Una proposta, per caritat

Us prometo que no ho faré més, però avui he de tornar a parlar de Podemos. Començo a pensar que darrera seu hi ha algun grup econòmic potentíssim que gasta una milionada per garantir la seva presència mediàtica. Noi, quin cansament. Enriu-te’n tu dels que es queixen de l’omnipresència del procés sobiranista. A tots els mitjans, en tots els formats, a totes hores, cada dia. És possible que el criteri periodístic de tot el país (el d’aquí i el d’allí) s’hagi alineat sense escletxa ni dissensió darrera del missatge d’aquesta nova, inexperta, embrionària, dispersa formació política?

pablo-iglesias-toma-barcelona-987-1419182631-crop_mobile_400No és que em sembli malament dedicar espai i temps a una mateixa qüestió informativa si la seva transcendència ho mereix. Puc estar d’acord que hi ha esdeveniments o temes que generin unanimitat periodística a l’hora de ser atesos als mitjans. Però, un cop s’han presentat, han dit que existeixen, s’han postulat per governar, han constituït (més o menys) la seva organització… què més han dit o fet que mereixi tanta atenció periodística? Entre dijous de la setmana passa i avui (dimarts) he comptabilitzat dotze moments mediàtics rellevants dedicats a la major glòria de la formació. No els he buscat ni he fet cap recerca exhaustiva, de manera que amb tota facilitat, se’n podria consignar molts més. Diaris, televisions, ràdios i mitjans electrònics es desfan darrera dels titulars que inclouen la paraula Podemos (s’accepten traduccions).  I jo diria, modestament, que l’únic fet noticiós que han promogut durant aquest lapse de temps ha sigut la manifestació de dissabte a Madrid.

índexPer molt generós que em senti i per molt atent que estigui als missatges que emeten, no aconsegueixo trobar gairebé res (a banda de la mani) que justifiqui tanta atenció. He sentit en espais diversos i amb minuts per davant per explicar-se i emetre missatges l’omnipresent Pablo Iglesias, l’Íñigo Errejón, el Pablo Echenique, la Gemma Galdón i la Gemma Ubasart. Em podeu dir quina formació política té la capacitat de col·locar missatges ben posicionats de cinc noms propis del seu grup en el reduït lapse de temps de cinc dies?

Pablo-Iglesias-en-su-acto-en-B_54422582532_51351706917_600_226Jo, que sóc una persona càndida i ingènua, me’ls escolto en positiu. Intento descobrir de quin peu calcen i miro de treure l’entrellat de les seves idees… Però no me’n surto. Si ara arribés algú d’una illa deserta i, sense saber res de Podemos, em demanés que definís breument el seu posicionament…. em posaria en un compromís. Els hem sentit dir que són d’esquerres, però que la dialèctica esquerra-dreta és una trampa que en l’actual context s’ha de superar. S’omplen la boca de radicalitat, però de sobte emeten missatges explícitament moderats. Elogien el PSUC, casquen contra David Fernández de la CUP, vituperen PP i PSOE i festegen amb Ciutadans. Van anar a les eleccions europees amb propostes que ara, pocs mesos després, ja matisen o ajornen indefinidament. Són assemblearis però defensen una estructura organitzativa vertical. Són oberts fins a l’extrem però a tots els territoris espanyols la direcció del partit tria donar suport a una de les candidatures de manera que la converteixen en la llista oficialista. Diuen pestes de la política antiga però no dubten a reunir-se amb insignes representants d’aquesta antigor. Propugnen una nova definició de la paraula casta per a la RAE, classifiquen tots els espanyols posant-los a un costat o l’altre d’aquesta definició, però no atinen a posar la ratlla en un punt precís. He sentit diatribes que a mi em situarien com a membre de ple dret de la casta, però sobtadament un d’ells exclou de la ignomínia el financer més rellevant de l’estat en les darreres dècades. En fi, no cal seguir.

La meva conclusió és que són magnífics comunicadors de míting, que són brillants en la dialèctica de la immediatesa, que capitalitzen tots els descontentaments ciutadans per la via de la denuncia genèrica del sistema i que tenen una habilitat fina per confegir titulars o, el que és el mateix, per fer la feina als periodistes mancats de temps i recursos per aprofundir en la seva obligació professional.

Al capdavant de Podemos hi ha acadèmics i comunicadors; és a dir, tenen un pla de màrqueting. Però no hi ha ideòlegs; o sigui, no tenen projecte. I tampoc no hi ha ni tècnics ni gestors; de manera que no tenen propostes.

938322La candidata oficialista per a Catalunya, Gemma Ubasart, ha estat incapaç de formular ni una sola proposta programàtica en tres intervencions llargues que li he sentit aquests dies (un debat i dues entrevistes). Diu (es defensa, de fet) que el programa l’estan construint i que el tindran enllestit cap a l’estiu. I es queda tan ampla. I fins i tot s’enutja per tanta insistència a demanar-li precisions sobre el seu programa. Si no hi ha proposta de govern, de què es parla en tanta entrevista, en tant debat, en tant discurs, en tant míting? De màrqueting. De la marca Podemos.

Accepto que és interessant construir un programa electoral per la via de la participació, a través d’un procés llarg i obert. Però resulta significatiu que la candidata amb més possibilitats de convertir-se en la lider de l’organització a Catalunya no digui res de les aportacions que farà ella mateixa en aquest procés de construcció del programa. Què creu Gemma Ubasart que ha de dir el programa de Podemos? Alguna coseta deu tenir al cap, oi? En què es basaran els membres (no sé com se n’ha de dir: militants, socis, amics…) per votar-la a ella o als altres candidats?

imatge_conclusionsEls mortals no sabem qui és Gemma Ubasart. Sabem que és un crack perquè ho diu el curriculum que té penjat al web de la UdG, i no podem fer altra cosa que quedar-nos aclaparats quan li llegim els mèrits acadèmics. Amb el doble dels seus anys jo seria incapaç d’acumular la meitat dels seus títols. I això ho dic amb admiració sincera. Però tant com li reconeixem el mèrit acadèmic, ens veiem mancats d’arguments per atorgar-li mèrits pràctics. Encara és l’hora que li de hàgim de sentir formular una proposta concreta. Ei, com a mínim, jo no n’he sentida cap.

Els que portem mitja vida treballant en l’àmbit de l’atenció a les persones sabem per experiència que el trajecte que va de la teoria a la pràctica és la gran assignatura pendent de la majoria de disciplines acadèmiques. I, pel que anem observant, no sembla que en aquest trajecte s’hi vegi gaire trànsit a la seu (és un dir) de Podemos. M’alegraria cosa de no dir que Gemma Ubasart deixés en no res tot aquest text, em contradigués i em posés en evidència fent, senzillament…. una proposta. Amb una única proposta, de moment, ja faríem prou. Au, va, per caritat.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: