Reis i prínceps. Vides paral·leles

Felipe de Borbón va nèixer l’any 1968; igual que jo. Juan Carlos de Borbón va nèixer el 1938; igual que el meu pare. Aquesta anecdòtica coincidència, sense cap transcendència especial, fou la base d’una de les bromes que més repetíem a casa durant la meva infantesa. Al meu pare un dia se li va ocórrer assegurar que els legítims hereus de la corona espanyola érem ell i jo, i que els actuals inquilins del Palacio de la Zarzuela eren uns usurpadors situats al poder a gust i conveniència de Franco. Estic ben d’acord amb la segona part de l’afirmació, però ja us podeu imaginar que la primera avui no em fa cap il·lusió. Això passava quan no aixecava més de quatre pams de terra i m’enlluernava força la idea de pensar que jo podia regnar sense límits per damunt de tot un país. Passa, però, que en la meva idea del que era un rei no hi tenia cabuda un senyor amb cara de pal, vestit de militar o, en el millor dels casos, amb americana i corbata. En les meves fantasies infantils veia el meu pare abillat amb llargues capes, robes daurades, una corona d’aquelles de punxes, ben farcida de brillants i pedres precioses, tot brandant una espasa descomunal, a l’estil del rei Artús. Bé prou que a la tele deien que el monarca espanyol era “campechano”, però en el meu limitat castellà de l’època (i això que encara no s’estilava la immersió lingüística!)  aquella paraula em semblava més aviat  grollera i poc apropiada per a les virtuts que imaginava en un rei de capa i espasa. Aquella va ser només la primera i precoç intuïció sobre l’enorme distància que separava les vides del rei espanyol i del rei de casa meva.

451415Ahir va finalitzar el regnat de Juan Carlos i avui s’inicia el de Felipe. Un rei deixa en herència al seu fill una corona i tot un país. No és poca cosa, oi? La única corona que em deixa el meu pare en herència cada any és la del tortell de Reis, i val a dir que jo ni la toco perquè passa immediatament a mans dels meus fills. I el país que rebo del meu pare és un de ben petitó, sense territori físic, que hem construït plegats als llarg de molts anys d’afectes, i que es desplega sencer davant dels nostres ulls cada cop que ens veiem i ens fem un parell de petons. Ara que sóc devot del republicanisme, que fujo esperitat de qualsevol cosa que s’assembli ni de lluny a una monarquia i que em sento encotillat en un estat que no em permet viure el país que sento com a propi, puc fer un breu però significatiu recull de diferències entre els reis usurpadors (el sortint i l’entrant) i els reis de casa meva.

El Borbó va néixer a Roma el 1938 a causa de l’exili que patia la seva família des que es va proclamar la segona república espanyola. Té gràcia que l’home vingués al món en qualitat d’exiliat per raó d’un regim democràtic que estava arribant a la fi justament en aquell moment. El meu pare, en canvi, va néixer a Baza, en plena fugida de la seva família, que havia deixat enrere el poble d’origen, Alhama de Granada, espaordida per la crueltat de l’exèrcit franquista, que avançava a sang i foc. Dos exilis ben diferents, així doncs: un per imposició democràtica, l’altre pel terror feixista.

Els primers catorze anys de la vida de mon pare van ser plens de misèria i precarietats. Amb no més de set primaveres ja es va haver de separar dels seus progenitors i dels seus sis germans per poder sobreviure: passava la major part de l’any en un cortijo on, a canvi de treballar com un escarràs, obtenia sostre, menjar calent i una mica de xavalla per mirar de fer un miserable raconet. Al tal Juan Carlos també el van separar de la seva família, però no pas per guanyar-se les garrofes sinó per ser educat com corresponia a l’hereu d’una dictadura que amb el temps es fabricaria una disfressa democràtica. D’aquella època, el rei de casa meva recorda topades a la Sierra andalusa amb maquis que s’obstinaven a no donar per perduda una guerra que ja no tenia futur i amb els escamots de la Guàrdia Civil que els perseguien implacablement. Al futur rei de les espanyes, en canvi, ja li enfundaven vestits militars i es convertia en l’objecte del desig successori de Franco.

Tres dies li va costar al meu pare i a dos dels seus germans viatjar des de Granada fins a Barcelona. Allí es va retrobar amb els seus pares, que s’havien avançat per aixecar una barraca a les costes de Montjuïc. Mentre el seu pare aconseguia feina com a encofrador en la construcció del Camp Nou i algun dels seus germans enfilaven el camí de França, el rei de casa meva fugia de la misèria de Montjuïc i buscava un racó més amable, fent carretera damunt d’una bicicleta mig desballestada. El va trobar a Tordera, com a mosso d’una masia en la que munyia i duia a pasturar les vaques. En menys d’un any ja parlava en català i li va costar poc decidir que aquest país li feia prou el pes. Mentre uns lluitaven per sobreviure, però, al futur rei de les espanyes li donaven joguines per començar a exercir gerarquies. Mentre el rei de casa meva començava a descobrir com eren les festes majors del Maresme, el Borbó començava a jugar amb els instruments del poder, a tastar luxes, a marranejar amb les joguines de l’aristocràcia tronada. Un dijous sant, mentre el rei de casa meva contemplava els malarmats de la processó de Pineda de Mar, el Borbó jugava a Estoril amb una pistola que es es va disparar en un fosc accident i va acabar amb la mort del seu germà Alfons.  Uns havien après a fugir de les armes. Els altres hi jugaven.

Quan jo vaig néixer, el tempestuós i èpic 68, a casa només es parlava en català. A casa del Borbó sonava un castellà engolat, repuntat tothora per l’anglès neutre de la decimonònica aristocràcia europea.  Recordo amb alegria el dia que va finar el dictador perquè ens van donar festa a l’escola i perquè a casa hi havia una estranya barreja d’esperança i temor, incomprensible per a mi. Jo, que era príncep de casa per dret de naixement, ignorava que a Madrid n’hi havia un com jo, batejat amb el pitjor dels noms possibles, que havia de ser príncep per dret de conquesta. Curiosament, el temor que jo havia intuït a casa es va esvanir quan el rei de les espanyes va ser efectivament coronat i va dir quatre paraules amables. El rei de les espanyes donava una treva als reis de totes les cases i els deixava exercir, semblava, amb un pèl més de llibertat que la que havia estat usual fins al moment. Jo, príncep aviciat de casa, no entenia gaire res.

Al príncep de les espanyes li van dir ben aviat que ell, de fet, era un projecte de rei, tan si li agradava com si no. I que aquell futur predeterminat s’havia de complir tant si ho volien els reis de cada casa com si no. I per això li van programar la vida mil·limètricament. Va viatjar i va ser educat per compte dels seus súbdits, li van entaforar també uniformes militars i el van empeltar de l’estil estantís però “campechano” del seu pare. Jo, que no vaig viatjar fins que no vaig guanyar el meu primer, migrat, sou, vaig ser educat sense estridències ni gaires recursos i, sortosament, sense uniformes. Diuen els veïns que, efectivament, m’assemblo a mon pare, però amb la diferència, que jo diria que és fonamental, que a mi sempre em van dir que podria triar per compte i risc propi, quin havia de ser el meu futur. I m’ho vaig creure. I així segueixo; sense gaires recursos, sense estridències i, sobretot, sense uniformes, tan lliure com em deixen ser-ho.

Ara el rei de les espanyes s’ha jubilat. El rei de casa meva també. Les seves vides, que continuen sent paral·leles, són també tan diferents com el primer dia. El Borbó és irresponsable. Diu que no el poden jutjar. El rei de casa meva, en canvi, és absolutament i completament responsable. De la seva vida, dels seus actes, del seu esforç, de tot el que ha aixecat, i també de tot el que no ha pogut aixecar. El príncep de les espanyes, que finalment ha esdevingut rei, segueix el mateix camí. També és irresponsable. Faci el que faci, no li podem demanar comptes. I a mi, príncep sense passió, sí que em demanen comptes. Així, sense pensar-hi gaire, recordo que he hagut de pagar multes de trànsit i algun recàrrec per retards en el pagament d’impostos (ei, poca cosa, eh?).

I arribats a aquest punt, què? Com ha de seguir aquesta història de vides paral·leles? A mi ja no em fan gràcia els jocs de reis i prínceps. De tant en tant encara em faig un tip de riure amb el meu pare tot recordant les facècies infantils. Però quan recuperem l’alè, tots dos coincidim a dir que una estona potser ha estat bé. Però que ja n’hi ha prou d’aquest joc. Després d’un malson es pot jugar una estona a reis, prínceps i princeses, per fer passar el  tràngol. Però només una estona. Si t’acostumes en excés a viure sota el paraigües de la fantasia i la irresponsabilitat, corres el risc de malbaratar tot el que, sigui poc o molt, has construït. Potser va ser una solució acceptable per a una època llastimosa. Però si volem deixar de fer llàstima, hem de deixar enrere les solucions d’emergència i pensar a construir coses duradores, serioses i estables. A casa, quan parlem de reis i de prínceps, ho fem fer riure. Però a les espanyes fa tant temps que riuen que han perdut el sentit de la realitat i han acabat per creure que això dels reis i dels prínceps va de debò. Nois, ja fa massa que dura la comèdia.

El temps dels reis ja ha passat. De reis, només en volem els de cada casa. I a cada casa, el seu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: