Primavera a Corfú

I aleshores la primavera arribava com una febre; era com si l’illa, després de rebolcar-se i d’agitar-se inquieta al llit càlid i humit de l’hivern, un bon dia es despertés de cop, sobtadament, pletòrica de vida sota un cel blau com els jacints en el qual s’elevava el sol, embolcallat de boires tènues d’un groc tan delicat com el d’un capoll de seda tot just acabat de tancar . Per a mi, la primavera era una de les millors èpoques de l’any, perquè tota la fauna de l’illa estava aleshores en ebullició i l’aire, ple d’esperança (…). Dalt dels turons, a la forest en miniatura de bruc i de ginesta, on els penyals rescalfats pel sol apareixien tan tatxonats de líquens estranys que semblaven segells antics, sortien les tortugues del seu son hivernal, separant la terra sota la qual havien romàs en letargia i parpellejant i englotint mentre s’arrossegaven lentament cap al sol (…). Al peu del turó de les tortugues, més avall dels anyencs, oliverars amb el seu aglevament d’anemones de color roig com el vi, asfòdels i ciclàmens rosats, on les garses feien els nius i els gaigs et sobresaltaven amb el seu sobtat crit aspre i desesperat, hi havia les antigues salines venecianes, que s’estenien com un escaquer. Cada camp, que de vegades no superava les dimensions d’una cambra petita, era cenyit per canals amples d’aigua salada, llotosos i poc profunds. L’interior era una petita jungla de vinyes, blat de moro, figueres, tomàquets d’olor agra com la de les xinxes, síndries que semblaven enormes ous verds d’alguna au mítica, cirerers, pruneres, albercoquers i nesprers, maduixeres i moniatos: el rebost de l’illa. Cap a la banda de mar, cada canal salabrós estava flanquejat per canyars i joncars eriçonats com un exèrcit de llancers; però terra endins, on els canals s’alimentaven dels rierols dels oliverars i l’aigua era dolça, hi creixia una vegetació espessa i les plàcides sèquies apareixien ornamentades amb nenúfars i vorellades amb botons d’or.