Aquella Espanya que ens agrada

Sí que hi és. Existeix, no en tingueu cap dubte. El domini mediàtic dels qui denigren el procés sobiranista i l’exercici desacomplexat del poder per part dels qui en tenen les regnes tapen el país que ens hauria agradat compartir. I no estic gaire segur de si en els fan veure més petit del que realment és o si, certament, la tendència comunicativa el fa tendir cap a la residualitat. Però hi ha una Espanya combativa, desacomplexadament d’esquerres i fraternal. És una Espanya que fuig esperitada del PP, que no s’empassa els missatges simples de la dreta cavernària ni de l’esquerra autoritària. Potser hauré d’acceptar que en aquesta Espanya que m’agrada gairebé no hi ha lideratges intel·lectuals que facin aflorar el seu discurs, i no tindré altre remei (jo també) de queixar-me de l’escassa capacitat que té d’expressar-se públicament amb una mica d’amibició. Però existeix, batega i se la pot trobar a poc que gratem.

Fa un parell de setmanes vaig participar en una trobada a nivell estatal sobre polítiques de joventut. Jo hi anava a fer una ponència, però el caràcter obert i col·laboratiu amb que es gestionava l’esdeveniment eliminava, sortosament, les distàncies entre els que apareixíem en la programació de xerrades i els que n’havien de ser oients. Durant quatre dies vaig tenir la possibilitat de conversar, debatre, riure i divertir-me al costat de gent majoritàriament jove (més que jo, vull dir) d’arreu de l’Estat. I en els temps que corren, és difícil tenir més de dues converses seguides sense fer sortir “el tema”, si vens de Catalunya. He de reconèixer que al principi tenia una certa prevenció i mesurava molt les meves paraules, amb una certa intriga per veure la reacció dels meus contertulis quan els expliqués la meva posició inequívocament independentista. Però era una prevenció inútil.

Del dret a decidir amb prous feines en vam parlar; gairebé tothom donava per fet que era, no ja un dret, sinó una evidència innegable com a fórmula democràtica. Evidentment que hem de poder votar; aquesta era la posició majoritària, a primeres de canvi, sense matisos. Altra cosa era com s’havia de gestionar aquest dret, tenint en compte la negació que en fa l’Estat. Aquí hi entraven consideracions diverses sobre si s’havia de forçar la legalitat vigent o si, simplement s’havia d’ignorar. Però ni una sola persona em va dir, ni tan sols plantejat com a hipòtesi, que no haguéssim de votar. Sentada aquesta base, però, la sensació que més vaig percebre va ser la de curiositat. Em van preguntar molt. Sobre Mas, sobre la posició dels diferents partits, sobre la relació entre ells i sobre el sentiment popular. Es respira independentisme, al carrer? em preguntaven. Creus que hi ha marxa enrera? És efectivament majoritari? I, és clar, em van preguntar si les famílies es barallen entre elles per les diferents posicions polítiques. Una de les converses la vaig compartir amb un parell de joves també catalans que no són partidaris de la independència, i vam escenificar una perfecta cordialitat, malgrat la discrepància, que va desfer qualsevol dubte possible. Ens miraven a uns i a altres alternativament i se’ls dibuixaven somriures divertits. Sí, sí, he dit divertits. No vaig veure en cap moment ni la més mínima crispació. També vaig notar les mirades dels que, intueixo, no eren gaire amics del procés, però mai no ho van verbalitzar. Van restar callats i fins i tot diria que respectuosos.

Un altre capítol interessant de les diverses converses que vaig tenir fou el de la llengua. S’interessaven molt per la quotidianitat en les escoles. En què parlen, els nens? I com s’adrecen als mestres? I tots saben bé el castellà? En aquest cas sí que vaig tenir la sensació d’estar fent pedagogia, perquè vaig comprobar de forma evident que hi ha una gran desinformació sobre la qüestió. Per sort, alguns dels meus contertulis, originaris de diversos punts d’Espanya (Madrid entre ells) visiten amb certa freqüència Catalunya, i corroboraven sense lloc a dubte el que jo els explicava i que, evidentment, era una negació del conflicte lingüístic i de la imposició autoritària del català. Recordo especialment les preguntes d’un noi que s’interessava per l’eficàcia de la immersió lingüística perquè té un parell de fills menuts en una escola que inicien precoçment l’ensenyament de l’anglès. Els teus fills no barregen el català i el castellà? em preguntava. I tant si el barregen, li vaig dir. A tothora. I feliçment. I productivament. I parlen i escriuen la mar de de bé les dues llengües. Fins i tot quan les barregen.

El capítol de les bromes fou homèric. N’hi havia que, tot i que ja entenien que anavem sobrats de raons, em deien que no marxéssim; sisplau, sisplau. Un altre, que quan fóssim independents podíem continuar sent amics i anar igualment a “fer” cerveses; serien “farres” internacionals i, per tant, de major nivell. I n’hi va haver un que em va demanar molt seriosament que en proclamar la independència no expulséssim els catalans del PP, perquè anirien a petar tots a Espanya i ja en tenien prous! Jo els vaig dir, és clar, que en una Catalunya independent no s’expulsaria ningú, però ja no em van sentir perquè estaven tots rient de valent. I per acabar d’adobar-ho, vaig pactar amb una madrilenya que el segon territori de l’actual Espanya a separar-se de l’estat seria Lavapiés República Independiente, amb la qual segellaríem una sòlida aliança. I és que les ganes de llibertat coben arreu.

Sóc conscient que la trobada professional en la que vaig participar era propícia per a la reunió de gent progressista, claríssimament inclinada a l’esquerra, de ment oberta i que no parlen mai de tolerància perquè no conceben la possibilitat de no ser tolerants. Probablement l’ambient que vaig viure allí no és majoritari (tot i que no posaria la mà al foc per afirmar-ho) a Espanya. Però hi és. Existeix. I si el busques mínimament, el trobes.  I aquesta és l’Espanya que m’agrada. I no hi vull renunciar. El dia que tingui un passaport diferent al de tots aquest amics amb els que vaig xerrar i riure, no canviarà res en la meva relació amb ells. Res.

No sóc idiota. He corregut per Espanya en infinitat de vegades i he compartit projectes, amistats i complicitats amb gent d’arreu de l’estat des de fa molts anys. Vull dir que tot el que explico aquí no és un descobriment nou. No he caigut de la parra justament ara. Però la polarització dels discursos mediàtics i la passió del debat ens posa en el risc d’oblidar coses essencials.  I trobo que val la pena explicar i repetir allò que és obvi si quan ho expliques contribueixes a generar confort. Confort, sí senyor. Perquè m’agrada passejar-me pel món trobant i generant complicitats. Perquè m’agrada refermar idees tan simples i evidents com que la pròpia afirmació no implica la negació dels altres. I que necessito els altres també per ser tal com sóc. I que voler la independència de Catalunya no implica voler la separació física. Perquè no ens n’anem enlloc. Seguirem al mateix lloc; prendrem les nostres decisions sense imposicions dels nostres veïns, però continuarem sent bons veïns (algun dia més, algun dia menys, depèn de l’humor) i continuarem compartint tot allò que ens iguala, que ens diferencia i que ens fa millors, tant a nosaltres com a ells. Tan a ells com a nosaltres.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: