Sense cap… ni peus

La inesperada polèmica de l’estiu no té a veure amb l’inesgotable procés independentista i ni tan sols amb el vodevil en què s’ha convertit la (impossible) formació de govern de l’estat que, a desgrat de molts, continua sent nostre. La prevista instal·lació d’estàtues franquistes en l’esplanada del Born en el marc d’una exposició destinada a denunciar la impunitat del règim que va intentar destruir el país i del que encara en patim efectes mercès a les giragonses indignes dels seus hereus institucionals, ha destapat la caixa dels trons. Com en la majoria de polèmiques que aclaparen l’opinió pública, es barregen arguments seriosos amb estirabots frívols,  posicions ben fonamentades amb prejudicis partidistes, opinions ben informades i generalitzacions banals. I com gairebé sempre, hi ha una mica de raó en cada posició i una part de frontisme gratuït en tots els bàndols. Tinc la sensació que la majoria d’opinadors que s’han pronunciat públicament sobre la qüestió i que ho han fet amb ponderació i exhibint arguments pensats es posarien d’acord més aviat que tard si tinguessin l’oportunitat de seure amb tranquil·litat en una terrasseta barcelonina, ben ombrejada i amb un refresc entre les mans, la qual cosa seria signe evident que la civilització encara té alguna oportunitat entre nosaltres.

Assumeixo el relativisme de la frase anterior, i per justificar l’estona que dedico a escriure aquest text corro a dir-vos que compensaré la meva negativa a posicionar-me radicalment en favor d’uns o altres mirant de disseccionar el tema i apuntant les pífies que veig en cada bàndol. O sigui, repartint llenya a tort i a dret.

I doncs, comencem pel començament. Tal com destaca Joan M. Minguet, en un post al seu feisbuc, cal dir que la primera escampada pública de la iniciativa va ser a càrrec d’un mitjà tan connotat com La Vanguardia. La seva línia editorial, ferotgement contrària als comuns,  va trobar en l’exposició un argument més per afegir a la seva campanya permanent d’oposició. Aquest inici viciat de la polèmica s’ha de tenir en compte, sobretot per a tots aquells que ens delectem sempre que podem en recordar el passat del mitjà, connivent i submís amb tota mena de poders dominants, pre, anti i contra democràtics, inclosos els que va ostentar el dictador que ara tots (ells també) denigrem. Ja té gràcia que La Vanguardia insinuï que en exposar imatgeria franquista es pot ofendre les víctimes del sàtrapa. No em dedicaré ara (perquè em fa mandra i perquè qualsevol ho pot trobar ben fàcilment) a recuperar textos ditiràmbics i obscenament amorosos dedicats a Franco, però sí que destacaré que una part del que pretén destacar l’anunciada exposició (la impunitat del règim en període suposadament democràtic i la pervivència fàctica dels seus hereus) queda ben representada per la línia editorial de La Vanguardia (monarquia, església rància i “ordre” constitucional). Compte, per tant, a fer-li el joc a una difusió interessadament  negativa del futur esdeveniment expositiu.

57a32548c4fe1Superat el pecat original, però, bé hem de dir que sobta descobrir els detalls de la primera gran exposició que es programarà al Born després que n’assumís la direcció i la gestió el govern municipal de BeC, d’una manera tan poc ortodoxa. La inauguració està prevista per a mitjan mes d’octubre, i no sembla agosarat demanar que els continguts d’aquest tipus d’esdeveniments siguin anunciats amb un pèl més d’antelació, sobretot si tenim en compte que Colau i els seus van ser obertament crítics amb la línia anterior del Born i que, per tant, aquesta primera exposició serveix per, entre d’altres coses, reorientar la seva direcció. Fins i tot si s’ho miressin des d’un punt de vista partidari haurien d’arribar a la conclusió que és molt millor ser els primers a anunciar la novetat, per la pròpia notorietat, però sobretot per assegurar que el missatge i els continguts s’expressaran de forma adequada i limitant els riscos de possibles manipulacions. Per tant, error de gestió.

Però fem també una aproximació als continguts. És evident que el tema de l’exposició és altament sensible, i no podem obviar que la memòria històrica és objecte de controvèrsies polítiques, amb iniciatives legislatives pel mig, des de fa ja una bona pila d’anys. La sensibilitat ciutadana, amb independència del context ideològic des del qual t’hi aproximis, és a flor de pell en aquesta qüestió. I per això sobta també que per a un projecte d’aquesta dimensió i d’aquest contingut no hi hagi hagut consultes prèvies (ni que sigui per deferència) amb les nombroses entitats memorialistes. I que ni tan sols se n’hagi informat, tal com s’exclama l’amiga Núria Iceta en un breu i precís post al seu feisbuc, els consells assessor i de participació del Memorial Democràtic. La institució, certament, depèn del Govern de la Generalitat, i el Born és un centre municipal, però hom diria que la importància de la qüestió requereix, ni que sigui per prudència, mínimes deferències institucionals. Em sorprendria que, donades les sensibilitats ideològiques dels governs d’ambdues administracions en relació amb el tema que ens ocupa, Govern i Ajuntament no es posessin d’acord amb relativa facilitat. Utilitzar el govern d’una administració com un reservat per als de la pròpia corda, d’altra banda, lliga poc amb aquella idea (que ja comença a estar força gastada) de la nova política. I amb ganes de burxar una mica més en la ferida, no deixaré pas de ressaltar que un govern que s’autodenomina dels comuns, hauria de tenir una mica més en compte la ciutadania, a través de les organitzacions i entitats que en aquest aspecte concret la representen, a l’hora d’impulsar una iniciativa innegablement tan important.

I l’aclariment: no dic pas que amb les consultes que reclamo s’hagués de limitar, censurar o alterar la línia expositiva, amb tot allò de creatiu que pugui tenir, que lliurement determini el comissari, curadors i equip tècnic a qui s’hagi fet l’encàrrec. Però en la configuració inicial del projecte, en el moment d’establir les línies argumentals i la intenció de l’exposició, no hauria sobrat recollir opinions i sensibilitats d’aquells que es dediquen quotidianament a aquesta temàtica.

LAVANGUARDIA_G_9437645059-kZ0--656x437@LaVanguardia-WebI ara, per fi, entrem del tot en el contingut. La polèmica es va desfermar quan van sorgir veus crítiques amb la mostra en espai públic (com a part de l’exposició) de l’estàtua de la Victòria i de l’estàtua eqüestre de Franco, i el protagonisme se’l va endur el republicà Joan Tardà, que amb un tuit matiner va alertar sobre la qüestió. Després s’hi van afegir altres veus d’ERC (Alfred Bosch), un allau de polemistes de xarxa social, i les entitats memorialistes. Per la banda municipal, la bandera de la defensa la va aixecar ràpidament Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcalde de Barcelona, i Ricard Vinyes, Comissionat de programes de memòria de l’Ajuntament, amb un article a l’Ara. Pel mig, reaccions sulfurades i incendiàries  de Daniel Mòdol, regidor d’arquitectura pel PSC, i de l’antic dirigent d’ICV, Jordi Guillot.

La primera qüestió que em sembla necessari destacar és que, majoritàriament, i afegiu-hi les excepcions que vulgueu, s’accepta bé la idea de realitzar l’exposició. Les crítiques (al menys les que jo he pogut veure) no són contra la programació de la mostra ni contra la seva línia argumental (d’altra banda, ben poc explicada), sinó únicament contra la ubicació de les dues estàtues en l’espai públic. Per tant, m’atreveixo a dir que es viu com un encert l’abordatge de la qüestió, i ho destaco perquè si fos veritat que hi ha acord sobre això, no seria un fet d’importància menor que govern i oposició compartissin criteri. La polèmica encesa, per tant, tapa un espai de consens real.

Trobo, per tant, que la defensa dels comuns de l’exposició és una mica tramposa quan en els seus arguments no separen nítidament la qüestió de la ubicació de les estàtues en espai públic, del contingut i intenció de l’esdeveniment. Així, l’afirmació contundent de Pisarello en assegurar que l’exposició serà “netament antifranquista” és banal. No crec pas que ningú hagi posat en dubte el seu “antifranquisme”, o el de BeC, o el del govern municipal. En tot cas, es qüestiona la manera de posar-lo en escena. Aquest aclariment no és menor, perquè amb una lectura poc acurada de les crítiques podria semblar que ERC i CDC (ara no sé si ja he de posar PDC) acusen els comuns de no ser antifranquistes. No crec que sigui el cas. La polèmica, bo i acceptant que la tenim sobre la taula, s’ha de centrar.

índexI Daniel Mòdol entra com una exhalació en el debat titllant el màstil i la bandera que presideixen l’accés principal al Born de “porno nacionalista provincià”. Ja hi som tots. M’agraden poc les manifestacions excessives de nacionalisme, del signe que siguin, i no poques vegades he qüestionat també l’exhibició d’amor nacional que suposa aquesta gran senyera, per raons estètiques (gens menors) i simbòliques. Però… a què treu cap introduir aquest tema en el debat? A res que no sigui frontisme barat. Mòdol identifica un enemic i l’ataca a matadegolla, sense importar-li la pertinència ni la precisió de l’argument. Sembla com si tingués la frase pensada des de feia temps i estigués esperant una ocasió per deixar-la anar, assegurant impacte mediàtic. Certament, ho ha aconseguit, però no podem pas assegurar que la ponderació ni el sentit comú siguin dues característiques que a partir d’ara puguin acompanyar l’opinió que molts tinguem d’ell.

La segona bestiesa, de proporcions colossals, que ha sortit de les files dels defensors, és la que ha protagonitzat Jordi Guillot, en separar el Born i el que representa de la memòria històrica que per a ell resulta significativa. És, com si diguéssim, un intent de classificar memòries entre les bones i les dolentes. Els que fan bandera del 1714, nacionalistes i de dretes, els que denuncien els desastres de la dictadura, progressistes i d’esquerres. Darrera d’aquestes manifestacions fora de to, no hi ha, òbviament, ni arguments històrics ni ideològics dignes de consideració; hi ha, només, odi polític mal canalitzat. Frontisme banal i gratuït, menyspreu pel diàleg, gust per la bronca.

I no dic pas que per la banda dels que han criticat l’exposició no hi hagi actituds d’aquesta mena. Dic, només, que no n’he sabut trobar cap de tant desproporcionada i eixelebrada. Els representants polítics que han parlat des d’aquesta posició, sense que això impliqui donar-los la raó, ho han fet, en termes generals, de manera més ponderada. I ara, és clar, si teniu exemples que demostren el contrari, ja m’ho podeu dir.

A l’hora de buscar les errades dels que s’han mostrat crítics amb l’exposició n’hi ha una que resulta òbvia: no saben com serà la mostra. Han posat el crit al cel a partir de la simple dada d’una exposició pública de simbologia franquista, sense saber amb prou feina res del context en què es mostrarà i de la línia expositiva en què s’inscriurà. Potser una reacció més ponderada hauria estat demanar informació al consistori sobre les seves intencions tot advertint-los que tocaven material sensible. I amb dades a la mà, el tipus de debat podia haver estat un altre. O no. Però això ja forma part de la política ficció. El cas és que les espases ja s’han alçat i a partir d’ara, sigui quina sigui la solució finalment adoptada, hi haurà persones, entitats, institucions… descontentes. Radicalment descontentes, m’atreviria a dir.

Un altre vessant de la polèmica és el que té a veure a les qüestions de pura tècnica i criteri expositius. En aquesta qüestió, altre cop el text de Joan M. Minguet a què m’he referit més amunt, és aclaridor. Tot ha de ser possible si es tracta adequadament. I en cap cas no hem de posar límits creatius als que han rebut l’encàrrec de fer l’exposició. Però sí que els hem de demanar que el treball previ sobre el que es fonamenti l’exposició reculli tots els ingredients necessaris. I, com ja he dit més amunt, en el nostre context polític, amb un tema de tan alta sensibilitat ciutadana i en un projecte de titularitat pública, no és una opció sinó una obligació realitzar un treball de camp que inclogui consultes, diàleg i participació. I fet això, que prenguin amb tota llibertat les decisions tècniques, estètiques i de continguts que considerin més oportunes, adequadament argumentades. Ja en criticarem el resultat. Però no es poden estalviar les passes prèvies.

image_content_5218367_20160805025949Ens passa, però, que en no tenir informació ni sobre el projecte ni sobre la seva fonamentació, ni sobre el treball en què s’ha basat, tenim pocs arguments per defensar si ho han fet bé o malament. Ells, que defensen que una adequada contextualització de les estàtues ha de ser suficient per poder-les exposar en l’espai públic, no ens han permès contextualitzar el projecte que han desenvolupat. Fins al dia d’avui, simplement, no ens n’han dit res. Han faltat a una obligació pública i s’han fet mal a si mateixos, perquè han obert la porta a les crítiques desraonades de sempre, sense carregar prèviament la motxilla d’arguments per defensar-se.

En un ràpid exercici de reacció, s’han enumerat projectes expositius internacionals que han usat imatgeria totalitària i genocida per articular un discurs crític que, segons ens diuen, ha resultat eficaç. D’acord. Però no ens han explicat si aquestes experiències han comportat polèmica, si han ferit sensibilitats, si han produït reaccions no volgudes, si s’han franquejat límits no desitjats. No n’hi ha prou d’explicar que això ja s’ha fet. Que n’expliquin el resultat. I això ho dic des de la més benintencionada de les ignoràncies. No ho sé, i m’agradaria que m’ho expliquessin.

Sóc radicalment partidari de la llibertat completa d’un comissari i d’un creador a l’hora de posar en solfa una exposició. Crec que cal assumir el risc de la transgressió i davant del dubte entre anar més enllà o quedar-me més cap aquí, prefereixo, en general, anar més enllà. Però sóc també radicalment partidari d’exigir responsabilitat al qui firma un projecte amb diner públic. Vull conèixer arguments, vull saber el recorregut intel·lectual que fet la creació, vull saber què ha posat a cada banda de la balança i vull que m’expliqui perquè ha pres les decisions que ha pres.

Quan algú pren la decisió de visitar una exposició, té alguna idea del que s’hi trobarà. Sap que anirà a llegir un discurs sobte un tema determinat, estarà en disposició d’entomar un missatge que algú altre ha generat per a ell i estarà predisposat a entendre’n els continguts, a assumir-los i a opinar sobre ells. El qui ha generat l’exposició compta amb aquesta predisposició, i organitza els seus continguts de la manera que puguin ser més eficaços per a obtenir uns resultats que busca explícitament. I, en qualsevol cas, els visitants es sotmeten voluntàriament a l’impacte que puguin rebre i s’esforcen per racionalitzar-ho i per assumir els seus efectes emocionals.

Però quan tu passeges pel carrer i reps casualment l’impacte d’una imatge que no esperaves, que no buscaves, sobre la que no tens idea prèvia i per a la qual no estàs predisposat, parlem d’una altra cosa. Aquest tipus d’impacte és, també, legítim, i pot ser obertament buscat pel responsable de l’exhibició, però ha de mesurar de manera responsable els seus possibles efectes.

aniversari-mort-franco-portades-premsa-1447930141893Franco, amics, no ha mort. És molt més viu del que voldríem la majoria, i això és, justament, si ho entenc bé, el que vol explicar aquesta exposició. Magnífic; és una bona notícia que, per fi, afrontem els reptes pendents. Crec que cal felicitar els ideòlegs de la iniciativa pel fet mateix que la vulguin tirar endavant. Però també els hem de dir que no pretenguin fer-ho sols. Que no actuïn per sorpresa. És tan greu que avui, en un sistema aparentment democràtic, encara no hàgim pogut afrontar aquestes qüestions essencials, que en el moment en què tenim el mínim consens necessari per començar a fer-ho, tenim la insalvable responsabilitat de fer-ho bé. No pretengueu anar per lliure; això ens afecta a tots. Els gestos provocadors (sense qualificar-ho ni en positiu ni en negatiu, ubicar una estàtua de Franco davant del Born és innegablement provocador) no juguen necessàriament a favor de la causa que, n’estem segurs, voleu defensar.

A Franco no el vam derrotar. Malauradament. Ara que, potser, tenim l’oportunitat de començar a derrotar-lo, no vulgueu fer-ho sols. La victòria, aquesta sí, hauria de ser de tots.

L’estàtua de Franco ja està decapitada. Decapitem ara la polèmica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: