El no-debat i l’esquerra multicolor

Diu que no va ser un debat sinó una conversa. I segurament va ser així, primer, perquè la campanya electoral encara no ha començat amb tota la seva cruesa i, després, perquè els amics del Sentit Crític miren de fer marca a partir d’un estil certament particular. El cas és que Bosch, Colau, Collboni i Lecha van fer un no-debat i van tenir un, diguem-ne intercanvi de parers, prou civilitzat, en el qual era possible escoltar-los amb certa claredat. L’escenari fou el Casinet d’Hostafrancs, els testimonis van ser al voltant de 500 persones (jo no les vaig comptar, però aquesta és la xifra que dona la crònica dels amfitrions) i la data el 17 de març. M’agafo i m’aprofito de l’eslògan que fan córrer Sergi Picazo i Roger Palà, els pares del l’invent Crític, segons el qual fan periodisme lent. No estic segur que això que llegiu ara sigui periodisme, però no hi ha dubte que és lent. I també per aquesta raó us estalvio una crònica precisa i carregada de dades, bàsicament perquè a la xarxa ja n’hi ha unes quantes que han estat força més puntuals i amb vocació informativa. Jo us explicaré només les quatre coses que em van cridar l’atenció i algunes impressions que el temps confirmarà o desmentirà. O cap de les dues coses.

2015-03-17 19.46.19Com que no em mou criteri periodístic, començo per fer notar la singularitat de l’acte. Per començar, els organitzadors marquen perfil. En el que ha estat segurament el primer acte d’intenció electoral (digueu-ne pre-electoral, si voleu), van tenir la gosadia de prescindir de l’actual alcalde. Trias no hi era. M’estalvio pronunciar-me sobre si la decisió fou encertada o no, però remarco que en algun moment del no-debat gairebé va tenir més protagonisme l’absent que no pas els presents. La gràcia de la qüestió és que es va convertir en un no-debat entre les teòriques esquerres. I dic teòriques perquè no tothom va dir amb claredat que fossin d’esquerres; la retòrica de Barcelona en Comú fa més èmfasi en la voluntat ciutadana que en l’aspecte ideològic, i això no deixa de sorprendre’m. Però d’aquest tema ja en parlaré més endavant. Els Crítics, en tot cas, es posicionen. Són crítics, efectivament, però des d’una òptica determinada. Picazo va conduir l’acte amb una barreja d’estil casolà, ingenuïtat estudiada i punyeteria incisiva. Abans que haguéssim pogut sentir la veu dels candidats, ja els va bufetejar simbòlicament, posant en dubte la seva actuació esquerranosa quan han tingut responsabilitats de govern. Governs teòricament d’esquerres que acaben sent connivents amb el poder econòmic i es converteixen en una crossa legitimadora del capital. Atac indissimulat al PSC, a ERC per extensió però, poca broma, també a Barcelona en Comú, perquè la macro-comfabulació ciutadana que lidera Ada Colao integra ICV. Així les coses, la gent de la CUP (perdó, CUP-Capgirem Barcelona; això de les candidatures-eslògan està posant a prova la meva capacitat de retentiva) es presentava a priori com la més impol·luta de les opcions, neta i sense màcula.

Per tot plegat, m’atreveixo a dir que el no-debat no era a quatre, sinó a cinc. Perquè Sentit Crític també es presenta en societat amb aquests actes, perquè ho fa marcant perfil, i perquè es posiciona sense recança en una banda molt determinada de l’espectre ideològic. Picazo va ser escrupulós a l’hora de no afavorir cap de les candidatures al govern municipal i va deixar anar regalets dialèctics per a tothom amb força traça i equanimitat, però una de les noticies del dia era que Sentit Crític fa periodisme lent, sí senyor, però no neutre. I això, a mi, em sembla una bona noticia. Sobretot perquè, de fet, si som estrictes podem afirmar que de periodisme neutre no en fa ningú, però no tothom ho expressa amb tanta claredat. Aclareixo que jo només sóc subscriptor de l’invent; no fos cas que algú comenci a veure-hi fantasmes.

Però anem al gra. Primera diagnosi: Collboni, mantenint el tipus, evitant que l’acorralin i prou solvent; Bosch, preparat, amb propostes concretes, puntualment brillant i amb el seu habitual punt de friqui; Colau, la més previsible de tots, demolidora quan arrenca el seu míting, irritada quan li diuen que sigui més breu, i inconcreta gairebé sempre; Lecha, contundent, amb nervis i una mica atropellada, però transmetent autenticitat.

debatcritic_jordiborras-021Dos debats

Dintre del no-debat, identifico dos sí-debats. Un, entre Bosch i Collboni. L’altre, entre Colao i Lecha. Tots dos acaben en taules, però ens avisen del camí que prendrà la campanya. Collboni retreu a Bosch que ERC hagi donat suport a la privatització dels aparcaments municipals. Bosch respon que ho han fet a canvi d’una milionada per a pisos de lloguer social, però ningú no es creu que la mesura s’arribi a concretar. I Bosch insisteix deixant anar una llista de mesures, votacions i posicionaments d’ERC en aspectes socials. L’home ha fet els deures i té clara la llista d’actius de la seva formació. Primera conclusió: el republicà ha preparat a consciència el no-debat.

Segon sí-debat: com és que la CUP no s’ha integrat a Barcelona en Comú? Queda clar que Colau i Lecha tenen en comú que tiren pilotes fora. La cupaire enumera un parell de normes del codi ètic en què es fonamenta Barcelona en Comú amb les quals no estan d’acord, i Colau diu que no n’hi ha per tant, i que la gràcia de la proposta que està encapçalant és que les sigles dels partits han de quedar en segona fila. O sigui, que creu que els cupaires se l’agafen amb paper de fumar, i que amb un pèl més de generositat podien haver acceptat les normes en qüestió. No es planteja, és clar, la possibilitat de modificar les normes per tal que els cupaires s’hi sentissin més a gust. Tot plegat conclou amb un intercanvi dialèctic de baixa intensitat, en el qual ningú no pren mal. Però a Picazo tanta tebior li fa angúnia i mira d’animar el debat preguntant, com qui no vol, si la presència d’ICV a Barcelona en Comú pot haver tingut alguna relació amb la negativa de la CUP a participar-hi. Aplaudiments del públic, somriures generalitzats, algun encongiment d’espatlles, alguna frase inconnexa, i canviem de tema. Segona conclusió: entre radicals no s’esgarraparan. Tercera conclusió: la nova política copia de la vella política la típica tàctica d’esquivar la resposta a les preguntes incòmodes. Millor no respondre abans que respondre alguna cosa que, malgrat ser certa, em deixa en mala posició.

L’esperança blanca

Ara em fixo en Jaume Collboni. Va fer, certament, un bon paper. A priori era el que ho tenia pitjor, perquè els llargs anys de govern socialista a la ciutat feien previsible que el convertissin en diana de crítiques generalitzades. Però es va mantenir ferm en la defensa de les virtuts i els progressos de Barcelona des de la transició cap aquí, va respondre amb ponderació quan va ser al·ludit directament i va ser hàbil amb els arguments, de manera que deixava marge escàs a les rèpliques. L’èxit més important de la seva participació en el no-debat, però, és que va aconseguir una cosa que a priori semblaria increïble: que per explicar els problemes socials de Barcelona pesin més els quatre anys de govern de Trias que la interminable etapa socialista. Trias tindrà en Collboni un oponent força més seriós del que podria semblar d’entrada. Va demostrar que coneix la ciutat, que està al dia dels principals debats que hi tenen lloc i que té capacitat sobrada per maniobrar dialècticament. Fins i tot va tenir un parell d’intervencions de mèrit quan va lluir galons per la seva participació, anys enrera, al Fòrum Social de Porto Alegre o quan va fer aflorar, sense que ningú no li ho demanés, el vergonyant negoci de la prostitució que gira al voltant del Mobile World Congress. La única relliscada clara la va tenir quan va voler marcar paquet amb les mesures que alguns ajuntaments socialistes han aprovat per lluitar contra la xacra dels desdonaments. És un error terrible dir en presència d’Ada Colau que els socialistes han afavorit les millores en aquest camp; la reina de la PAH va desplegar en pocs segons tota la seva artilleria i va fer callar, literalment, Collboni. El candidat socialista se sent segur de les seves forces i no evita la confrontació, però li falta encara capacitat per mesurar les forces de l’oponent, que en aquest cas i en aquesta qüestió són immensament superiors. Sigui com sigui, Collboni no va sortir especialment maltractat del no-debat. No sé si atrevir-me a dir que s’està convertint en alguna cosa semblant a l’esperança blanca del devastat camp sociata, perquè els resultats electorals poden arribar a ser molt cruels. Però el seu lideratge va agafant cos, pas a pas. Veurem si té capacitat per aturar, ni que sigui mínimament, la debacle  del PSC.

El míting permanent

I la Colau? A mi em va semblar que en l’inici de la conversa feia esforços per fer un discurs més ponderat del que en ella és habitual. Quan pensem en Colau gairebé sempre la imaginem amb un punt d’exaltació, llançant arguments a tort i a dret, com una piconadora, amb to mitinesc. En canvi, al Casinet la vaig veure més tranquil·la. Tinc la sensació que algú li ha explicat que als seus ja els té convençuts, i que si vol atraure els que encara no se l’acaben de creure, ha de mirar d’elaborar un discurs menys abrandat i més explicatiu. Però aquí és on, a parer meu, falla. No hi ha propostes concretes. La màxima precisió va aparèixer només quan feia referència al codi ètic de Barcelona en Comú i, si bé és cert que el codi dona moltes pistes sobre la línia que hipotèticament seguirà un govern del seu color, també és veritat que no deixa de ser un marc formal que encara s’ha de dotar de contingut. Va aparèixer en algun moment del no-debat el pla de xoc per combatre les desigualtats socials que ja han anunciat, però jo no recordo que es referís a cap proposta concreta. Dues idees em van cridar fortament l’atenció per la insistència amb que les va defensar. Primer, una voluntat gairebé obsessiva que cap partit no patrimonialitzi la qüestió nacional. Quan li pregunten sobre el procés i sobre la possibilitat que Barcelona esdevingui la capital d’un estat independent, diu que ells són partidaris del dret a decidir-ho tot. I que Barcelona serà el que vulguin el seus ciutadans. En aquest punt, Alfred Bosch la va interpel·lar hàbilment, quan li va dir que ERC estava completament d’acord amb aquesta posició, però que seria interessant que els ciutadans sabessin quina postura té Barcelona en Comú sobre les qüestions que es consultaran a la ciutadania. I justament d’aquí deriva la segona idea en què em vaig fixar: no es mulla. Colau va dir en un parell d’ocasions, com a poc, que la seva candidatura és el resultat de la voluntat ciutadana i que, per tant, les principals decisions que prengués el seu hipotètic govern serien consultades. Alfred Bosch va assegurar que si ERC governava integraria Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Collboni, per la seva banda, va dir amb tota claredat que ells no ho farien mai. Però la resposta de Colau va ser que ho consultarien als barcelonins, i no va donar la seva opinió. Interessant. Guanyar unes eleccions dona legitimació suficient per integrar un municipi en una associació? I, en el cas que efectivament, es consideri que per decidir-ho cal fer una consulta, no seria lògic demanar als candidats, abans de votar-los o no, quina opinió tenen al respecte? La radicalitat amb què defensa Colau l’exercici democràtic té un risc evident: el populisme. Podem votar una candidatura que no ens diu què pensa sobre determinats temes amb l’argument que seran els ciutadans els que decidiran sobre aquella qüestió? I, en tot cas, si convinguéssim que aquesta és una bona opció, quins són els temes sobre els quals hem de saber l’opinió prèvia d’aquests candidats, i quins són els temes en els que això no és necessari?

No serà que l’equilibri intern d’una candidatura en la qual s’integren tantes formacions i sensibilitats diverses fa gairebé impossible definir una posició comuna sobre determinats temes? Barcelona en Comú no pot expressar una opinió comuna en alguna de les qüestions clau de les properes eleccions municipals?

Una qüestió d’estil

Fem ara una ullada a la intervenció d’Alfred Bosch. Fidel al personatge, va exhibir ironia, bonhomia i un to generalment amable. Bosch sembla que ens vulgui convèncer que ell, en això de la política, hi és com de casualitat. Ell passava per allí, i s’hi va trobar. I, per tant, les maneres i l’estil habitual dels que fan política no van amb ell. Les seves afirmacions naveguen entre els encerts clamorosos i les petites extravagàncies que, si bé no aporten gran cosa, com a mínim fan que ens fixem en ell. Quan Lecha, Colau i Collboni es van posar d’acord per malparlar de CiU, Bosch va recordar a la concurrència que ell no es diu Xavier Trias i que, per tant, fessin el favor de no mirar-lo quan s’hi referien. Quan Collboni ens va recordar a tots que, com Frankfurt, Milà o Nova York, es pot ser una gran ciutat, moderna i pròspera, sense necessitat de ser capital d’un estat, Bosch va deixar clar que Barcelona no pot ser Nova York perquè el regne d’Espanya no s’assembla gaire als EUA. Quan Colau va fer una de les seves clàssiques diatribes contra la corrupció generalitzada del sistema Bosch va dir que les bones intencions cal demostrar-les amb els fets, que ERC és la campiona en aquest aspecte perquè després de més de vuitanta anys no se sap que ningú hagi posat la mà al calaix, i que una de les majors defenses teòriques de l’honestedat en política la va fer un tal Luis Bárcenas. Quan un sector del públic es va riure d’una de les seves intervencions, es va aturar, va mirar cap avall i els va preguntar de què reien. En un parell d’ocasions, fent cas dels organitzadors del no-debat, que insistien a dir que allò no era altra cosa que una conversa, va demanar als seus contertulis que li diguessin què opinaven sobre alguna de les seves propostes. I podríem seguir una estona així. Però cal reconèixer que a la peculiaritat del seu estil, Bosch hi va afegir propostes concretes, va demostrar domini de la política municipal i va aixecar el llistó de les concrecions. Quan intervenien els altres participants a la conversa se’ls mirava amb una atenció reverencial, amb la mirada fixa i persistent, amb posat seriós i aparença d’intentar entendre. Va ser l’únic que va reconèixer errors, i en un moment determinat va dir que hi havia coses que les havien fet malament i que calia millorar, i va tenir un moment de glòria quan va dir que es veia capaç d’entendre’s amb tots els que eren a l’escenari, però que seria molt més fàcil fer-ho si apostaven per la independència. Friquisme a banda, té un missatge clar i el transmet a consciència. Pregunta de concurs: quina paraula va pronunciar més vegades, independència o social?

L’esquerra combativa

I acabem la repassada amb Maria José Lecha. Producte indiscutible de la factoria CUP: abans de saber que ella encapçalaria la llista de CUP-Capgirem Barcelona, pocs sabien qui era. El nom no és important; ho és el projecte. No puc evitar fer el contrast amb Barcelona en Comú, perquè malgrat que defensen aquesta mateixa filosofia, resulta evident que en aquest cas el nom que encapçala la llista sí és important i és causa directa i indissociable de les seves expectatives electorals. La Lecha era, no hi ha dubte, la menys bregada en el debat públic. Va començar dispersa, va dubtar i es va entrebancar. Però va convèncer. Malgrat els dèficits formals, el discurs és contundent i clar, i després d’intervenir no deixa dubtes sobre la seva posició en qualsevol tema sobre el que parla. Va brillar quan va assegurar que l’esquerra mai no ha governat a l’ajuntament de Barcelona, va marcar perfil quan va fer referència als Països Catalans, va sobresortir quan els seus contertulis parlaven de democràcia i ella es va referir al dèficit que suposa que no puguin votar ni els immigrats ni els joves a partir de 16 anys, i finalment va deixar clares les prioritats quan es va aixecar a mig acte per marxar, acompanyada d’una vintena de persones del públic, per assistir a una concentració a favor dels condemnats pel setge al Parlament.

Ens entendrem?

Ni Ciutadans ni el PP no van aparèixer en la discussió, i CiU va ser rebutjada com a possible soci tant per Barcelona en Comú com per Cup-Capgirem Barcelona. A banda d’això, els quatre tertulians van deixar portes obertes al pacte i a la negociació. Alguna informació periodística posterior a l’acte es va atrevir a dir que ERC apostava per un tripartit d’esquerres i algú altre que Colau ho acceptava com a possibilitat. Jo crec que són interpretacions massa agosarades del que va passar i es va dir al Casinet d’Hostafrancs; no es va dir res que pogués dur-nos a aquesta conclusió. Més aviat crec que tothom està mirant de mesurar les pròpies forces i les dels altres, i que la situació és prou incerta com per que ningú no descarti gairebé res d’entrada. Resulta evident, a la vista dels sondejos electorals, que hi haurà una disgregació del vot força remarcable, de manera que per governar serà inevitable buscar acords. Els que veuen possibilitats de guanyar es fan estimar, i els que veuen clar que, com a molt, seran frontisses, miren de remarcar el seu paper decisiu. Potser mai com aquesta vegada la frontera entre l’èxit i el fracàs ha estat tan prima, i ningú no se sent prou segur com per tancar la porta a cap mena d’entesa.

Deures per a tothom

Ada Colau haurà d’aprendre a expressar les seves idees de forma més concisa i concreta i farà santament si no s’irrita cada cop que li demanen que acabi la seva intervenció; Alfred Bosch haurà de convèncer els barcelonins que l’equip que l’acompanyarà serà com a mínim tan solvent com ell i li tocarà endreçar el programa electoral per evitar que del número dos cap avall no diguin gaires bestieses; Jaume Collboni haurà de suar la cansalada per marcar diferències amb els seus antecessors i s’haurà de carregar el partit a l’esquena per estirar-lo cap a un port arrecerat on pugui esperar que passi la tempesta; Maria José Lecha haurà d’aprendre a plantar-se davant de les càmeres i davant dels oponents sense que li tremoli la veu i haurà d’aportar segell personal a la CUP, que és una marca consolidada com a col·lectiu però que se la juga cada vegada que posa nom i cognom als seus arguments.

Diuen que després del cicle electoral que encetarem a Catalunya amb les municipals res no tornarà a ser el mateix. No és mala cosa per als que volem canvis forts. Però caldrà veure si aquesta esquerra multicolor serà protagonista, motor, espectadora o víctima dels canvis. Ara sabem que saben conversar. Que poden conviure en un no-debat. I en el saló de plens de l’ajuntament?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: