intel·lectual, artística o política té innombrables plataformes entre les quals pot triar. L’Ateneu no té l’exclusivitat ni de la novetat ni de la rellevància. Quina és la resposta? El treball en xarxa. Cal potenciar les aliances amb institucions públiques i privades, les programacions conjuntes, els debats compartits. L’Ateneu ha de ser un node de la gran xarxa del coneixement català i europeu i ha de buscar la seva especificitat dintre d’ella.
  2. Les personalitats i el coneixement. Entre els socis de l’Ateneu hi destaquen, no podria ser d’altra manera, alguna de les personalitats culturals, socials i polítiques més rellevants del país. Però ni l’Ateneu és la seva plataforma essencial de difusió, ni podem creure que hi són tots. Aquella antiga capacitat d’atraure la totalitat de cognoms significatius del país que convertien l’entitat en escenari, aparador i altaveu de les seves propostes no pot ser ja un nord per a la institució; no és realista. La resposta ha de ser la creació de condicions adequades per tal que es generi coneixement en la pròpia casa. Avui les conferències no transformen ni condicionen el pensament. Avui ens calen laboratoris de treball compartit, col·laboratiu, ens cal un entorn amable i adequat per tal que els experts en les principals matèries converteixin l’Ateneu en escenari de les seves discussions durant períodes raonablement llargs de temps, per tal que generin propostes intel·lectuals i programàtiques que, després sí, poden projectar-se des de l’Ateneu. Cal convidar-los a fer de l’Ateneu el seu espai de treball i facilitar-los els recursos per tal que això sigui possible.
  3. L’excel·lència i els mitjans. L’Ateneu comptava en altri temps amb les puntes de llança de la modernitat. Una biblioteca més actual i puntual en la recepció de novetats que qualsevol altra, la seu de mitjans periodístics que conduïen el debat polític, plataforma de presentació de novetats acadèmiques i ideològiques a través de conferències. Són aquests els mitjans que promouen el debat i el coneixement, avui? No es imaginable la presència en el debat intel·lectual sense comptar amb els mitjans de la modernitat. Les tecnologies i la cultura digital han d’incorporar-se per tal que els actes es transmetin en directe arreu del món, perquè sigui possible la interacció en temps real, per tal que els continguts s’editin, es difonguin, es comparteixin i s’enriqueixen a través de la xarxa i perquè, finalment, els ateneistes siguin, ells mateixos, generadors de coneixement. Incorporar la modernitat no és tenir wifi a tot l’edifici; aquesta és una pantalla passada. Cal un canvi de mentalitat i assumir que la transformació digital, més que un canvi tecnològic, és un canvi cultural.
  4. La voluntat de transcendir. L’Ateneu era altaveu i articulador dels debats essencials. Allò que passava a l’Ateneu era referència i era observat com a eix de discussió pública. Cent anys després la situació es podria definir justament com a contrària. La programació de l’entitat persegueix els temes que centren l’actualitat política i social i s’esforça a programar-ne actes que rarament són cabdals per al desenvolupament d’aquell àmbit però que cobreixen la voluntat de ser present en l’actualitat. Per expressar-ho d’una forma planera, hi ha una amable persecució de les persones o institucions que tenen coses a dir per tal que les diguin també en seu ateneista. La resposta a aquesta situació podria ser tant simple com posar en joc els elements descrits en els tres punts anteriors per fer-los culminar en la voluntat de ser propositius, actors dinàmics de l’espai públic i no només estàtics o passius. Es a dir: treball en xarxa, generació de coneixement i capacitat de transmissió portes enfora per convertir l’Ateneu en un actor rellevant que proposa solucions, dona resposta i suggereix alternatives als grans problemes de la nostra societat (Barcelona, Catalunya, Europa). No és necessari que l’Ateneu com a institució es posicioni en tots els debats socials, culturals o polítics, però sí que és necessari que el coneixement rellevant generat a l’Ateneu es projecti enfora i es proposi com a aportació a la comunitat.

L’Ateneu continua tenint crèdit i reconeixement com a institució. Però el seu prestigi deriva de la seva història, no pas de la seva vitalitat actual. I, com és sabut, tots els crèdits tenen un venciment. Si no es produeix una transformació profunda, que vagi més enllà de l’aparença externa, els actius acumulats al llarg de la història s’aniran esgotant, i el futur previsible podria ser el d’una institució amb un paper purament simbòlic, un espai preciós al bell mig de la ciutat, testimoni de l’esplendor d’altres temps.

És per això que les propostes que es basen en la recuperació mitificada d’unes icones que en un moment històric determinat foren rellevants resulten avui banals i estèrils. Un futur actiu i rellevant per a l’Ateneu no passa per programar més conferències i activitats, per molt brillants i innovadores que siguin, ni per lluir noves personalitats intel·lectuals que tinguin la vana pretensió d’emular la transcendència de prohoms que fa més d’un segle van ser determinants. Lluir una agenda d’activitats endreçada i presentar-la sota el paraigües de personalitats que pugnen per ocupar un espai de relleu en la vida pública no portarà l’Ateneu a recuperar la seva posició de centralitat en la vida del país. La transformació necessària ha de ser profunda; ha de comptar amb nous instruments tecnològics, s’ha de dotar de nous mitjans, s’ha de teixir en complicitat amb altres agents de la vida cívica i pública, però, sobretot, ha de tenir la voluntat de transcendir i de fer propostes rellevants al país.

Els lideratges a l’Ateneu ja no poden ser els de les figures rutilants que basen les seves propostes en la capacitat individual de transformar la realitat. Els nous lideratges els han d’assumir persones de gran capacitat cultural, evidentment; amb discurs, segur; amb capacitat de mobilitzar suports externs, i tant. Però avui, en el nostre entorn complex i canviant, allò essencial és la capacitat de gestionar la matèria prima, el talent, de forma compartida, col·laborativa, en equip. L’excel·lència avui s’assoleix disposant recursos i mitjans al voltant del talent. No hi ha dubte que l’Ateneu disposa de talent; la transformació necessària és la que doti aquest talent de recursos, discurs i voluntat de transcendir.

Incorporar els mitjans per a les noves formes de transmissió de coneixement no és tasca fàcil ni ràpida. Però també és cert que poques institucions de la societat civil catalana recullen avui els potencials necessaris per fer-ho com l’Ateneu. Fer aquesta transformació no s’hauria de veure com una possibilitat, sinó com una obligació dels qui han de liderar la institució.

(Aquest article es va publicar al Núvol, digital de cultura, el 14 de març de 2017, un dels darrers dies de la campanya electoral per a les eleccions a la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: