Atenció, que ja parlen

Començo ja a llegir articles, entrades i comentaris lamentant l’inici de la campanya electoral per a les municipals i denigrant el període de debat que, inevitablement, s’obre fins a l’arribada de les eleccions al Parlament, previstes per al setembre. És una pràctica tan habitual com estranya reclamar altes dosis de democràcia i criticar al mateix temps de manera furibunda el contrast públic d’ideologies i propostes polítiques. Tot sovint sentim a parlar de la mala qualitat democràtica del país a aquelles persones que fugen esperitades del debat, que s’avorreixen en sentir els arguments dels aspirants a governar-nos, que proclamen al·lèrgia als programes electorals i que, al cap i a la fi, refusen la possibilitat de parar la més mínima atenció a les propostes que ens fan. Digueu-me raret, si voleu, però a mi les campanyes electorals em semblen prou divertides.

debatSi som capaços de desprendre’ns d’una part substancial dels prejudicis que tots tenim ens adonarem que una campanya electoral és un moment magnífic de la vida pública del país. Els que les denigren asseguren que no et pots creure res del que s’hi diu, que totes les afirmacions que s’hi produeixen són de cara a la galeria, que són fum, focs d’artifici, mentides embolicades en paper de cel·lofana. Jo, en canvi, crec que per al ciutadà conscient, dotat d’algun criteri, amb alguna idea definida sobre el que desitja per al seu país, amb una miqueta de sentit crític i amb capacitat per entendre missatges d’una complexitat mitjana, una campanya electoral és una oportunitat impagable per destriar el gra de la palla.

No negaré que en una campanya electoral es diuen una quantitat de bestieses digna de rècord, però és que també hi ha un increment notable de l’exposició pública dels polítics. Vull dir que l’increment del nombre de bestieses és proporcional a l’increment de la presència mediàtica. O sigui, que proporcionalment, no se’n diuen pas més que la resta de temps. I justament per aquesta acumulació de missatges, discussions i debats en pocs dies, tenim l’oportunitat de confirmar, d’una banda, les nostres sospites polítiques, i de descobrir per sorpresa algunes perles que ens hagin pogut passar desapercebudes. És a dir, que en una campanya electoral els ignorants ho són més que mai, els estúpids excel·leixen en la seva defectuosa naturalesa, els demagogs es retraten definitivament i els pressumptes delinqüents nodreixen l’opinió pública de tota mena de proves que demostren sense lloc a dubte la seva culpabilitat. Però per aquesta mateixa raó, els polítics brillants tenen impagables ocasions de mostrar les seves virtuts, els bon oradors toquen el cel, els negociadors hàbils es situen en posició d’avantatge i els verament honestos, de vegades aconsegueixen un cert reconeixement.

Passa, però, que per rebre, absorbir i assimilar tota aquesta informació, tant la que percebem com a positiva, com la que ens sembla repulsiva, cal que els receptors de les campanyes tinguin i usin alguna capacitat intel·lectual. Si no la tenen, o si la tenen però no l’usen, el desplegament propagandístic d’una campanya no fa altra cosa que agreujar vicis socials, incrementar l’estultícia, millorar la visibilitat dels necis, elevar a la llum pública els pobres d’esperit i engalipar els curts de gambals.

Vull dir, ras i curt, que quan algú denigra el debat públic, el primer que cal fer és observar-lo atentament per veure si la seva crítica es basa en alguna capacitat real de convivència ciutadana i en algun criteri madurat, o si, simplement, és pura repetició de tòpics, excusa barata per evitar els costós exercici de pensar, simple exhibició de la pròpia limitació personal. Tant hem denigrat el món de la política, que sembla que qualsevol idiota que digui que tota la política és una merda hagi d’obtenir un doctorat honoris causa. Certament, de vegades la política és una merda. Però molt poques vegades puc escoltar que l’autor de tal afirmació doni arguments sòlids per defensar la seva idea.

En fi. Ja em veieu. Estic tip de sentir gent denigrant que denigra la política. Digueu-me perepunyetes, però abans de prendre en consideració una crítica, a mi m’agrada aplicar una prova de nivell al qui la formula. Segons quin sigui el nivell, no cal seguir escoltant-lo.

I ara, deixeu que em posi còmode, que vull escoltar atentament què diuen tots aquests senyors i senyores que generosament ofereixen el seu temps i esforç per situar-se en una llista electoral.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: