El millor projecte

Aquest mes de juny ha finalitzat la meva participació en l’AMPA de l’escola dels meus fills. He format part de la junta directiva durant els darrers quatre cursos escolars, tres dels quals com a president. Durant les últimes setmanes estic traspassant als companys i companyes que s’hi queden les diverses funcions i responsabilitats que he assumit tot aquest temps, i gairebé sense voler, em veig abocat a fer una mica de balanç.

pla-inclusio

Per a algú dedicat professionalment a la gestió cultural, la direcció d’una AMPA no presenta, a priori, gaires dificultats tècniques. La major part de processos i activitats que hi tenen lloc són una versió senzilla de les tasques pròpies del sector a què em dedico habitualment, i els elements que cal tenir en compte a l’hora de prendre-hi decisions no tenen una gran complexitat. Recordo que aquestes reflexions me les feia els primers dies de la meva participació en la junta, ara fa quatre anys, i penso també que per aquesta raó hi vaig entrar relaxadament, amb naturalitat, pensant gairebé que era una obligació per a mi col·laborar amb l’entitat. Després de tot aquest temps crec que puc afirmar sense equivocar-me gaire que tenia raó pel que fa a les qüestions tècniques, però al mateix temps he de reconèixer que hi ha tota una altra part de la feina realitzada que s’ha convertit en una autèntica sorpresa, que ha fet necessari un esforç força més important del que imaginava inicialment i que m’ha dut a aprendre un munt de coses inesperades.

Anem a pams. En primer lloc, cal dir que quan t’integres en la junta directiva d’una AMPA compromets el teu temps d’una manera que jo no podia sospitar inicialment. La intensitat de la feina és sorprenent. Si bé és cert que gairebé cap de les tasques que hi fas té una excessiva complexitat, també ho és que dotzenes de petits detalls omplen el teu pensament de manera permanent. En l’AMPA hi penses cada dia, a tothora, i amb un nivell de preocupació que fa inútil tota la teva experiència professional prèvia. L’AMPA t’acompanya arreu on vas. Costa d’entendre-ho si no n’has format part, i fins i tot quan hi ets no arribes a comprendre amb claredat perquè no pots evitar tenir-la sempre al cap. Sempre hi ha un raconet del teu cap dedicat a l’escola; és com un motoret que va fent feina, a baixes revolucions però sense descansar, i de vegades arribes a sospitar que és independent de la teva voluntat. I per això no hi ha termes mitjos. En la junta d’una AMPA hi ets o no hi ets. Els que s’hi dediquen a mitges tintes no hi duren gaire. I els que hi són amb tots els ets i uts la porten permanentment al damunt, com una motxilla inseparable.

Formar part d’una AMPA no és el mateix que ser membre d’una associació dedicada a qualsevol altra qüestió. En integrar-te en un col·lectiu o organització ho fas normalment amb la plena consciència que comparteixes amb la resta de membres un seguit d’elements que propicien l’entesa d’entrada. Comparteixes inquietuds, interessos, una visió del món, un estil, determinada forma de cultura, i múltiples afinitats personals. En una AMPA pot molt ben ser que no hi hagi cap d’aquests elements. Allò que et lliga a la resta de membres de l’entitat és que els vostres fills van a la mateixa escola. Els que són amics són els vostres fills. Els pares i mares, no tenen perquè ser-ho. I un AMPA es dedica, entre moltes altres coses però d’una manera prioritària, a crear comunitat entre totes aquestes persones que s’han trobat casualment, que no s’han triat entre elles i que han de passar un pila d’anys convivint.

Els membres de la junta de la teva AMPA tenen nivells culturals diferents, s’interessen per coses absolutament distants, es relacionen de maneres tot sovint antagòniques, llegeixen (o no) llibres que a tu et semblen delirants, ocupen el seu temps d’oci fent coses que no tenen res a veure amb res, se’n van de vacances a punts oposats del planeta, veuen programes de la tele que tu denigres, beuen cerveses de marques que no pots ni olorar, vesteixen de maneres inversemblants, fan acudits que no et fan cap gràcia, són a les teves antípodes políticament parlant i, per rematar, tots i cadascun d’ells pensen que a l’escola han d’educar els seus fills d’una manera absolutament oposada a la que a tu et semblaria adequada. És possible que amb bona part de companys de la junta d’una AMPA mai no t’hi arribessis a relacionar si els haguessis de triar des del no res.

Però t’hi ajuntes. I aquesta és la màgia de les AMPAs. La participació activa en una AMPA suposa un esforç conscient de generositat que ens fa invariablement millors. Hi ha un dia que penses que has de col·laborar per tal que la comunitat educativa en la que t’has integrat al costat del teu fill sigui una mica millor. I t’adones que per fer-ho has de treballar al costat de tota aquesta altra gent que vas conèixer el primer dia d’escola, o en la reunió informativa de començament de curs. I ho fas.

En les reunions d’una AMPA hi ha un esforç permanent per respectar l’altre perquè saps positivament que és diferent a tu. Mesures el que dius, reprimeixes els estirabots i busques la part positiva del que proposa l’altre. I quan tu opines dius divuit vegades que això és només la teva opinió, i que faràs, només faltaria, el que digui la majoria. Sempre penses que calles més coses de les que hauries de callar, i sempre penses que el del teu costat n’ha dit alguna que se la podia haver estalviat. Hi ha estones (moltes) que penses com és possible que t’hagis fotut en aquest embolic, i hi ha moments que dius jo això no li aguanto a ningú. Però ho aguantes. I dius que s’ha acabat i que la setmana que ve plegues.

Però comença el curs i les extraescolars s’omplen i has d’obrir grups nous. Osti! Ha funcionat. I fas una festa de fi de curs i ve tanta gent que no hi cabem. Caram! I aquella obra de teatre que la direcció de l’escola ha acceptat d’incloure en la programació curricular ha agradat a la canalla. Ho veus com ja t’ho deia, jo? I ajudes els grans de l’escola a vendre roses per Sant Jordi i resulta que les col·loquen totes. Bravo! I vens números de loteria per Nadal i resulta que va i us toca, i us tornen els diners. Però si a mi mai no m’havia tocat la loteria! I de tant en tant se t’acosta un d’aquests pares o mares que no pots veure ni en pintura i et diuen gràcies per l’esforç. I et cau l’ànima als peus. I t’amagues en un racó i t’eixugues la llagrimeta. I quan ensopegues amb el teu company de junta li fas una abraçada i dius… que bons que som! I l’altre, amb el qual no aniries de farra mai de la vida, et diu que potser l’any que ve això que hem fet així potser ho hauríem de fer aixà. I tu creus que té raó. I tant si ho farem així, l’any que ve. I, és clar, l’any que ve també hi seràs.

I és que hi ha poques coses que s’assemblin més a la vida en democràcia que una AMPA. A tothom li fa mandra ser a la junta. Però tothom creu que és necessària. Fas un munt de feina desagraïda. Però bé que l’ha de fer algú! I posar-se d’acord per fer cada mínima cosa costa un munt de converses, d’anades i vingudes i, perquè no dir-ho, d’emprenyades. I entendre’s amb la direcció de la teva escola (que és la millor del món i per això l’has triada) costa cosa de no dir. I totes les decisions es prenen per consens i amb un esforç brutal de diàleg. Tot i que de tant en tant cal votar alguna cosa perquè no hi ha manera. Però també és veritat que gairebé sempre les coses surten. I si surten, és que surten bé. I mira que n’és de difícil entendre’t amb la gent! Però quin bon rotllo que acabem tenint al final! I ja ho saps, ja, que amb aquests no t’hi posaràs mai d’acord. Però en una AMPA no tens més remei que trobar el punt de contacte. I tant si el trobes! Com hi ha món!

I encara hi afegiré una altra idea de la que no estic segur que tothom en sigui conscient. Els pares i mares que participen activament en una AMPA fan, potser per primera vegada en la seva història familiar, l’exercici de superar la visió exclusiva del propi melic. Hi ha un sentiment d’egoisme inherent a tot pare o mare, que busca i persegueix el benefici i el gaudi del seu fill per damunt de qualsevol altra consideració. Totes les decisions passen pel sedàs de l’interès del teu menut o menuda, i ens tornem lleons ferotges quan el mínim inconvenient afecta real o potencialment el seu idíl·lic benestar. Doncs els qui treballen a consciència en una AMPA deixen de sobte de ser pares i mares dels seus fills biològics i passen a ser una mica pares i mares tots els nens de l’escola. No veiem només el nostre; eixamplem el focus i els veiem a tots. Sentim cada petit èxit de cada nen com si fos l’èxit del nostre fill. I ja no ens agraden tant les fotos si només hi surt el nostre; el volem al costat de tots els altres, i al final ens falta foto per encabir-hi tanta quitxalla. Segurament hi ha moltes maneres d’explicar què és una comunitat educativa. Però a mi em sembla que aquesta és de les millors: el dia que som capaços d’entendre que el nostre fill no caminarà prou bé fins que no camini al costat de tots els altres. Som una comunitat el dia que aconseguim que caminin solidàriament, tots junts, sense permetre que cap ni un quedi enrera. El millor projecte no és el que beneficia més el meu fill; el millor projecte és el que els beneficia tots de manera suficient. Feu-me el favor: lletres d’or per a aquesta frase.

Els amics em diuen divertits que ara que plego de l’AMPA em quedaré ben descansat. No els falta raó, perquè recuperaré una quantitat de temps inestimable per dedicar a altres afers. Em costa recordar cap altre projecte personal al qual hagi dedicat més temps, més esforç, més dedicació i més carinyo. Però s’equivoquen si pensen que em queda alguna recança per tot el temps i esforç esmerçat. He gaudit de cada petit èxit com de poques coses que mai hagi fet, i tinc la clara consciència que he après un munt de coses que no trobaré en cap màster de la màxima reputació. N’he après al costat dels meus companys de junta, al costat de la llarguíssima llista de col·laboradors de l’entitat, al costat de tots (d’acord, d’acord, de gairebé tots) els pares i mares de la nostra escola.

No renuncio al coneixement: a tot arreu cal posar-hi ciència. Però la ciència és absolutament inútil si al costat no hi ha un bri de generositat, de tolerància, de carinyo, d’humiltat. Després de dedicar quatre anys a la nostra AMPA tinc una mica més de ciència, però, sobretot, sóc més humil, m’inunda el carinyo, em sento més tolerant i he rebut l’esforç generós i solidari d’una llarguíssima llista d’amics.

 

One Comment

Add yours →

  1. Gracies PEP¡¡¡ Sempre hi han persones, bones persones, que treballen pels demes, estic segur que l’esforç i les sensacions no es poden descriure cent per cent amb paraules encara que tu l’has fet molt bé. Com no ¡¡¡ Al igual que totes les bones coses que heu fet al voltant dels nostres fills i per tot això mai seran suficients els agraïments. Però no puc sinó acabar com he començat. Gracies PEP ¡¡¡.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: