Jo també en diré alguna coseta

Queda clar que si aquests dies no et pronuncies públicament sobre el Molt Honorable Puigdemont, ja sigui a favor, ja sigui en contra, no existeixes. No és que tingui dubtes sobre la materialitat del meu ésser, però jo tampoc no em puc resistir a dir-hi la meva. Una de les coses més repetides és que no el coneixem gaire i que, fora de l’entorn gironí, en sabem poques coses. Afortunadament, El Punt Avui ens n’ha servit un perfil minuciós i detallat, una aproximació intensa al personatge, amb aquest bon article de Jordi Grau. L’alcalde de Catalunya, diu que serà. L’expressió té gràcia perquè mira de fer palesa la notòria capacitat d’aproximació a la gent del MH i perquè entronca, ni que sigui casualment, amb aquella vella idea noucentista de la Catalunya ciutat. Ara bé, per ser justos, jo hi trobo a faltar un detall que acabaria d’arrodonir la presentació del personatge. Puigdemont no era pas l’alcalde, sinó l’arcalde. El propi Jordi Grau ho va deixar ben clar amb la seva pronúncia inequívocament gironina la nit de la investidura del President, en la seva participació com a analista en el programa especial que hi va dedicar TV3. Trobo que titular L’arcalde de Catalunya, tot admetent la llicència lingüística, ens hauria ajudat més a copsar l’excepcionalitat del nomenament i la indubtable distància que hi ha entre el nou President i els habituals i recalcitrants cercles de poder de què fins al moment hem gaudit/patit.

En qualsevol cas, una cosa queda clara: Puigdemont té molts amics. Deixant al marge la cursa boja de tots aquells que, sense conèixer-lo, algun dia hi van coincidir per algun atzar casual i escassament rellevant i que ara corren a destacar que en són amics i que, ves per on, fins i tot hi tenen algun grau de confiança digne d’esment, cal dir que la intensa trajectòria professional del nou President queda demostrada per la petja, del signe que sigui, que ha deixat en tots aquells que han compartit algun projecte amb ell. Una de les expressions més repetides entre els que de debò el coneixen és aquella que el destaca com a “bon tio”. Queda clar, així doncs: el MH President és bon tio. Doncs molt millor que sigui així, oi?

En fi, ha arribat el moment que tots us temíeu: efectivament, jo també el conec! La meva proesa personal és que, ara fa cosa d’uns vint-i-cinc anys, jo era redactor en pràctiques a El Punt, a la redacció de Girona, mentre ell n’era redactor en cap. Ara us podria descriure la intensa relació que vam tenir, però com que sóc tan sincer que foto fàstic, us he de dir que amb prou feines sóc capaç de recordar ni una sola conversa amb ell, i tot plegat en conservo algunes imprecises i llunyanes impressions. Sabeu allò dels amics, coneguts i saludats? Doncs jo no arribo gairebé ni a saludat. I dic gairebé només perquè fa cosa d’un any i pico vaig tenir l’ocasió, efectivament, de saludar-lo, en un acte (impossible recordar quin) a l’Ateneu Barcelonès. En fi. Ja veieu que el meu inajornable salt a la fama no es produirà pas per la coneixença de l’arcalde de tots els catalans.

En qualsevol cas, i només perquè no tingueu la sensació que aquest bonic text no us ha servit ben bé per a res, destacaré el dos records que us hauria esmentat si m’haguéssiu preguntat sobre Puigdemont fa dues setmanes, quan ni tan sols ell imaginava que s’embarcaria en l’embolic en què ara mateix viu.

El primer record: que era massa convergent per la mitjana ideològica d’El Punt. Hem de recordar que eren els anys del regnat de Nadal a Girona i que, sense excloure l’insubornable esperit crític del diari gironí, l’ecosistema polític de la ciutat d’aquella època tolerava convergents, però no gaires. El temps ha demostrat que el destinatari de l’enamorament dels gironins era més Joaquim Nadal que el PSC, i un parell de dècades després el propi Puigdemont es va encarregar de certificar-ho per la via electoral. Però el cas és que en aquell moment el reducte nacionalista al diari el defensava en Puigdi, que era com li deien entre les taules de la redacció. I fixeu-vos que dic el “reducte nacionalista” i no pas independentista. El que era clarament minoritari en aquell entorn era ser convergent. En canvi, tenir un cert grau d’independentisme a la sang era una cosa que se li suposava a tothom, amb independència del color del vot en les conteses electorals. No és pas cap secret que si algun territori català ha estat avançat en l’hegemonia sobiranista han sigut sempre les comarques gironines. Així doncs, Puigdemont defensava a El Punt el reducte convergent i vivia en plena harmonia amb l’entorn quan es pronunciava, òbviament, com a independentista.

Deixeu-me dir que, entre els escassos mèrits (gairebé cap de cinematogràfic) de la pel·lícula Ocho apellidos catalanes cal destacar l’encert d’ubicar l’escenari d’una fictícia Catalunya independent justament en territori gironí. Doncs bé, sembla clar que la idea hauria pogut ser, tranquil·lament, de Puigdemont. Tanta coincidència no seria creïble, però seria innegablement divertit que fos cert.

De tot plegat se’n dedueix el segon i doble record que em queda de l’escadusser contacte que hi vaig tenir: l’avui MH era ja llavors desacomplexadament independent i independentista.

Deixeu-me començar per dir que una de les coses remarcables del diari d’origen gironí són els llargs, llarguíssims, recorreguts professionals que hi han fet (que hi fan) bona part dels seus caps visibles. La fidelitat a l’esperit i a l’estil d’El Punt és cosa proverbial, i això es tradueix en no pocs casos en trajectòries de molts anys. Puigdemont, però, també va trencar aquesta norma: quan les múltiples coses que li passaven pel cap van ocupar un espai suficient del seu disc dur, va tocar el dos per obrir nous horitzons, sense excessives concessions a la recerca de seguretat o estabilitat. Independent, així doncs. I independentista, és clar. És probable que la cosa que feia més tolerable la presència d’un nacionalista convergent en un entorn aparentment poc donat a aquella tendència, era el seu insubornable independentisme. Als desinformats i especialment a determinada premsa editada a Madrid els podria semblar que l’independentisme és marca de naixement de CDC. En canvi, els que a més d’uns quants anys tenim una mica de memòria sabem que l’independentisme ha sobreviscut a Catalunya durant les darreres dècades no gràcies sinó malgrat CDC (i aquí hauríem d’afegir-hi UDC, és clar). Per tant, poder exhibir genuïnitat independentista i matinera, no és ni una obvietat ni una banalitat. I en aquest record meu, inexacte i d’escassa proximitat amb el personatge, una de les coses que més em sobtava, tenint en compte el moment i les circumstàncies polítiques, era que un dels manaires de la redacció fos al mateix temps convergent i independentista.

Aprofito per ressaltar, un cop més, una de les meves obsessions polítiques, i és que, per bé que nacionalisme i independentisme poden anar junts (Puigdemont n’és prova vivent) la coincidència no és ni necessària ni majoritària. De nacionalistes no independentistes n’hi ha sense lloc a dubte, però els independentistes no nacionalistes som legió.

Em sembla que ja he cobert la meva obligatòria contribució a la opinió pública sobre el nou MH, i de pas he fet circular una mica més quatre idees que m’ocupen habitualment. A partir d’ara ja em podré dedicar a una cosa que em sembla molt més interessant i, per descomptat, molt més necessària: a opinar sobre el Govern que presideix Puigdemont. Com és sabut, ni l’estructura ni la tria no les ha fetes ell, i als que en som espectadors i opinadors ocasionals ens dona algunes raons objectives per estar positivament esperançats, però també unes quantes per estar inquiets i una mica més que preocupats. Tela per tallar i feina per a l’arcalde de tots els catalans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: