Fart de futbol

futbolQue el futbol ocupa un percentatge desmesurat del temps i l’espai dels mitjans és una obvietat sobre la que no cal insistir. Les audiències manen i per molt criteri que un hi vulgui posar, al final allò que determina la viabilitat dels projectes comunicatius que aspiren a l’hegemonia és la capacitat d’atraure públic amb poca exigència d’esforç i costos limitats. I això és el futbol. No penseu pas que me les dono d’elitista o d’intel·lectual repel·lent; jo també formo part d’aquestes masses addictes al gaudi fàcil i primari i em converteixo de tant en tant en audiència acrítica. Tothom ho és, en alguna mesura i per a algun tema concret. I la meva vulgaritat consisteix a ser-ho en la més fàcil de totes les aficions: el futbol. Però tan cert és que cedeixo sense fer escarafalls a la pulsió futbolera de baixa estofa com que miro de preservar altres espais de gaudi allunyats de la barroera cridòria. Ni que sigui per compensar i per posar a prova altres capacitats personals. De tant en tant miro de veure una pel·lícula sencera, llegeixo (mira si sóc ximple!) llibres, vaig al teatre o escolto debats amb continguts d’algun grau remarcable de complexitat. Però aquestes estranyes inclinacions meves són cada cop més difícils de satisfer. El problema no rau en el progressiu creixement dels espais dedicats a l’esport (perdó…. volia dir al futbol), perquè a això ja ens hi hem resignat des de fa temps. El problema veritable avui és la indecent colonització que fa el futbol de la resta d’àmbits d’interès.

Cada cop hi ha menys refugis incorruptes. Cada cop és més difícil encetar una conversa sobre qualsevol tema sense que aparegui una trista i desafortunada analogia que ens remeti al món futbolístic. No es pot fer broma sense al·ludir al món de la pilota perquè semblaria que no tens recursos humorístics. Parlar de política sense usar una metàfora futbolística és mostra d’elitisme allunyat de la realitat social. Discursejar sobre art sense referències estilístiques a la bellesa plàstica de la pilota en moviment i les cuixes portentoses dels herois de torn ens remet a un món insensible i fred. Elogiar l’univers literari sense trobar referències a algun il·lustre escriptor que ha perdut la xaveta per l’equip de la seva ciutat és posar en evidència una lamentable ignorància sobre les pulsions activadores de la passió de l’escriptura. Parlar de sociologia i discursejar sobre la construcció de les identitats múltiples sense cedir un espai d’honor a l’esport de masses per excel·lència és sinònim de ser un extraterrestre. No tenir, en definitiva, una cartera pròpia de referències futbolístiques en qualsevol àmbit de la vida et fa mereixedor de l’expulsió fulminant d’aquest món nostre imperfecte, que només és una mica suportable si hom ret humil homenatge a la pilota.

Potser us semblarà que exagero, però els exemples són arreu i en tot moment. El fenomen és tan present i estès que ni tan sols hi parem atenció. Però si un dia us sentiu desvagats i teniu ganes de fixar-vos-hi, no només us serà fàcil trobar-ne les evidències sinó que us sentireu aclaparats.

I si no, veieu, per exemple, de quina manera la febre futbolística ha contagiat  el Núvol, el fins ara irreductible digital de cultura. I dic fins ara perquè si no és que aquest mitjà ha obert una secció futbolera és que ha canviat allò que de natural entenem per cultura. Aquest mitjà publicava dissabte passat un notable article de Roger Vinton sobre el candidat Bartomeu a la presidència del Barça. La veritat és que estic essencialment d’acord amb el contingut de l’article, però us asseguro que al Núvol no hi vaig entrar buscant informació sobre les eleccions del Barça. Per trobar dades sobre aquest tema no em cal (ni a mi ni a ningú) fer gaires cerques ni gaire profundes. Que el Núvol publiqui un article en profunditat sobre les eleccions al Barça em sembla una capitulació en tota la regla. Estic segur que en Bernat Puigtobella, editor del digital, té arguments sòlids per defensar la publicació de l’article, però és que fins i tot en el cas que mig món li donés la raó no voldria escoltar-los. Una finestra més per al futbol no, sisplau.

Però perquè veieu que la cosa no té a veure amb cap mania persecutòria, el mateix dissabte, altre cop sense necessitat d’aprofundir en cap claveguera per arribar a cap de carrer, vaig ensopegar amb un altre exemple de caiguda malaltissa en la febre futbolística. Un tuit m’alerta d’una entrevista al diari Ara al nou conseller d’educació del govern balear, Martí March, i hi trec el nas, interessat a saber com pensa retornar el sentit comú a les escoles illenques. L’entrevistador és Antoni Bassas i, per tant, la professionalitat i interès queda, a priori, fora de tot dubte. Però oblido que Bassas és un dels legitimadors eminents de l’altura intel·lectual del futbol, capaç de teoritzar sobre qualsevol puntada de peu ben donada i d’extreure conclusions filosòfiques de qualsevol roda de premsa de qualsevol entrenador. I l’home no decep pas. En la primera (la primera!) pregunta que li fa al conseller March, li recorda la brometa de Gerard Piqué en la celebració del triplet blaugrana quan va dir allò de “Gracias, Kevin Roldán, contigo empezó todo”. I li pregunta si, de la mateixa manera, amb la manifestació del setembre de 2013 a Palma, va començar el canvi en el sector de l’educació a les illes. No tinc paraules. No trobo adjectius per qualificar el nivell de l’analogia. El servei al país, al conseller, a l’educació i a la llengua és, no hi ha dubte, d’un altíssim nivell.

Segurament tots hem de celebrar que el Núvol no caigui en l’elitisme de descartar el futbol com a instrument de cultura. I també hem d’agrair a Antoni Bassas que ajudi a conscienciar la massa sobre els problemes de la llengua amb la seva simpàtica al·lusió a Piqué, Kevin Roldán (aquest, de fet, és músic!) i a Cristiano Ronaldo (per molt que no l’esmenti en la seva eminent pregunta). I segurament sóc jo que sóc estrany i que no acabo d’encaixar aquestes mostres de realisme i sentit comú. Però fa temps que tota descripció realista del món ha deixat d’interessar-me i que el sentit comú no m’ajuda ben bé per a res en la meva vida quotidiana. Prefereixo seguir cultivant la meva fantasia d’un món carregat d’interessos que, sense excloure-les del tot, vagin un pèl més enllà de la passió desfermada i les pulsions primàries. I m’estimo més que el futbol no colonitzi els meus espais de lleure (de llibertat, al cap i a la fi), tot procurant la creació de reserves perfectament aïllades per a les meves petites manies, especialment aquelles que no tenen res a veure amb pilotes, musculatures, patades, estirabots i exhibicions de testosterona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: