Predicant la obvietat

No sé si es pot afirmar que va ser la primera vegada, però si no fou així, poc en va faltar. El 17 d’octubre vaig presentar una ponència en el congrés del lleure educatiu que, per tercera vegada, va organitzar la Fundació Pere Tarrés, i ho vaig fer en representació de l’associació patronal d’empreses del sector. Dit així, de sobte, no sembla pas una qüestió gaire excepcional, i semblaria un fet inscrit en la més anodina de les normalitats. Però segurament no ho veien igual els tres o quatre amics que, el dia abans, després de la sessió inaugural del congrés, em preguntaven si ja estava preparat per a la sessió de l’endemà. I el somriure amb què acompanyaven la pregunta podria ser qualificat d’irònic, de burleta, d’encoratjador o de sorneguer, segons qui en fes la interpretació. I, tot i que invariablement els autors del comentari s’afanyaven a suavitzar-ne l’efecte amb paraules amables, tots ells compartien la sensació que era prou rellevant que un representant del món empresarial parlés en el congrés com un membre més del sector. Perquè, efectivament, aquell dissabte d’octubre va ser probablement la primera vegada que la veu del sector empresarial es va deixar sentir en peu d’igualtat amb el món associatiu en un espai de reflexió i debat sobre l’activitat a la qual es dediquen els seus membres tots els dies de la seva vida.

20151017_pep_montes_congres_lleure_educatiu_3Però no malinterpreteu les meves paraules. La invitació de la Fundació Pere Tarrés va ser correcta i cordial, el tracte amable i deferent, i la consideració pels continguts que vaig desplegar en la sessió, plena de respecte i atenció. El que és sorprenent és que, després de pràcticament trenta anys d’existència d’un sector mercantil dedicat a una activitat ben concreta i que, malgrat possibles discrepàncies teòriques, està ben delimitat i precisat, no s’hagués participat públicament en un fòrum de referència per aportar punts de vista, opinions i propostes de futur. L’explicació d’aquest cas curiós admet diverses teories, i segurament totes són ben raonables, però el fet no deixa de ser, malgrat tot, sorprenent.

Segurament hi té a veure el fet pràcticament cultural que en aquest país un empresari és sempre una persona sospitosa, que som incapaços de concebre l’exercici d’activitat econòmica en un àmbit socialment sensible sense imaginar abusos èticament i moralment execrables, que la legislació encasella totes les organitzacions professionals amb l’etiqueta “ànim de lucre” o “sense ànim de lucre”, sense matisos, graus ni termes mitjos, que alguns discursos moralitzants i tendenciosament ben dirigits reserven espais d’activitat a organitzacions que voldrien exclusivitzar la idea d’honestedat i fixar un varem propi però universal del que és correcte i del que és incorrecte.

I, perquè no dir-ho, perquè segurament durant molts anys aquest sector econòmic que es va expressar en el congrés ha tingut serioses dificultats per articular-se com a col·lectiu, per madurar com a sector, per aprendre a presentar-se davant del món sense complexos i amb el punt necessari de gosadia, per posar negre sobre blanc els criteris i valors amb els quals treballa, per compartir mètode i oferir-se al món, per dir, simplement, aquí estic, faig bona feina i penso seguir-hi estant.

En fi. Gairebé mai no hi ha una única causa per a qualsevol situació donada, i crec que en aquest cas la norma es compleix amb escreix, perquè les raons que expliquen l’anomalia que vam començar a esmenar amb aquest congrés són múltiples, complexes i ben variades.

20151017_pep_montes_congres_lleure_educatiu_2El cas és que el món del lleure educatiu es va reivindicar com a sector econòmic al mateix temps que es reivindicava com a dret social. Que es va dir amb claredat que l’estadi de desenvolupament actual del lleure educatiu és el resultat de la feina ingent que han fet durant molts anys entitats i moviments socials, però també de l’impuls del sector econòmic, que ha ajudat a promoure’n els valors i a expandir-ne l’abast social i territorial. Que no és pas que en el món del lleure hi capiguem tots; és que tots hi som necessaris. I com més aviat en siguem conscients, més aviat farem progressar les seves metodologies i més aviat farem triomfar el seus principis i valors. I una cosa és segura: al qui treballa en el món del lleure educatiu, sigui quina sigui l’organització en què ho fa, el mou essencialment el be comú.

Ah, per cert, aquí teniu la ponència que vaig presentar al congrés.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: