Qué americana tan bonita. Terciopelo negro.

albertlldoEm perdo entre taules atapeïdes de llibres i prestatgeries amb lloms lluents i comprimits i constato un cop més que el plaer de remenar en una llibreria és només comparable a l’angoixa de no poder-me endur tot el que voldria. Ja he acumulat sota del braç aquells dos o tres volums que em devia des de fa temps i ara tafanejo per afegir alguna sorpresa inesperada a la meva set lectora i per eixamplar una mica més el forat de la targeta de crèdit. I topo amb l’Albert Lladó.

Agafo La fàbrica i l’obro a l’atzar. La primera pàgina que em cau davant dels ulls correspon al text Actividades paralelas i després de llegir quatre ratlles identifico ràpidament l’episodi que hi explica i del qual jo vaig ser testimoni. Amb la seva prosa àgil i hàbil l’Albert posa en evidència un polític de la ciutat, però si bé comparteixo la mala opinó que en té, desaprovo el to del text, que trobo massa elegant tenint en compte l’escàs nivell del personatge.

Esperonat per la troballa vaig unes quantes pàgines enrera i em torno a sorprendre quan hi trobo Los diez mandamientos del periodista cultural, un text brillant que l’Albert va escriure per donar relleu a un acte modest i agradable al qual el vaig convidar. I ja en tinc prou. Me’l quedo.

Encara ensorrraré una mica més la meva economia i compraré algun altre plec enquadernat de papers, però avui el que m’interessava era explicar que he comprat un llibre de l’Albert. Per fi, perquè no ho havia fet encara (no em renyis). Afortunadament, perquè escriu bé. Divertit, perquè és desvergonyit i té gràcia. Amb complicitat, perquè m’hi reconec en alguna opinió. Amb vanitat, perquè sóc una mica culpable d’algunes de les coses que hi ha escrit. Amb plaer, perquè és amic. I amb gust, perquè amb l’excusa que em faci un gargot a la primera pàgina ja tenim excusa formal per compartir una cerveseta.

La-Fabrica-editado-por-La-Garu_54418191836_51348736062_224_270Entre el verso y la academia estan los diarios. No existe la objetividad. Podemos dejarnos la piel, si hace falta, en alguna crítica. Pero no confundir pasión, entrega, con la irracional y chabacana euforia. La pasión viste lenceria fina. La euforia, bragas de esparto.

Lladó, Albert. La fábrica. Apuntes, aforismos y estilemas. La Garúa, 2014 (pàg. 72).

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: