Veuràs, sóc un Karamàzov. I quan rodolo pel precipici, rodolo de dret, amb el cap davant; m’agrada caure així, trobo bellesa en aquesta caiguda. I del fons de la vergonya entono un himne. Sóc un maleït, un vil, un degradat, però beso la vora de la túnica perquè en ella s’hi amaga el meu Déu; camino per la carretera del diable, però sóc el Teu fill, Senyor, i T’estimo, i sento l’alegria sense la qual el món no podria subsistir.
Dostoievski, Fiódor. Els germans Karamàzov. Club Editor. Barcelona, 2014 (pàg.145). Versió catalana de Joan Sales.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Relacionats
Deixa un comentari