Gràcies, Mina

Miro de rescatar records per escriure alguna cosa personal en aquestes ratlles de comiat i m’adono que em resulta gairebé impossible pensar en una conversa a soles amb ella. Em ve al cap sempre envoltada de gent i en el centre del grup, parant atenció a tothom, fent presentacions amables de tots els convidats, repartint elogis i explorant nexes impossibles entre persones tot sovint ben diferents. I penso que no em cal buscar més per trobar la manera d’explicar la Mina Pedrós. Una dona social en el sentit més ampli de la paraula, enderiada a construir relacions, a aplanar el camí de les converses, a provocar trobades improbables i a generar relacions allí on abans només hi havia contactes escadussers.

Mostrava sempre un punt d’obstinació, una insistència amable, una persistència sorprenent en la persecució del seu objectiu i una visible satisfacció cada cop que se’n sortia. Presumia dels seus petits èxits quotidians i treia importància a les seves fites més remarcables. Es captenia amb un estil construït a còpia d’intenses i complexes experiències personals, i l’exhibia amb plena consciència, amb voluntat explícita de proposar-lo com a model. Tenia una manera d’anar pel món definida, especialista a obrir portes, a generar espais de relació, a empènyer a favor dels projectes que posaven per davant de tot el diàleg, les formes, les maneres amables.

Feia de relacions públiques quan la professió encara no estava batejada, va ser l’ànima de la mítica Terraza Martini, cruïlla de relacions socials, polítiques, econòmiques i culturals en temps de transició democràtica, intèrpret al Parlament Europeu i emprenedora quan encara no s’usava aquest terme. La vaig conèixer quan era membre de la primera junta directiva d’Oriol Bohigas a l’Ateneu i jo hi feia de gerent, ara ja fa una dotzena d’anys. Vaig aprendre amb ella que quan les maneres ajuden a definir el contingut ja tenim la meitat de la feina feta, i que l’altra meitat depèn essencialment de la determinació amb que l’afrontis. Bones maneres i determinació; potser aquests són els dos elements que millor em van ajudar a entendre el personatge quan li vaig fer una llarga entrevista a la docta casa en el marc de l’acte que la reconeixia com a ateneista singular el desembre de 2012.

7542924236_468823f04c

La Mina va morir diumenge passat, el 3 de gener. En la cerimònia de comiat que es va celebrar dos dies després, per damunt de la pena i el dolor evidents dels familiars i amics més pròxims, surava el seu estil. Quan pensem en la Mina, fins i tot ara que no hi és, hem de somriure. No podem evitar-ho. Perquè la imaginem gestionant la seva prodigiosa agenda, actuant com a amfitriona de qualsevol esdeveniment o trobada casual en la que fos present, fent presentacions educades de perfectes desconeguts, proposant-nos alguna entremaliadura cultural, assegurant la nostra assistència a un acte al qual de cap de les maneres no podem assistir, lloant i exagerant les nostres modestes virtuts i, sobretot, sobretot, sobretot, fent que la vida sigui una mica més agradable.

Gràcies, Mina.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: