Un match europeu

Que les eleccions al Parlament Europeu desperten un interès mínim entre la població és una afirmació que no necessita major defensa perquè en tenim la demostració empírica quotidiana. Només les sortides de to cavernàries i alguna polèmica agafada pels pèls mantenen algun nivell de tensió digne de referència. Si de cas, l’interès específic que tenim els catalans per veure si Europa es converteix en una autopista lliure de peatge o en un pedregar per a les nostres aspiracions sobiranistes, aixeca de tant en tant el nivell d’adrenalina d’algun sector determinat de població, malauradament força menor del que voldríem els partidaris d’una independència europeista. Penso, però, que aquesta mateixa situació ha de ser especialment frustrant per a les forces polítiques que defensen a ultrança la unitat de l’estat i que li neguen el pa i a la sal a la consulta refrendària. Que la única manera de fer volar l’interès de les eleccions sigui posar l’accent en les ànsies independentistes no deixa de ser una derrota a l’avançada; ens diuen que una Catalunya independent seria automàticament expulsada del paradís europeu i en canvi no els queda més remei que referir-se a la reivindicació sobiranista per aixecar l’interès de la campanya electoral que ens durà a una nova configuració del Parlament Europeu. Volen i dolen.

concert_llibertat_sep_4_104La gran victòria sobiranista s’ha produït ja, fins i tot abans que passem per les urnes, i és que a Catalunya l’al·licient bàsic de les eleccions és saber si ERC culminarà l’anunciat “sorpasso” i descavalcarà CiU per primera vegada, o si els homes i dones de Mas mantindran encara uns quants mesos el seu escadusser avantatge. Per molt que populars i ciutadans cridin a la resistència espanyola, no els toca altre paper que el de mantenir tan altes com puguin unes defenses que cada cop trontollen més. Les eleccions les guanyarà un partit sobiranista. I en segona posició, a molt poca distància, hi haurà un segon partit sobiranista. Això és com jugar amb les cartes marcades; no hi ha res a fer.

Quedi clar, per tant, que la partida que a mi m’interessa en les eleccions europees no és la que es juga a casa entre sobiranistes i unionistes, en part perquè ja la tenim guanyada els de l’estelada. La partida que m’ocupa és la que es juga a Europa entre models econòmics antagònics. O, com a mínim, entre un model basat en el predomini de l’economia financera, que fins a la data d’avui manté una hegemonia incontestable, i un altre model alternatiu que, per molt que assegurem que és possible, ningú no m’acaba d’explicar amb claredat.

Els qui neguen la vigència de la dicotomia entre dreta i esquerra podran dir que tant és un color com l’altre, però els que creiem que aquesta negació és una trampa més dels qui voldrien un discurs econòmic uniformitzador, desitjarem que en el nostre petit racó d’Europa ERC miri de donar contingut a la segona part de la seva màxima propagandística (un país nacionalment lliure i socialment just) i actuï no només com a puntal de Mas en el procés, sinó també com a fre a la seva ànima conservadora. Prou que ens expliquen que a Europa Ramon Tremosa és un liberal, i que això, Pirineus enllà, l’acosta molt més a l’esquerra del que aquí volem assumir, però no se’ns hauria d’escapar que mentre aquí ens entretenim combatent l’unionisme de l’establishment català, els del pont aeri falquen el predomini dels grans grups empresarials que continuen condicionant les polítiques econòmiques. El “procés” els preocupa molt menys del que ens fan creure, però els és útil per tenir-nos entretinguts mentre consoliden una posició de predomini que volen preservar en una Catalunya autonòmica, federal, independent o galàctica. Ei, no em malinterpreteu: ni una passa enrera en el camí cap a la independència, però mentre dibuixem la forma del futur estat, ens hauríem d’ocupar també del seu contingut.

ERC camina resoludament cap a l’ocupació de l’espai electoral que en altre temps semblava patrimoni exclusiu del PSC: l’esquerra reformadora i socialment integradora. Cal veure si serà capaç d’aglutinar aquest gran espai central de l’electorat, però en el cas que se n’acabi sortint, seria bo que ho fes mirant més cap a l’esquerra que cap a la dreta. En el terreny de joc d’això que anomenem catch all party les temptacions sorgeixen a cada cantonada, i la més comuna és la que porta a endolcir el discurs ideològic en nom de les majories integradores i a perdre llençols socials en cada bugada electoral.

No sembla probable que en el front nacional ERC es faci enrera; en canvi, el front social podria, si no caure, sí aigualir-se. Si ERC acumula greix electoral suficient i és prou equilibrada per mirar cap a l’esquerra, en direcció a ICV i les CUP, per buscar aquelles polítiques alternatives que tant desitgem i que tant ens costa d’explicar, podria arribar a ser possible que la construcció d’aquest nou Estat que molts ja veiem imparable, arribés a un punt d’equilibri raonable entre la part nacional i la part social dels nostres desitjos.

Ja sabem que aquest partit ni podem ni volem jugar-lo a Madrid, però hem de tenir clar que tampoc no es jugarà a Barcelona. Ara potser encara no ens ho sembla prou, perquè tot just estem trucant a la porta des del nostre racó del Mediterrani, però estem parlant d’un match europeu. I si l’hem de jugar amb garanties, més val que comencem aviat. Diumenge vinent, per exemple.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: