Pell gruixuda

Ja hi som. La campanya està en marxa i, per tant, ha arribat l’hora de sentir-les de tots colors. Una part dels oponents no ens sorprenen per molt gruixudes que les diguin perquè fa temps que hem après que amb ells no hi ha mesura ni límit. Tot s’hi val per desacreditar el de davant i si el que diuen és mentida s’ho prenen com una llicència sense importància, instrument d’un bé superior: el triomf de la veritat absoluta i la derrota del mal, encarnat en independentistes i revolucionaris, vagin uns i altres per separat o barrejats en una mateixa salsa. Sí que sobta, en canvi, sentir-se atacat per uns altres amb els que, tot i que juguen en un altre equip, hi tens fortes afinitats, personals en alguns casos i ideològiques en molts d’altres. Podem fer la pell dura i protegir-nos sota una cuirassa de resignació, però el cert és que fan mal. Tampoc no ens posarem sentimentals ni arrencarem el plor, però no puc pas negar que hi ha crítiques que saben greu, més per qui les formula que no pas pel seu contingut.

Una-estelada-dibujada-en-la-es_54433996091_51351706917_600_226Tots els fills d’immigrats podríem dir que estem dolguts per aquestes diatribes ofuscades de Pablo Iglesias, que intenta posar en peu de guerra una part de Catalunya, tot afirmant que és més catalana que l’altra. Però també és cert que la indignació seria una mica banal, perquè a Catalunya, fills d’immigrats ho som tots. Diuen els demògrafs que actualment un 70 per cent dels catalans som fills o nets d’immigrats, però jo hi afegeixo que no caldria anar gaires generacions enrere per poder afirmar que el 100 per cent té origen en la barreja. Per tant, animar als que avui són fills d’andalusos o extremenys (per citar els dos orígens concrets a que es referia aquest home) a oposar-se a un altre sector de catalans és absurd, entre d’altres coses perquè implicaria oposar-se a algú molt semblant a ells mateixos. La qüestió no rau tant en la proposta precisa que fa el madrileny, que és prou absurda, sinó en allò que implica de divisió: diu que hi ha uns catalans que ho són més que uns altres, o que ho són de manera… diguem-ne…. més autèntica. Però que no eren ells que acusaven els nacionalistes de repartir carnets de catalanitat? Potser és que els seus carnets són més autèntics, o més de veritat. Corro a dir, d’altra banda, que de nacionalista jo no en sóc (ho havia dit mai, això?) i crec que tampoc no ho són la majoria dels independentistes. No som, per tant, gent que ens puguem sentir al·ludits quan ens acusen de repartir carnets de catalanitat. En canvi, sí que ens sentim al·ludits quan ens diuen que, pel fet de tenir pare o avi del sud de la península hem de votar-los a ells. I més al·ludit em sento jo, quan, el personatge que diu això s’ha aliat electoralment amb uns que a mi em fan una certa gràcia. O sigui, una desgràcia, tot plegat.

Ni que sigui per fer conya, deixeu-me ara preguntar-me a qui es referia concretament el senyor Iglesias. Ell parlava de la perifèria de Catalunya, i a mi aquest concepte m’ha deixat acollonit. Què és la perifèria de Catalunya? La Vall de Boí? La Jonquera? O Ulldecona? La brometa té mala fe, ho reconec, perquè està clar que l’home de Madrid es referia als barris perifèrics de Barcelona i de l’entorn metropolità. Però potser hauria d’aprofitar l’avinentesa per preguntar-me si quan Iglesias parla dels catalans de debò (els de la perifèria), podria fer el mateix discurs si s’adrecés, per exemple, als catalans de Sant Feliu de Buixalleu, als de Sant Joan de Vilatorrada o als d’Almacelles, per posar tres exemples ben diversos.

Últimament em diuen que no sóc d’esquerres. Que Mas m’ha ensarronat. Que faig costat als capitalistes i que ja em falta ben poc per ser un neoliberal. No perdré pas el temps refutant aquestes afirmacions de contrastada solvència científica, però sí que em preguntaré si l’actitud més conseqüent des d’una òptica d’esquerres és fer la onada a una persona que intenta personificar la revolució, que basa l’èxit de la força política en el seu lideratge, en la construcció brillant d’uns discursos exaltats plens de tòpics, d’inexactituds i de tics perillosament totalitaris. Ei, no dic pas que no l’hàgiu de votar, perquè les aliances ja estan muntades, les eleccions convocadíssimes i la campanya en plena efervescència. Però… voleu dir que no estaria bé fer-li un toc d’atenció per dir-li que disminueixi el nombre de burrades per discurs? I encara que sigui mentida, digueu-li que no el votareu si segueix així. Feu-li una mica de por. Potser d’aquesta manera endreçarà un pèl més el discurs i no us farà sentir tanta vergonya. Potser sóc jo que no m’hi veig gaire bé, però em fa l’efecte que teniu les galtes ben enrojolades.

En fi, ja veieu que continuo sent tant ingenu com sempre.

Ah, per cert, abans que em contesteu que jo faig el mateix (què dic, el mateix? No, molt pitjor!) donant suport a una llista en la que figura Artur Mas, ja us avanço que tan aviat com trobi una estoneta, aquesta mateixa setmana escriuré una altra coseta per, fent-me fort en la meva ingenuïtat, explicar-vos perquè la meva postura i la dels que pensen més o menys com jo, és coherent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: