Podem… pensar?

El primer i gran objectiu ja s’ha assolit: són en boca de tothom. El Podemos de Pablo Iglesias s’ha situat al centre de la dinàmica política espanyola en un tres i no res i, si encara no és al centre de la catalana, s’hi acosta a marxes forçades. S’han desfermat les ànsies opinadores i tothom té la seva teoria, infal·lible per a la majoria, i el seu pronòstic de futur, d’obligat compliment pel simple fet de pronunciar-lo en veu alta. No deixa de meravellar-me la seguretat amb què s’expressen la majoria de tertulians i analistes, que tenen invariblement les claus que expliquen el fenòmen i no mostren ni la més mínima sorpresa, perquè tot era previst i evident.

imageshhJo dec ser l’únic ciutadà perplex i incapaç de formular una teoria. Pobre de mi, només tinc preguntes. Per més que hi dono voltes, no em veig amb cor de construir cap model d’anàlisi solvent i de moment m’he d’acontentar observant. L’arribada i triomf de Podemos ha estat tan sobtat i fulgurant que no n’identifico la ideologia, perquè més enllà de diatribes efectistes no veig encara contrast amb cap realitat tangible. No m’atreveixo tampoc a jutjar les seves propostes perquè, de fet, no n’hi ha gaires, i les que hi ha són poc concretes. Ni se m’ocorre avaluar els seus dirigents, perquè al marge del fenomenal comunicador que encapçala l’invent no conec gairebé ningú dels que es postulen per dirigir l’organització. I si d’espanyols en conec pocs, encara menys de catalans. I, per acabar, no sé encara si creure-me’ls o descartar-ne la solvència, perquè no tinc raons ni per una cosa ni per l’altra. No puc valorar la seva coherència perquè de moment, més enllà de paraules, no hi ha fets.

I doncs, si tan despistat em tenen, perquè escric això que teniu la paciència de llegir? Per què diuen que és amb l’esforç de redactar que es construeixen els arguments i penso que potser, potser, si hi esmerço interès encara en treuré l’aigua clara. Com que sóc insegur de mena, us exposaré algunes preguntes que em passen pel cap i apuntaré alguna idea sobre la qual podríem pensar una estona. Aquí la llista.

1. Tot i que des de Podemos hi ha diverses veus que han dit coses diverses sobre el procés sobiranista de Catalunya, sembla que la posició més consolidada és la que assegura que són favorables al dret a decidir, però que van més enllà i defensen el dret a decidir-ho tot. O sigui, que no només volen referèndums sobre la independència. Per aquest camí anem bé, perquè jo penso el mateix. Però el que no expliquen és què volen decidir primer. Si tantes coses i tant importants  hem de decidir, bé haurem d’establir algun ordre de prioritats. O és que farem un multireferèndum de proporcions homèriques en el qual ho preguntarem tot? La primera pregunta que se m’acut és sobre les seves prioritats. En la oceànica llista de referèndums que haurem de fer per decidir-ho tot…. quina posició ocupa el referèndum sobre la independència de Catalunya? Com que diuen que el que passa a Catalunya és molt important, no crec pas que el nostre referèndum sigui l’últim, oi?

2. Sobre el que sí són clars és sobre la seva opinió respecte a una hipotètica independència de Catalunya. O… calla, que potser el que sabem és només l’opinió del senyor Iglesias. Ara em perdo. Quan el senyor Iglesias diu que ell no vol que marxem ens diu la seva opinió o la de la seva nova i flamant organització? El sistema assembleari (de cercles, en diuen, oi?) ja s’ha pronunciat sobre aquest tema? I, si s’ha pronunciat, s’ha pronunciat al conjunt d’Espanya o només amb la gent de Podemos de Catalunya (o sigui, de la gent de Podem)? Això tampoc no m’ho han deixat clar

3. I, com a conseqüència de la pregunta anterior, en faig una tercera. Si l’opinió sobre la independència de Catalunya fos del conjunt de la militància (ai, ara no sé si se n’ha de dir així, dels impulsors de Podemos) d’Espanya… no estaríem negant el dret a decidir de Catalunya? Ei, potser sóc jo que no ho he entès… però a mi no m’ha quedat clar. I per això pregunto.

imagesgtgtgt4. Però anem al rovell de l’ou de la qüestió. L’argument que més furor ha fet ha estat la batalla oberta i sense quartel a allò que ells anomenen casta. A partir de certs nivells de capacitat econòmica tinc clar qui forma part de la casta. N’hi ha que, intel·lectualoïdes, parlen d’elits extractives, però sembla evident que parlem de poderosos en el sentit clàssic (o sigui, econòmic) del terme, i d’una llarga rèmora de governants i alts funcionaris que es reprodueixen a si mateixos (ei, metafòricament parlant) amb la finalitat de mantenir intactes la xarxa i sistema de privilegis que preserven l’statu quo i la seva posició dominant. Per dalt, així doncs, la casta queda clara. Però… i per baix? Fins on arriba la casta? Qui en forma part? I qui no? En la visita que Iglesias acaba de fer a Catalunya ha deixat clar que Artur Mas i la seva CiU formen part de la casta, i que els situa a un mateix nivell que, per exemple, els governants del PP. Però com que ara ja parlem de gent que conec, la curiositat em domina. Els alts dirigents de CiU i tots els consellers deuen formar de la casta, és clar. I si anem baixant, potser també els secretaris generals de cada conselleria. I els directors, gerents o executius de les empreses públiques. Però, i els directors generals? Aquests encara són casta? I els subdirectors? I per sota d’ells, els caps d’àrea? I els equips tècnics que compleixen les seves instruccions? I la pregunta inevitable: els funcionaris són casta? I els treballadors públics amb contracte laboral segurament ja no ho són. O depèn d’alguna altra cosa? I, ara, permeteu-me que personalitzi. Formo part de la casta, jo? Vaig ser durant dos anys director d’un organisme autònom de la Generalitat. I ara sóc gerent d’una associació patronal. Ui, perill: hem arribat a l’empresa. A partir de quants milions de facturació els dirigents d’una empresa són casta? Si ho són d’una multinacional, ho són t’hi posis com t’hi posis? Però encara us ho complicaré més: els votants d’un partit que formen part de la casta són casta? Tots els votants de CiU són casta? Si això de la casta pren una dimensió gaire remarcable, a la colla del Pablo Iglesias se li ha girat feina, molta feina. I encara més si ens posem puristes, perquè…… si hom s’abraça amb algú de la casta… passa a ser-ne? S’encomana, la casta?

5. Ja veieu on vaig a parar. Pablo Iglesias va disparar amb bala contra David Fernandez perquè es va abraçar amb Artur Mas. L’atac va ser indissimulat, evident, un cop directe a la mandíbula. Ha quedat desautoritzat David Fernandez després d’aquella expansió emotiva? I la CUP també, per extensió? I pregunto: si una abraçada t’invalida, com et deixa una encaixada de mans? Si el senyor Iglesias arriba a tenir alguna responsabilitat de govern en algun lloc, negarà l’encaixada als oponents polítics que ell consideri que formen part de la casta? I donarà la mà a aquells que s’hagin abraçat prèviament amb algú de la casta? El problema de l’abraçada té a veure amb la raó que la va motivar (sembla que el senyor Fernández estava sincerament emocionat i va pensar que, malgrat les innombrables distàncies ideològiques, les emocions eren compartides amb el senyor Mas) o bé amb el fet físic de l’abraçada en sí mateix? És a dir, el senyor Iglesias i Podemos són contraris a la humana expressió d’afecte? O només són contraris a les efusions dels que ells consideren membres de la casta? Uf.

pablo6. Pablo Iglesias va fer un discurs a Barcelona que, fidel a la seva línia, va aixecar passions entre els seus seguidors (n’hi ha que en diuen fans). Però potser la novetat més remarcable de la seva diatriba barcelonina va ser que es va dedicar a repartir castanyes dialèctiques a tort i a dret. El PP ja és un clàssic, però el PSOE va sortir-ne escaldat, tots els partits de l’esquerra diguem-ne clàssica, van rebre de valent, i fins i tot va deixar anar una sonora cleca al partit més radicalment d’esquerres que mai hagi trepitjat un parlament d’aquest país. Vull dir la CUP, és clar. La cosa està clara: llenya per a tothom, que els únics que se salven de la cremà són els de Podemos. Aquesta actitud és legítima en algú que es presenta a unes eleccions amb la voluntat evident de guanyar. Però la tàctica de malparlar sistemàticament dels altres no forma part d’això que últimament s’anomena la “vella política”? No era Podemos que criticava la vella manera de fer política, empastifant tothom al seu voltant i autoexcloent-se  de tota culpa o defecte? Per comptes de malparlar dels altres, no estaria bé explicar amb una miqueta de detall les pròpies propostes? Ui, aquestes preguntes ja em comencen a quedar una mica tendencioses. Deu ser la casta, que se m’encomana.

7. Un altre concepte que va fer fortuna en la incursió barcelonina va ser el de la traïció al poble. Quan els dirigents dediquen els seus esforços a objectius allunyats de les necessitats i voluntats del poble, el traicionen. Poca broma, si comencem a parlar de traïdors. És aquesta una paraula usada amb tota freqüència pels nacionalismes més denostats i implica l’existència d’una idea o certesa absoluta que no es pot obviar sense faltar a la dignitat i l’honorabilitat. És que Podemos ha trobat aquesta idea o certesa, pedra filosofal del destí que mereixen els espanyols? I abans que m’acuseu de frívol,  no oblideu que, segons Iglesias, el que és traïcionat és el poble. Una altra paraula de connotacions màgiques, patrimoni si no exclusiu, altament participat pels ideòlegs nacionalistes. Qui o què és el poble? Qui en coneix el parer, les necessitats o l’essència? Qui pot dir que un poble (el que sigui) ha estat traïcionat sense atorgar-se una capacitat sobrehumana d’interpretació de les voluntats col·lectives? M’ha quedat bé, oi, aquesta darrera frase? Sembla ben bé que l’hagi redactada Pablo Iglesias.

8. Un detallet tonto: diu que a l’acte de Barcelona, totes les consignes i cants que feien els assistents eren en castellà. Ei, no passa res, que el castellà és una llengua tan barcelonina com qualsevol altra. Però el català  també, oi? No és curiós i potser fins i tot estrany que en un acte d’aclamació d’una organització política que fa bandera de la democratització, de l’autogestió ciutadana, de la participació en la seva màxima expressió, de la proximitat amb els neguits i els interessos ciutadans, només s’aixequés la veu col·lectiva en castellà? No serà això indicatiu d’un perfil molt concret, precís i certament poc transversal dels seus simpatitzants? M’afanyo a dir que parlo d’oïdes, i que si, contra el que jo dic, en l’acte s’hi van corejar consignes en la catalana llengua, no em sabrà cap greu retirar aquestes preguntes. O donar-les per contestades.

podemos-dos--575x3239. Els posicionaments teòrics (torno a dir que de pràctics, en coneixem pocs) de Podemos són netament socials. Essencialment d’esquerres, defensen l’empoderament ciutadà i la prioritat màxima per garantir el benestar social des de tots els punts de vista. Fa pocs dies van fer una proposta de grans línies econòmiques que encara es debat a les tertúlies televisives espanyoles. Però jo hi vaig trobar a faltar alguna referència al sistema de finançament autonòmic. Aquest país que, segons Iglesias, és un “país de naciones”, s’ha gestionat durant les darreres dècades amb un sistema autonòmic que, per bé que a molts ens sembla altament deficitari, estableix una descentralització de la majoria de prestacions bàsiques de la societat del benestar. Com és possible, així doncs, defensar un estat social sense explicar com arribarà el finançament als organismes que gestionen prestacions i serveis? Si aquests organismes s’han de preservar o potenciar (us en recordeu de l’estat federal que de tant en tant es posen a la boca?) semblaria lògic que ens diguin alguna cosa (alguna, eh, que tampoc cal ser pesats!) sobre el sistema de finançament. Però no. Res de res. Ho enteneu que ho pregunti això, oi?

10. Podemos em posa tendre i m’evoca records. Primer, de quan estudiava. La retòrica revolucionària i de transformació social i sistèmica radical té precedents il·lustres a Espanya. Un dels més destacats, ves per on, un tal Lerroux. No cal fer una classe d’història per saber alguna cosa del recorregut i transformacions ideològiques d’Alejandro Lerroux i del seu paper en governs espanyols. No tinc cap dubte que si aquest home governés avui, Pablo Iglesias diria que forma part de la casta. Però les coses que deia quan va iniciar la seva trajectòria política tenen alguna cosa del to actual de Podemos. Ai, que ara m’he passat. El segon record que m’evoca el lideratge d’Iglesias és el PSOE de la transició democràtica i dels primers anys del seu govern. Recordeu aquella campanya que deia que treballava “por el cambio“? Defensava més els canvis Felipe González en aquell moment o Pablo Iglesias avui? Pregunta d’exàmen.

Tinc més preguntes, però trobo que 10 és un número prou rodó, oi? A veure si tinc sort i algú me’n contesta alguna. Estic sincerament interessat a entendre més coses de les que fins ara entenc i agrairé amb efusió qualsevol ajut en aquesta recerca meva de sentit en els discursos empoderadors del senyor Iglesias. Entre d’altres coses, perquè si alleugereixo aquestes incògnites podré dedicar la meva atenció a les altres preguntes que també em sotgen. Ja ho veig, que la majoria de preguntes que he fet fins aquí són força bàsiques. Però trobo que és millor aclarir primer els dubtes lleugers abans de passar a les qüestions més profundes, oi? Ja ho veieu, els dubtes que em genera Podemos són força bàsics. Potser sóc jo, que no en pesco la idea. O potser és que ho fan expressament; apunten lleugerament algunes nocions o idees essencials per fer-nos venir set de coneixement, per estimular-nos l’intel·lecte. Ens volen fer pensar, ves per on.  I si volem, podem, oi? Podem pensar.

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: