Una cosa, un edifici, una grapadora

Museu-del-disseny-DHUB_54402950032_54028874188_960_639“Jo no veig la grapadora enlloc”. El meu fill petit em va fer una d’aquelles cares que fan els menuts quan s’adonen que els vols vendre una moto per justificar una visita que no li venia gens de gust. “Jo no veig la grapadora enlloc”, em va dir, sense cap mena de consideració per la meva benintencionada maniobra d’aproximació. Em va quedar clar que hauria d’aguantar els seus morros durant la nostra visita inaugural al nou Museu del Disseny si allí dintre no hi trobava alguna cosa que li resultés més plaent que la santificada Play dels diumenges pel matí.

O sigui que res de grapadora. Quants anys fa que ens referim a la nova icona de la plaça de les Glòries amb el malnom falsament popular de la grapadora? Jo mateix, que en vaig veure la maqueta quan tot just era un projecte al despatx d’Oriol Bohigas, tenia alguna dificultat per dibuixar l’estri d’escriptori en els volums de l’edifici, però assumia disciplinadament el lloc comú i contribuïa a la construcció del nou referent. Però un noi de nou anys malhumorat va liquidar la impostura en dos segons i amb una ullada ràpida i precisa. “Això és un edifici, papa”, em va dir. I ja està.

I potser ja està bé. El museu que dedica la seva atenció als objectes, que n’analitza, n’estudia i en repassa la bellesa, la utilitat i l’adaptabilitat, no és altra que cosa que un edifici. Un edifici que potser és bonic (ens agrada, la grapadora?), que potser està ben pensat i construit adequadament per encabir-hi la seva activitat (és útil, com a museu?) i que potser s’adapta bé al seu entorn (qui és capaç d’imaginar l’ecosistema final de la plaça de les Glòries d’aquí a quatre anys?).

20141214_130803És així i amb aquest estat d’ànim que vam entrar al nou museu en el primer cap de setmana de portes obertes. Vam ser part d’aquests 14.000 visitans que diu que van creuar-ne les portes.  Avui, que tant es qüestiona el paper i les característiques que han de tenir els museus, potser és interessant fixar-se justament en l’impacte que té la nova institució en  centenars de persones que no són públic habitual de museus i que molt probablement no tornaran a entrar-hi mai més. Perquè hi van anar, 14.000 persones, a visitar el Museu del Disseny?

La primera resposta, a la cua. Darrera nostre, un senyor que superava la cinquantena, amb americana de vellut, barba blanca, bufanda granatosa, un diari a les mans, silenciós i reconcentrat. Al davant, en canvi, una parella que ja fintava amb la seixantena, alegres i desimbolts, girant el coll a tort i a dret, meravellats de la grandària, sobtats per la fredor, excitats per la novetat i parlant de l’arròs que han deixat a punt, perquè quan tornin a casa només hi hauran de tirar el brou i posar-lo al foc. I en una posició indeterminada, la colla d’universitaris, desendreçats i riallers, que no se sap si són davant o darrera, que no es colen però que tampoc no li fan fàstics a passar primer si hi ha forat, que no miren res i ho miren tot.

Accessos amplis, espais que respiren, grandària sobrada. En la gran sala que acollirà l’activitat temporal un espai per als infants, referències a la història dels diversos museus que s’integren en el nou equipament i petits habitacles, oberts i volàtils, per mostrar catàlegs i reculls de les col·leccions que després podrem veure, escales amunt. Poc pressupost o voluntat minimal? Deixem-ho en la tercera via.

20141214_133239La cua per accedir a les col·leccions, endreçada i civilitzada, europea, ressegueix el contorn de la gran sala i avança ràpida. Però n’hi ha dos amb camisa de quadres i barba espessa de llenyador canadenc que diuen que ells, de cua, no en fan. Les dones, que ja són a la cua, s’encongeixen d’espatlles i els pregunten què pensen fer, si marxen. Ells al·lucinen quan s’adonen que les fèmines no pensen seguir-los i estan disposades a fer aquella cua tan europea sense la seva protecció masculina. Amaguen amb una fugida, però quan han fet deu passes cap al centre de la sala i comproven que, si marxen, marxaran sols, giren cua, entaforen les mans a les butxaques i s’afegeixen a la indigna espera.

N’hi ha dos que fan fotos a tort i a dret amb el mòbil. L’aire ja està fotografiat, de manera que es dediquen als detalls: les instal·lacions elèctriques i de la climatització, a la vista darrera de reixats lleugers, les senyalitzacions, un efecte de llum que projecta ombres damunt de parets blanques, dos marrecs que es persegueixen a la carrera dibuixant mil linies possibles en l’espai buit, la cua des d’un punt de vista peculiar i, dissimuladament, un cul rotund que cimbreja sobre talons de vertígen… Per què fan tantes fotos? No ho sé. Per què les faig, jo?

20141214_133705El meu fill desperta de l’ensopiment quan descobreix que les escales mecàniques són transparents i l’arquitecte ha decidit mostrar-nos el seu mecanisme intern. Això sí que li ha molat. Comença a adonar-se que la visita d’avui no serà com la de la Galleria dell’Accademia d’aquest estiu a Florència ni com el Musée d’Orsay dos anys enllà. Quan decideix construir un recorregut propi en la visita se sobta primer amb una galeria de vestits que li semblen estrafolaris però que, més enllà dels detalls llampants no li desperten major interès. En canvi, es queda clavat davant dels mirinyacs i demana detalls de l’invent. Incrédul sobre la utilitat d’aquests artefactes, ressegueix les cotilles i comença a comparar-ne colors, gruixos i cordamentes. Es queda reconcentrat i comença a mirar al seu voltant amb una atenció especial. Quan m’adono del que barrina ja és tard. S’ha dedicat a resseguir les senyores, noies i nenes que volten per la sala i intenta imaginar-les dintre dels artefactes exposats. Impossible, conclou. I no ho diu, però la seva cara paga.

Potser és pura casualitat, però tinc la sensació que els espais en els quals més s’entretenen els turistes és en el de l’exposició El cos vestit. Hi detecto sorpresa. Ho buscàvem, això, a Barcelona? sembla que es preguntin. Els encaixa el que troben en aquest museu amb la imatge que s’havien (que els havien) construït de Barcelona? Sostenidors, cotilles,  polissons, mirinyacs, enagos…

20141214_131248La sala dedicada al disseny gràfic, però, és la que reuneix més… diguem-ne… entesos. Els veig: els que s’aturen són tots dissenyadors. O petits editors. O empresaris que algún dia han encarregat un disseny. O fotògrafs que busquen la imatge que els falta. O programadors vagament culturals que reconeixen la idea que algun dia havien tingut però altres abans ja havien difòs. Què ho fa que posen tots cara d’entendre perfectament el que estan veient? Es freguen la barbeta, s’aixequen les ulleres, s’allunyen per veure-ho amb perspectiva, s’acosten per llegir la lletra diminuta… I aquesta noia que ho fotografia tot; tota ella adherida a una càmera d’objectiu prominent, arrossega més que carrega una bossa enorme que imagino plena d’enginys fotogràfics. I al seu voltant, infinitat de mòbils que fan fotos com qui no vol, de passada, de gairell, a l’atzar, sense enquadrament volgut… I el menut… amb el nas enganxat a les vitrines que mostren unes capses de medecines il·lustrades amb dibuixos.

Extraordinàries resulten les vistes que des l’exposició presidida per aquest títol es mostren de la futura plaça de les Glòries. O sigui que aquí hi havia el tambor. Doncs no ho reconec, diuen un parell que discuteixen sobre el nom dels carrers que neixen o desemboquen en l’anella ara ja rasa de les Glòries. Un edifici també és això: el que mostra més enllà de les seves parets. Barcelona també és la grapadora. Les Glòries estan grapades. Que no, que no…. que només és un edifici. Que no hi ha grapadora. Que no se la veu per enlloc. Que t’han enganyat, papa.

MDisseny_Expo%20Del%20m%F3n%20al%20Disseny_ImpalaI l’orgia arriba amb Del món al museu. El minipimer el reconeix, però es perd amb les batadores, i flipa quan intenta entendre perquè posen unes bústies en un museu. La Impala li sembla una porqueria; les motos d’ara són millors, no? Bingo! Ja ho ha entès: aquesta moto és antiga, una de les primeres que es van fer aquí. Ah…. i per això és important. Més o menys, li dic. Doncs deu ser molt important, però és una porqueria. Intento aturar-lo, però no puc evitar que ho toqui tot. Fins que arriba el vigilant de la sala i li diu, alliçonador, que en un museu les “coses” no es toquen. Les “coses”, li ha dit. Som en un museu de “coses”. Però al menut, en aquest entorn, li costa distingir entre les “coses” que es poden tocar, i les que no, i em renya quan passo la mà per una cinta que només té una funció separadora entre dos espais. Això sí, això sí que es pot tocar, li dic. Aquesta “cosa” sí que es pot tocar. Doncs no ho entenc, em contesta.

La parella de prejubilats ja fa estona que han marxat per posar el brou a l’arròs, i l’arròs al foc. A nosaltres se’ns ha fet tard, com sempre. Al final no hem hagut de tornar a parlar de la Play, i aquest museu de “coses”, que és un edifici però que no s’assembla gens a una grapadora, ha resultat entretingut. Algun dia hi tornarem sense cues, amb un objectiu més concret i menys general, amb més temps i paciència i amb una mentalització prèvia del més menut. Però ja no serà el primer dia. Serà una altra “cosa”. Un altre edifici. Un altre museu.

I un dia el menut vindrà sol, pel seu compte, i potser recordarà que ell, aquí, ja hi va venir quan en tenia només nou. I la Impala li semblarà preciosa. I les grapadores ja seran molt diferents a les d’ara i encara s’assemblaran menys a això que, tot plegat, és un edifici. Però tot això ja ho explicarà ell, si vol.

Ah, per cert… si voleu saber alguna cosa del museu sense passar pel filtre del color de les meves ulleres, sempre podeu llegir l’article que en va fer la seva directora, Pilar Vélez, al Serra d’Or, i que els amics del Núvol ens faciliten amb tota diligència.

One Comment

Add yours →

  1. Jo em vaig quedar molt sorprès de la poca gràcia de l’espai infantil, desangelat i instal·lat com a correcuita. També del poc espai que hi ha a les sales. Potser perquè 14 mil persones es noten, però no sé com s’ho faran grups de 15 infants, joves o adults per veure cartells, texits i invents.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: