Notes de campanya (divertides)

debatEns divertim des del primer dia. Diuen que aquestes eleccions municipals són una altra cosa, i que no es poden comparar a cap de les que s’han realitzat anteriorment en temps de democràcia. Potser sí. A fe que n’hi ha símptomes. Quin inici de campanya electoral recordeu sense retransmissió en directe per televisió dels actes inaugurals, amb allò de les enganxades de cartells i els mítings a peu de carrer? Diuen que la gent està indignada i que vol política. Potser sí. Però no pensen el mateix els dirigents televisius, que no creuen que ignorar l’inici de campanya suposi un greuge per a la seva audiència ni que això els hagi de passar factura en termes de share. L’única televisió que tenia bona excusa era TV3, que va patir-gaudir d’una magnífica vaga que va estalviar als seus responsables haver de decidir quina cobertura feia de l’inici de campanya, en un curiós context de desert informatiu de la resta de cadenes. Sí que comença estranya, aquesta campanya, sí.

L’endemà, a quarts de nou del matí, un noi em dona a la sortida del metro de Fabra i Puig un fulletó de Barcelona en Comú. Mira, han matinat, vaig pensar. I justament l’endemà, dissabte, uns quants carrers més a munt per la mateixa via de Fabra i Puig, el número 36 de la llista de Xavier Trias, Santi Burrull, va ser agredit per fer el maeix: repartir publicitat, en aquest cas de CiU. L’home (per dir alguna cosa) que el va estomacar li va dir que no volia que repartís “aquesta merda”. En fi. La propaganda electoral té un to general força avorridot, però d’aquí a dir-ne merda hi ha un tros llarg, i molt menys encara per a justificar un jec d’hòsties. Sí que comença diferent, aquesta campanya sí.

Però tornem al divendres. Mitja horeta més tard, i sortint també del metro, aquesta vegada a la plaça Lesseps, m’encolomen un fulletó dels sociates. La meva col·lecció va creixent. I encara el mateix dia, cap a les sis de la tarda, mentre estic reunit amb la junta de l’AMPA del cole dels meus nanos, en la nostra seu oficial, a la terrassa d’un bar regentat per xinesos a la plaça Garrigó, se’ns acosta un altre fidel de la causa socialista i ens reparteix més propaganda. La veritat és que els meus companys de taula el van rebre amb força desconsideració, ignorant-lo pràcticament. Jo, viciós dels papers, vaig agafar el fulletó, però vaig comprovar que era el mateix que ja m’havien regalat generosament aquell matí. “Tengui!”, li vaig dir.

Oriol-Illa-Àngels-Esteller-Jaume-Ciurana-Cristina-Puig-–moderadora-Albert-De-La-Torre-Javier-Rodrigo-Sònia-Sierra-i-Jep-RamonedaPerò la setmana ja havia començat farcida de campanya. El dimarts anterior vaig assistir a un debat electoral sobre polítiques culturals, organitzat per l’APGCC (Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya), a la biblioteca Jaume Fuster. En vaig fer una minicrònica en el meu feisbuc, i a ella em remeto, però no deixo de destacar dues idees que em sembla que seran norma aquests dies. Primer, que els debats són ingovernables perquè hi ha massa gent. Com es pot fer un debat de dues horetes amb set (set!) candidats i pretendre que hi hagi un diàleg… bé, deixem-ho en discussió, mínimament intel·ligent i raonada? Un guirigall. No es poden fer discursets i lligar arguments gaire llargs: només titulars, eslògans i atacs furibunds (que són els únics que s’entenen amb claredat) als contrincants.

Però la diversió no només arriba gràcies als polítics. Resulta que només dos dies més tard, el dijous, va tenir un altre debat sobre polítiques culturals. En aquesta ocasió, l’organitzava el Cercle de Cultura, filial glamurosa del Cercle d’Economia. El plantejament era el mateix: política cultural prevista pels principals partits. Diferències: els candidats debatents, aparentment de major especialització en la cosa cultural en el segon, i el públic, de major pes decisori en el món de les polítiques culturals també en el segon acte. Pel que fa al contingut, i segons el que m’expliquen alguns dels que van assistir a la cita del Cercle de Cultura, força semblant: és a dir, inconcret, eteri i amb escasses possibilitats de fer-ne síntesi. Jo crec que quants més debats i actes electorals hi hagi millor. M’agrada la festa i m’encanta la discussió. Però… tenen gaire sentit dos debats idèntics amb dos dies de diferència? Segurament els dos debats ens van dir més coses del sector cultural que de les propostes culturals dels partits que aspiren a governar Barcelona. Es disputen l’APGCC i el Cercle de Cultura la representació del sector? Són dues organitzacions en competició de legitimitats? I per fer una mica més de caliu, deixo anar l’atzagaiada: representa l’APGCC els proletaris de la cultura i el Cercle de Cultura els dirigents de la cultura? Els primers són els que posen les cadires els actes culturals i els segons els que en decideixen el pressupost? Ja ho veieu, són dues preguntes malicioses i sense cap rigor tècnic, polític i ni tan sols esportiu. Però bé haurà de començar algú a preguntar-se perquè diantri existeixen dues organitzacions del món de la cultura, sent pocs com som, dispersos i eteris com ningú més? Dues organitzacions que no parlen entre elles i que no fan ni el mínim intent de coordinar-se, no ja per compartir actes, sinó per evitar fer-se la competència tristament. La campanya electoral, ves per on, també servirà per posar en evidència aquestes incomunicacions culturals.

I ara esmolem l’eina. Per al meu modest i particular gust el qui s’ha omplert de glòria en aquest inici de campanya ha estat el tal Pablo Iglesias. Amb només hores de diferència l’home ha confessat la seva ignorància en matèries transcendents com el corredor mediterrani i la unitat (o no) de la llengua catalana. Enric Juliana, cronista oficial del règim, no va perdre ocasió de fer forat periodístic (i potser d’altres menes) tot anunciant públicament que li enviava informació sobre el corredor mediterrani per mirar de salvar la supina ignorància. No deixa de tenir gràcia que sigui un periodista el qui forneixi d’informació tècnica a un aspirant a president del govern espanyol. No hi ha dubte que la consideració intel·lectual i política d’aquest càrrec no aixeca el vol. Avui, ser president del govern espanyol és cosa de poc relleu i d’escassa exigència qualitativa. Ningú no s’estranya que el professor universitari Iglesias ho ignori tot sobre un projecte de comunicacions situat entre les prioritats de desenvolupament a la Unió Europea i motiu d’una de les més agres polèmiques entre l’actual govern estatal i els sediciosos catalans? Sort que tenim en Juliana, sempre amatent a omplir de contingut els forats negres de la política.

BARCELONA  9/5/2015 ADA COLAU Y PABLO IGLESIAS A NOU BARRIS FOTO DE JULIO CARBO
BARCELONA 9/5/2015 ADA COLAU Y PABLO IGLESIAS A NOU BARRIS
FOTO DE JULIO CARBO

I més gràcia té encara la patinada colossal del noi de la cueta (fixa’t, així, en català, no ho havia llegit mai) quan va dir que no sabia si el que es parla a Catalunya, a València o a la franja d’Aragó són la mateixa llengua. Ho va dir en plena tertúlia a RAC1, i ens va deixar a tots estupefactes. A l’home li semblava normal no tenir criteri sobre el tema perquè no és filòleg. Estem d’acord que els que han de tenir la darrera paraula sobre el fet purament científic de la unitat de la llengua han de ser els filòlegs, però no em direu que a algú que fa de la diversitat i la democràcia el valor màxim de les seves propostes no li hauria de fer vergonya declarar-se ignorant sobre la qüestió. La interpretació d’urgència és lògica: l’home té por que una declaració d’amor per la llengua catalana li resti vots a València. Si és això, el menyspreu és doble: a la intel·ligència i als valencians.

Això sí, el líder de Podemos ha corregut a esmenar l’error. O a intentar-ho. En un acte electoral a Nou Barris, acomboiat per, entre d’altres, Jaume Asens i Ada Colau,  ha dit literalment que sap que la llengua que es parla a Barcelona, a València i a Mallorca és la mateixa. La gent de Vilaweb, especialistes a posar de relleu contradiccions i patinades clamoroses, enllacen en una mateixa notícia el tall de veu de Pablo Iglesias a RAC1 i el vídeo del míting a Nou Barris. La contradicció evident, explícita i impossible de camuflar, és d’aquelles que fan que aquesta campanya em sembli molt i molt divertida. I no ha fet altra cosa que començar.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: