Per un sí o per un no

si-o-noDesolació a les files independentistes perquè el CEO diu que el “no” guanyaria en un hipotètic referèndum sobre la secessió. Tots els opinadors i analistes habituals corren a buscar explicacions a aquest fet, insòlit en el recent i triomfant recorregut d’això que anomenem procés, i la majoria d’ells carreguen els neulers a les formacions polítiques declaradament sobiranistes. Segons aquestes opinions, semblaria que la falta de generositat i els càlculs partidistes han portat al refredament de les bases independentistes i a un cert desencís. Si aquesta és tota l’anàlisi política que són capaços de fer, és que no ens mereixem ni tan sols el dret d’aspirar a un estat independent.

Jo, que sóc declaradament independentista des de força abans que poguéssim donar per inaugurat el procés, intento mirar-ho amb una mica de fredor i tranquil·litat. Si pensava que la independència havia de ser el nostre nord polític quan érem quatre gats els que la defensàvem, no saltaré per la finestra ara que, en el pitjor dels casos, ens diuen que el 44% dels votants estan per un estat propi. Això és molt més, infinitament més, del que mai havíem tingut. I no puc pas pensar que aquest moviment popular farà figa per la primera enquesta que ens diu que els altres són més.

imagesL’explicació, a parer meu, és ben simple. Els partidaris de mantenir la unitat de l’Estat espanyol, finalment comencen a dir-ho. No em refereixo pas als recalcitrants, als nacionalistes espanyols, als defensors a ultrança d’un estat monolític, als partidaris de l’assimilació cultural o als que ideològicament (i legítimament, faltaria més) estan alineats amb els partits que creuen que la independència és un mal negoci… No. Em refereixo a la gent normaleta. A la que, sense grans teories al darrera, amb la informació de què disposen mirant quatre programes televisius, pensen bonament que ja estem més o menys bé tal com estem. Em refereixo als desmobilitzats. Tinguem-ho clar: entre la població capaç de mobilitzar-se i de prendre consciència política clara a favor d’un projecte determinat, els independentistes som, avui, gran majoria. Però les decisions realment democràtiques, no són aquelles que prenen els, diguem-ho així, implicats. Les decisions democràtiques de debò són aquelles en les quals opinen també les persones que no fan una gran aposta ideològica en cap sentit, aquelles que no trobareu defensant cap grup polític, ni cap moviment social, ni cap postura fortament consolidada. I aquests, ves per on, és ara que comencen a pronunciar-se amb una mica de claredat.

És lògic. Després de cinc anys de fortes mobilitzacions a favor de la independència, ara comença a estar clar que no es tracta d’un fenomen passatger, que parlem d’una tendència política que tindrà recorregut i permanència en el nostre sistema polític i que de cap manera podrà ser obviada en el futur immediat i a mig termini, com  a poc. És ara, per tant, que tots aquells que no fan un seguiment permanent, estable, implicat, conscient i informat de la vida política, comencen a dir-hi la seva. I l’statu quo té molta força. Si no tens una postura clara cap a una banda o altra, optes per quedar-te com estàs. Lògic.

Però això havia de passar. Fins ara els independentistes hem estat en la cresta de l’onada. On fire, que diuen. Triomfants, si voleu fer-ho una mica èpic. Tot de cara: manis brutals, arguments a gavadals, discursos brillants, emocions a flor de pell… Tot era nou. Si hem de ser sincers, ni tan sols els convençuts de fa temps ens n’acabàvem de saber avenir. L’èxit era, per a l’independentisme, una cosa desconeguda. I ens hi vam acostumar de seguida. Quan les enquestes i els primers resultats electorals que donaven preeminència a l’independentisme es van anar repetint ho vam convertir en una veritat absoluta i inamovible. Ens semblava que ja no hi havia marxa enrere, que cap altra enquesta no ens tornaria a dir que som menys que els altres.

14767080-3d-insan-insan-karakter-evet-veya-hayır-arasında-seçme---bu-bir-3d-illüstrasyon-vermek-olduğunuPerò, un cop assumida i superada la foguerada, el pèndol comença a situar-se a l’altra banda perquè la ciutadania que mai no s’havia plantejat seriosament l’opció independentista pren consciència de la necessitat de dir-hi la seva. Ara bé, si un resultat de 48 a 44 desfavorable a l’independentisme és l’extrem màxim de l’oscil·lació del pèndol, ja podem estar contents; continuem estant en molt bona posició. No era lògic pensar que seguiríem creixent sense aturador i que no hi hauria inflexió en sentit contrari. I no crec pas que això ara estigui passant perquè els independentistes, ni els que som un cigronet en mig de la massa, ni els partits ni les entitats que suposadament han de liderar el moviment, ho hàgim fet especialment malament.  Ben al contrari, seria ara que cometríem un greu error si comencéssim a buscar culpables d’un canvi de tendència que forma part de la més pura lògica.

Els que no defensen la independència s’estan començant a comptar. Perquè fins ara no ho havien fet. Només vèiem els que no dubtaven, els partidaris insubornables de la unitat de l’estat, els militants dels partits unionistes, els migrats grups arrenglerats en les entitats de la societat civil que han mirat d’organitzar-se, i quatre més. Però el gruix dels ciutadans que no s’arrengleren gairebé mai al costat de cap causa general, ara veuen que els toca dir alguna cosa sobre la independència, i un bon percentatge d’ells fan cas del discurs unionista, ja sigui el més arnat i ranci (PP, PSOE i UPyD), ja sigui el més renovat i exitós (Ciutadans i Podemos). De fet, però, aquesta reacció i el seu reflex en les enquestes, no deixa de ser un èxit de l’independentisme. Som definitivament en l’agenda pública, fins i tot en la dels detractors més virulents del dret a decidir. I en això sí que no hi ha marxa enrere: formem part del paisatge polític normalitzat, i no poden fer-hi res. I és justament per això que un percentatge significatiu dels no implicats comencen a sumar la seva veu als que opten per mantenir l’statu quo. M’atreviria a dir, fins i tot, que és inevitable.

indecisiónPerò no perdem els nervis. Això, de fet, només vol dir que és ara que comença el repte veritable. Fins ara tot plegat era força fàcil: érem part del tsunami i surfejàvem per damunt de l’onada amb alegria. Ara, però, ja hem caigut de l’onada i ens toca nedar. De valent. De convençuts a favor de la independència jo crec que no n’hi ha pas menys que abans; el que cal, ara sí, és convèncer els que mai no s’havien pronunciat amb claredat en cap sentit. Els experts en enquestes, d’aquesta gent, en diuen indecisos. Doncs això mateix. Aquests són els que ens faran fer el tomb, o no.

encuestaI ara, quatre idees per ser optimistes. El 27 de setembre, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, passarà una cosa inèdita a Catalunya. Les forces polítiques obertament partidàries de la independència tenen moltes opcions de guanyar. Està per veure si conjuntament obtindran una hipotètica majoria absoluta. Però està clar que les dues forces majoritàries seran obertament independentistes. Això, amics i amigues, no havia passat mai. Per molt que CiU (i ja veurem si la U d’aquestes sigles cau) vulgui liderar el procés, fins ara mai no ha concorregut a unes eleccions dient en el seu programa que aposta per la independència. Aixo passarà per primer cop el setembre. I no és poca cosa. Tinguem o no majoria absoluta, els nostres representants democràtics tindran una força parlamentària inèdita per a l’independentisme. Si els resultats electorals no són suficients per emprendre el camí efectiu de la independència, com a mínim seran suficients per mantenir viu el projecte i continuar treballant per fer-lo realitat, més aviat o més tard. A favor nostre, no hi ha dubte, tenim i tindrem un estat mesell que cada cop que es pronuncia amb claredat ens aplana més el camí de la independència perquè amb els seus exabruptes fabrica partidaris de la secessió. En el fons, formar part d’un estat tan lamentable és un actiu a favor de la independència. Ens fan part de la feina que hauríem de fer nosaltres.

I doncs, queda clar que no tenim la feina feta. Ni molt menys. L’error era pensar que ja ho teníem al sac. Ara probablement comencem a tenir una fotografia més fidedigna de la realitat. I no ens agrada tant com voldríem. Què hi farem. Oi que som demòcrates? Doncs continuem treballant per tal que les urnes, d’una manera o altra, ens donin la raó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: