Uns dies després

Retorno aquest bloc a la vida, després de més de tres setmanes de fer-li el salt, dedicat al de la candidatura de Josep M. Carreras a la junta de l’Ateneu Barcelonès. Durant gairebé un mes hi he penjat entre una i tres entrades diàries, redactant jo mateix els textos o habilitant per a la xarxa els dels companys d’equip. També durant aquests dies m’he ocupat parcialment del compte de twitter de la candidatura, i he redactat i coordinat tots els continguts del programa electoral. L’esforç ha estat certament intens, i he mirat d’estar a l’alçada dels altres catorze membres de la candidatura, tots personatges rellevants en el món públic o en els respectius àmbits professionals. I no he estat pas el que més he treballat: ens hem convertit, certament, en un grup cohesionat i potent, il·lusionat i, afortunadament, força divertit. Hi havia dies que semblava que fèiem una competició per veure qui pencava més i encetava noves iniciatives per fer caminar el nostre projecte. No és pas poca cosa, sobretot si tenim en compte que la gran majoria hem compaginat la dedicació a les eleccions amb la nostra habitual feina professional, absorvent i intensa en tots els casos.

el-pensadorI malgrat tot hem perdut. Què hi farem: això és el que passa quan competeixes. Pots guanyar o pots perdre. No vull ara fer-ne cap anàlisi gaire acurada, perquè necessito una mica més de distància per fer-ho amb rigor i claredat, però sí que em ve de gust desgranar algunes impressions que  he tingut al llarg de la campanya i algunes sensacions amb les quals m’he quedat un cop ja l’hem rematada i beneïda.

 

Ahir mateix rebia a casa una carta que l’encara president Francesc Cabana ens enviava a tots els socis per acomiadar el seu mandat. Amb la seva discreció i dignitat habituals repassava molt breuement algun dels èxits de la seva feina al capdavant del casal de la Canuda i deixava anar, molt suaument, alguna puntualització que més valdria no deixar de prendre en consideració. Ens diu Cabana que “he servit més de 50 anys a Catalunya i no crec que ho hagi de demostrar a ningú”. Estranys són aquests temps en els quals alguns que fa quatre dies que s’han afegit a un corrent d’èxit popular gosen qüestionar la implicació dels que hi són des que tenen ús de raó.

I avui mateix hem pujat al bloc de la candidatura una carta de l’encara membre de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès i que fins fa quatre dies aspirava a ser-ne el president, Josep M. Carreras, en la qual, després de felicitar i desitjar sort al seu oponent triomfador, Jordi Casassas, adverteix als socis de l’Ateneu que “la campanya (…), per raons que tenen molt a veure amb la situació amb que es troba immersa Catalunya, s’ha centrat més en aquests temes generals de país que no pas en els relatius al paper i al funcionament de la nostra entitat”. Certament, si algú hagués aterrat sobtadament a l’Ateneu sense informació prèvia i hagués escoltat alguna de les converses, diàlegs o debats de campanya hauria cregut amb més facilitat que en la contesa es dirimien les intencions dels aspirants a governar un país que no pas els candidats a dirigir una entitat. Això, segons com es miri, pot ser bo. Però, certament, segons com es miri, pot ser francament dolent. Que cadascú hi apliqui la seva personal ullera.

Durant la campanya electoral he rebut, per vies diverses i ben insistents, missatges en la majoria dels casos anònims, en els quals es qüestionava la meva bona fe, es posava en dubte el meu posicionament sobre la qüestió nacional, se m’acusava d’hipòcrita, es deia que estic literalment venut als interessos d’un partit determinat i que la meva voluntat funciona al dictat de les instruccions d’altres persones, el nom de les quals no cal esmentar. No vull jugar ara el paper de víctima ni tampoc pecar d’excessiva ingenuïtat, i també sé per experiència que el ptijor que hom pot fer davant d’acusacions anònimes (i la majoria de les que no ho són, també) és intentar rebatre-les. El temps i els fets són jutges suficients, tot i que de vegades massa lents, per posar a cadascú al seu lloc. I prefereixo que el meu lloc el designi la meva trajectòria, els fets que m’acompanyen i els arguments i els textos pausats i serens abans que no pas el debat acalorat i conjuntural d’una campanya electoral. Però mentiria si no digués que alguna fibra m’han arribat a tocar.

Ara bé, que res del que dic aquí no sigui interpretat com a excusa. Vam perdre les eleccions, i això va passar essencialment perquè els nostres oponents van fer una campanya millor. Continuo pensant que el nostre projecte era (és, de fet) clarament millor i més beneficiós per a l’entitat, però resulta evident que els mecanismes de propaganda electoral els ha usat molt millor l’equip de Casassas. Millor, amb major insistència i, sobretot, durant molt més temps que nosaltres. Per a alguns membres concrets de la candidatura Casassas, la campanya va començar fa no menys d’un any, quan la majoria dels que ens hem afegit a l’equip de Carreras ni tan sols se’ns havia passat pel cap arribar mai a concòrrer a unes eleccions a l’Ateneu. Hi insisteixo: tot això no ho dic com a demèrit dels nostres oponents, sinó justament tot el contrari. La feina electoral l’han feta molt i molt bé.

Però ara que l’Ateneu Barcelonès ja compta amb un nou president (Jordi Casassas prendrà possessió del càrrec durant la setmana vinent) i d’una nova junta que l’acompanya, justament quan les opinions expressades ja no cal que es mirin sota el prisma de l’interès electoral, i també abans que el nou govern de l’entitat comenci a actuar d’acord amb el seu programa i criteris, trobo que és també moment adequat per fer notar alguns fets per tal que quedin notarialment apuntats, per si en alguna revisió del futur arribessin a ser significatius o útils.

Mentre que la candidatura derrotada va presentar un programa electoral de vora vint pàgines, amb deu àmbits d’intervenció i més de 60 actuacions concretes, és destacable que la candidatura guanyadora va afirmar públicament en el seu acte central de campanya que no sabien literalment res de la situació econòmica de l’Ateneu i que deien poques coses sobre el que farien perquè ja ho decidirien amb els socis quan governessin. També resulta significatiu que un dels pilars sobre els que es va basar la campanya era el continuïsme de l’equip de Carreras, projectat en clau positiva pels seus protagonistes i com a demèrit pels seus oponents. Però potser no s’ha explicat amb prou claredat (ai, las!) que dels quinze candidats de l’equip Carreras, només tres procedien de la junta sortint, i la majoria dels restants mai no han tingut cap càrrec ni funció representativa a l’Ateneu. De la mateixa manera, cal remarcar que els pressumptes renovadors de Casassas van articular la seva candidatura a partir d’un nucli de socis que es ve presentant de forma continuada a les eleccions de l’Ateneu. Revisant les llistes de candidats de les tres anteriors eleccions n’hi hauria prou. I en algun cas, de les quatre, i potser de les cinc, anteriors eleccions. Res a dir-hi; en tenen tot el dret. Però, potser, la paraula “renovadors”, no és la que millor els defineix.

Estic segur que Jordi Casassas té el nivell i la capacitat suficients per ser un bon president per a l’Ateneu Barcelonès. Ho desitjo de debò i no m’estic pas d’afirmar públicament que si jo puc contribuir-hi en qualsevol cosa que estigui en la meva mà, no deixaré pas de fer-ho, sempre que no violenti els meus criteris ni conviccions. I si mai crec que he de ser públicament crític amb la seva actuació, ho faré des de la màxima lleialtat i honestedat de què sóc capaç, i de forma tant elegant com sàpiga. Sempre he cregut que els presidents i les juntes han de rebre, per defecte, el suport i l’estímul dels associats, i només han de ser censurats públicament en el cas que es produeixin greus anomalies. I estic força convençut que no serà el cas.

Però justament per això em sembla que ara, abans que es posi en marxa el nou mandat, havia d’explicar això que em passa pel cap. La majoria de socis de l’Ateneu han cregut que l’equip més adequat per dirigir l’entitat era aquell que afirmava que “s’implicaria en el procés nacional” més que no pas els seus oponents. Han cregut que això, amb independència que sigui cert o no, era més important que conèixer bé els números de l’entitat i que tenir clares les propostes d’actuació a realitzar.

No ho jutjo. Ho constato. I en prenc nota com a símptoma. I em pregunto si el símptoma no és extrapolable a la resta del país.

No hi ha ningú més feliç ni satisfet que jo per les transformacions polítiques que s’estan produint a Catalunya. Jo sóc dels que defenso que l’horitzó de la independència és una oportunitat única per a construir un nou país. I allò que m’apassiona és la possibilitat de construir aquest país, de pensar com ha de ser, de trobar les millors fórmules per garantir el benestar dels seus ciutadans. No em fa nosa parlar ni de la forma ni dels símbols, però allò que em fa trempar de debò és parlar dels seus continguts i de la seva gent. A petita escala, el mateix voldria per a l’Ateneu.

A partir d’ara, la senyera onejarà cada dia del món a la façana de l’Ateneu. No em sembla pas malament. Però compte, no fos cas que de tant mirar la senyera i la façana de l’Ateneu, ens oblidéssim del que hi ha dintre. O del que hi hauria d’haver.

One Comment

Add yours →

  1. Unes opinions molt encertades. Quin petis pais més estrany el nostre…!!!
    Molts petons estelats!!!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: