Vertigen

Ja dic jo que no es pot anar a cop d’actualitat. En aquest país nostre tan estrany les coses canvien d’un dia per un altre, i allò que ahir semblava impossible, avui pot ser una realitat. Dilluns penjava un post en aquest mateix bloc per mostrar, d’una banda, la meva perplexitat per la complexitat dels esdeveniments i dels múltiples posicionaments que generen i, d’una altra banda, la sensació que, malgrat o gràcies a les contradiccions que acumulem, el país es mou amb tossuderia. I només un parell de dies més tard sembla que la dialèctica dels contraris és a punt de generar una síntesi creativa que ben pocs esperàvem amb tanta claredat.

Quan Mas va dir des de la conjuntural tribuna de Molins de Rei que passava la pilota a la societat civil per tal que assumís el lideratge d’una llista unitària vaig tornar a desesperar-me. Una nova maniobra del MH (Molt Hàbil) per ressituar CDC en un entorn legitimat del moviment popular, per donar nou impuls al caràcter messiànic de la seva actuació, i per clavar una nova bufetada a la ingènua ERC. Els convergents han estat els últims a arribar al tren de l’independentisme, però conduïts per un Mas que a voltes apareix com a estrateg sublim i a voltes com un cínic excessiu, han sabut usar les quotes de poder que encara conserven malgrat les successives davallades electorals, per aparèixer com els únics que poden garantir l’èxit del procés. Les seves maniobres són exitoses i donen bon rendiment al projecte convergent, però posen en risc el procés perquè en identificar-lo amb el MH i la ideologia conservadora del seu partit allunyen tots aquells que, a més d’un país nou, volem un país d’esquerres. Em va semblar que la jugada de Mas no tenia futur i que ell ho assumia plenament perquè només estava interessat a legitimar-se com a única figura rellevant del procés, que apostava de debò i sense reticències per la unitat. I m’hi vaig emprenyar. Què menys, oi?

Però ens hem acostumat a viure amb el vertigen de la velocitat i dels canvis de rumb sobtats. L’ANC va entomar el repte presidencial amb una consulta confusa al seus socis. Era tan confusa, que feia necessaris un munt d’aclariments per tal que tothom sabés què passava segons quina opció guanyés. Incòmodes, però s’agafaven a la idea de Mas i miraven de buscar-li un recorregut possible, en un joc de diplomàcia civil que intentava evitar trets al peu. Per la seva banda, Òmnium va entomar el debat amb més valentia, li agafava la paraula al MH i la duia més enllà del que ell proposava, acceptant la idea d’anar a les urnes “sense” el President, però tampoc amb polítics en actiu. I la inspiració la van trobar en la sobtada iniciativa d’Oriol Junqueras que, probablement fart de veure com Mas li passa repetidament la mà per la cara com a home clau del procés, va tirar pel dret. La unitat no es pot traduir en una suma de partits perquè falsejaria unes divergències ideològiques que honestament no es poden obviar. Per tant, l’única unitat possible i honesta és la estratègica, la que alinea instruments tàctics per assolir un objectiu comú. Això és el que tenim en comú (amb permís de la senyora Colau): l’objectiu. Els independentistes volem un país nou, però no volem que un determinat accent ideològic en el procés en determini la forma futura. I una part substancial dels sobiranistes creiem que un procés liderat per Mas determina un país conservador, per dir-ho suaument. Doncs bé, si és cert que la puresa d’intencions presideix l’actuació del MH, no posarà cap inconvenient si li agafem la paraula i la duem tant enllà com sigui possible: una llista independentista única però sense condicionar-la amb la posició ideològica dels diferents partits que en són partidaris.

D’això jo en dic un avançament per l’esquerra. I tan clarament s’expressa la proposta que les CUP han pujat al carro, tot acceptant que d’ideologia ja en parlarem després de les plebiscitàries, quan hàgim de construir el futur marc constitucional del país. I la monja Forcades ja s’ho està repensant perquè els de Podem l’estan marejant. I avui mateix diuen els crítics d’UDC que tanquen barraca i creen un partit nou per sumar-se al projecte. I espera’t, que no hem acabat. Que d’avui a demà en poden passar encara de tots colors.

I ara estic patint. Perquè…. mentre he estat distret escrivint això…. no haurà passat alguna altra cosa que hagi fet donar un nou tomb a la situació? Mira que són bojos, aquests catalans! Clico en el botó “publicar” i corro a mirar el twitter!!!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: