Ens movem companys, ens movem

He de reconèixer que he perdut el fil dels argumentaris que menen a una o altra postura sobre la millor manera de plantejar les eleccions del 27S des del punt de vista dels que defensem el procés independentista. La coherència és un bé tan escàs com delicat i mantenir-la viva i lluent fa necessaris esforços remarcables. Tant, que no sé pas si no és millor renunciar-hi. No sé si després del que acabo d’escriure perdré definitivament els quatre o cinc lectors fidels d’aquest bloc, però per a la meva feble voluntat suposa ja a hores d’ara un esforç excessiu traçar una línia d’opinió que em permeti navegar entre les mil novetats argumentals, giragonses dialèctiques i elements d’anàlisi que cada dia apareixen, s’acumulen, es barregen i es dispersen a través dels mitjans, les xarxes i la infinitud d’indrets en els quals emergeixen per generació espontània els debats, tertúlies i discussions.

En una situació de relativa calma física, amb tranquil·litat ambiental suficient i amb un grau rellevant d’aïllament respecte al soroll de l’entorn sóc perfectament capaç de dibuixar quin és el meu ideal del procés. Imagino la manera racional de fer les coses, els diferents estadis que s’han d’anar succeint, la lògica que han de seguir els processos i dibuixo amb encert (o això crec) els diversos escenaris sobre els quals ens caldria triar en el moment decisiu. Però les condicions necessàries per al pensament racional (com a mínim les que a mi em semblen necessàries) ja fa molt temps que han desaparegut. A hores d’ara, quan ja hem superat el tercer any d’això que anomenem procés i enfilem el quart, han passat i s’han dit tantes coses, s’han creuat, construït, rebatut, ampliat, matisat, remodelat, retirat, amagat, reformulat, insistit, destruït, regenerat, desestimat, renunciat o renovat tants arguments… que us ben juro que no sé quins queden en peu i quins són enterrats i oblidats.

Tots i cadascun dels actors que han tingut l’oportunitat de jugar algun paper en aquesta història nostra dels darrers tres anys han tingut ocasió de ser brillants i oportuns, d’equivocar-se, de dir bajanades, de faltar a la veritat o de donar lliçons de sentit comú, de trobar dreceres interessants, d’embolicar-se sense necessitat, de riure i de plorar, d’endevinar-la o de vessar-la, de ser aplaudits i de ser xiulats, de recollir suports massius i caure sobtadament en la irrellevància…

Quan intento enretirar-me una miqueta per obtenir perspectiva veig un panorama de caos aparent. Puc reconèixer tos els actors que hi tenen algun paper, amb una mica d’esforç identifico les confluències i els acords, i amb menys dificultat encara trobo les diferències que els separen. Es tracta d’una massa informe, poc definida que, malgrat tot, es va movent. No es mouen en solitari ni se’n destaquen els seus actors individuals, perquè ja s’ocupen els seus adversaris d’anul·lar-ne la singularitat, i a cada topada sembla que el ritme s’alenteix. Però la massa es mou. I, tot i que és innegable el caos intern, en conjunt, avança.

N’hi ha que teoritzen sobre la intel·ligència col·lectiva. No ho faré pas, jo. I no sé si aquest totum revolutum que veig avançar és una expressió d’intel·ligència col·lectiva, del grup que evoluciona malgrat la individualitat de cadascun dels seus membres. M’adono que pràcticament tothom a hores d’ara ha renunciat a bona part dels seus plantejaments inicials. Aquell pla que cadascú va dissenyar amb la tranquil·litat del pensament racional no s’ha acomplert en cap cas. Ningú no ha vist els resultats que esperava veure, però cada cop que es consuma una nova passa, tothom mira de trobar l’encaix del nou espai recorregut en el propi ideal. Hi ha una readaptació permanent a les noves circumstàncies i per fer-ho cada cop usem arguments diferents. I tant diferents són que, ai las!, són inevitablement contradictoris. No diem el mateix que dèiem al principi, i no defensem exactament el mateix. Ens acomodem a la realitat i busquem la manera d’encaixar-la en el nostre ideal.

I ens hem readaptat tantes vegades, i hem reformulat tant els nostres arguments que, si ens queda un bri de sinceritat, no podem pas defensar la coherència del recorregut que hem fet. I aquí hi ha la clau: n’hem fet, de camí. Malgrat tot, hem avançat. Potser més del que molts optimistes haurien gosat assegurar.

I per això, malgrat totes les meves contradiccions i assumint la incoherència de coses que segurament faré i diré, estic tranquil. En cada tertúlia en la que participi defensaré una o altra fórmula per concórrer a les eleccions que volem plebiscitàries del 27S, però malgrat el que defensi tinc clar que la fórmula que finalment s’imposi ens permetrà avançar una mica més. Si voto una llista unitària per a la independència, si voto una llista independent d’independentistes d’esquerres, o si voto un partit d’esquerres que defensa la independència, estaré fent el camí que aquell dia que vaig fer els meus plans de manera racional volia fer. Volia la sobirania, volia un país més democràtic, i volia un país amb justícia social. Encara ho vull i, tot i que no tant com voldria, diria que hi sóc una mica més a prop que tres anys enrere.

Ens movem, companys, ens movem. Potser no agafarem la drecera, però ens movem. I potser no serem tant coherents com voldríem, però ens movem.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: