Som culturals, som socials

Potser sóc jo que no me n’adono fins ara, però em sembla detectar una mica d’aire fresc en el debat cultural. Tinc la sensació que comencem a deixar enrera la situació de paràl·lisi a què ens ha abocat aquest monstre que anomenem crisi i que ha desbordat la capacitat d’imaginar dels més pessimistes. Ens hem passat mesos (anys!) lamentant la pèrdua de llocs de treball, la dràstica reducció de pressupostos públics, l’aniquilació de serveis i programacions i l’extrema precarietat de les organitzacions independents dedicades a l’art i la creació. En escassíssimes ocasions, però, els laments han tingut traducció en iniciatives en positiu, i el pessimisme ambiental ha fet que ens retiréssim als racons foscos a plorar les penes de cadascú i a les places públiques a fer safareig sobre les penes de tothom. No vull minimitzar la magnitud de la tragèdia, però no puc deixar de ser crític amb el propi sector (i ara no obriré cap debat sobre què és i què no és el sector) que, més enllà del lament, s’ha dedicat a contemplar la denigració del món professional de la cultura, a llepar-se les ferides, a buscar culpables desesperadament, a gesticular amb escassos efectes pràctics i a demandar amb desesper el retorn dels bons temps.

apgccNo vull pas dir que la situació ja hagi millorat. No sóc tan cec. De fet, en molts àmbits és encara susceptible d’empitjorar. Però deixeu-me explicar que en el termini de pocs dies he rebut missatges positius i esperançats, propositius, allunyats del pessimisme que alguns ja començàvem a creure que és constitutiu del món de la gestió cultural. Continuem tan fotuts com fa quatre dies, però he sentit a parlar de projectes, d’actituds i de criteris que ja no tenen res a veure amb el simple lament. Que obvien la plorera i s’arromanguen per fer alguna cosa en positiu. M’agradaria pensar que no són missatges casuals, i que alguna cosa canvia en l’ànim i la determinació dels qui ens omplim cada dia la boca amb la paraula cultura.

Fa cosa d’un parell de setmanes va tenir lloc el setè simposi de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC). La trobada tenia la declarada intenció d’adoptar una actitud positiva i de mirar cap al futur en clau propositiva, sondejant el món de la cultura per, tal com dèiem explítictament, descobrir quines són “les oportunitats de la gestió cultural”.  Però una cosa són les intencions dels organitzadors (m’hi compto, perquè sóc membre de la junta directiva de l’entitat) i una altra les coses que acabin passant i les que s’acabin dient. I el cas és que hi vaig sentir coses interessants. Feia temps que no sentia a parlar des de les organitzacions corporatives de la gestió comunitària de la cultura i de la cultura de proximitat. Com a recurs i tècnica vinculada a alguns projectes artístics i a la gestió de determinats equipaments, aquests dos conceptes apareixen amb relativa freqüència. Però aquesta vegada no es van esmentar com a complement, com a recurs o com a alternativa. Les idees de comunitat i de proximitat es van posar en l’essència mateixa de la cultura i de la feina d’aquells que aspiren a viure’n professionalment. És a dir: si no hi ha comunitat ni proximitat no hi ha cultura. I tothom feia que sí amb el cap.

simposiEn el mateix esdeveniment, David Márquez ens va reptar a reconvertir-nos, començant per canviar la nostra denominació. Ens va dir que ja no és el moment dels gestors culturals sinó el dels creadors culturals. Molt temps portem parlant d’industries creatives, de ciutats creatives, de la creativitat aplicada a la gestió empresarial… En David ens va dir que la paraula “gestió” explica malament la nostra feina i ens va suggerir que la canviéssim per “creació”. Som gestors culturals o som creadors culturals? No sé si estic gaire d’acord amb la proposta, però més enllà del canvi terminològic, el que em sembla més estimulant és l’argumentació i les reflexions que David ha construit al voltant del seu suggeriment i que podeu llegir aquí.

Jaron Rowan, per la seva banda, ens va alertar de la doble condició del món digital com a oportunitat i com a espai de reivindicació per a la necessària preservació, difusió i ús públic del patrimoni cultural. Un immens camp per còrrer, escassament aprofitat i explorat, per molt que tots ens convertim en defensors i promotors de les tecnologies. I la Marisol López, que ens castiga amb la seva crítica sempre que considera que ens enganxem en debats antics i en el sac sense fons de les discussions esotèriques,  ens va oferir un autèntic catàleg d’aplicacions directes de la tecnologia, mostrari de meravelles que malgrat la seva evident actualitat ens mirem encara amb ulls desorbitats i segurament desubicats.

Sin títuloEn el simposi van passar i es van dir moltes més coses; aquestes que he explicat són només algunes de les que a mi em van resultar especialment estimulants. Però la cultura no s’acaba amb aquells que hi treballen de manera explícita. Dues setmanes després del simposi va tenir lloc la primera jornada de l’animació sociocultural, organitzada per la Coordinadora per l’Animació Sociocultural de Catalunya, entitat d’acrònim certament inquietant: CASC_CAT. Va tenir lloc a l’Ateneu 9barris, i només això ja és tota una declaració d’intencions. Hi va haver algun moment que vaig tenir sensació de revival, perquè es va fer bandera de principis que van esclatar els anys 80 quan, marejats per la pressa per recuperar el temps perdut durant la dictadura, es construia a tota velocitat un sistema de serveis i d’intervenció pública que va donar origen a moltes coses que han arribat amb relativa normalitat fins avui. Però si bé és cert que entre els assistents i convidats n’érem uns quants els que lluïem cabells blancs i explicàvem batalletes, la gran majoria d’assistents era gent molt jove, i en cap cas no vivien el model d’intervenció pública que allí s’estava defensant com un record del passat, sinó com una necessitat actual i plenament vigent.

Implicació i compromís van ser dues de les paraules que més van sonar, i seguien en el rànquing els termes reivindació i lluita. Es va dedicar molta estona a presentar un projecte anomenat Taula de Franja de Nou Barris, una combinació admirable de professionalitat i voluntariat que treballa amb joves del districte amb totes les armes de què disposen els activistes que hi estan implicats: cooperació, cultura i gestió. Tothom va estar d’acord que aquesta experiència constitueix una bona pràctica que cal seguir amb atenció, però el més rellevant de tot plegat és que entre els assistents que hi estaven d’acord hi havia animadors socioculturals de pura raça, professionals de les polítiques de joventut, educadors socials, i gestors culturals, i una àmplia varietat de treballadors d’àmbits que giren al voltant de l’atenció a les persones.

ascccEntre moltes d’altres coses, es va afirmar que l’animació sociocultural és en l’origen de la gestió cultural tal com la coneixem ara, però també es va dir en veu alta que el món de la gestió cultural tal com l’entenem avui porta massa temps renunciant a algun dels seus principis fundacionals: la inseparable relació entre la creació artística i el seu entorn immediat, el treball comunitari per a la generació de cultura o la implicació directa de la ciutadania en la satisfacció dels seus drets culturals. Hi havia en l’ambient una certa sensació de revifalla d’aquestes posicions i una crítica explícita a les polítiques públiques i als grans equipaments i serveis culturals de referència perquè han renunciat a la cultura de proximitat i al treball des d’una òptica sociocultural.

Va ser especialment interessant comprobar que aquesta defensa del caràcter social de la cultura la formulaven en bona part professors del grau d’animació sociocultural de la formació professional, i que entre els assistents a la jornada hi havia molts alumnes i exalumnes d’aquests estudis. I tampoc no em va semblar anecdòtic el fet sorprenent que quan Jordi Sora, professor d’aquesta especialitat, va intervenir com a membre d’una de les taules de debat, es va produir una espontània ovació… dels seus alumnes i exalumnes! Vull dir que, més enllà de la demostració pràctica de les virtuts i habilitats com a professor de Sora, el que allí es va veure és una implicació personal, una vinculació emocional, i una aposta professional d’aquells nois i noies, la majoria dels quals estan en plena batalla per intentar trobar un lloc de treball digne. Potser baixo d’un altre planeta, però feia molt temps que jo no veia una demostració tan clara, senzilla i sincera de confiança en un model de treball.

Barrejo volgudament aquí missatges i sensacions generats en el simposi dels gestors culturals i en la jornada dels animadors socioculturals. Eren dues cites construides a priori a partir de supòsits diferents, però en totes dues vaig trobar una llista remarcable d’elements comuns que m’animen. Per rematar aquest text, us els resumeixo.

1. Tant el simposi com la jornada és van omplir. Les respectives organitzacions van haver de tancar l’admissió de participants uns dies abans de la celebració dels actes perquè estaven plenes. Hi ha ganes que passin coses. La gent té ganes de parlar i d’escoltar propostes. La gent té ganes de fer feina.

2. En les dues cites professionals hi havia una saludable combinació de gent jove i de veterans de les disciplines afectades.  Els joves s’escoltaven els veterans i els veterans s’admiraven de l’afluència de joves. Vaig veure veterans que s’acostan a joves per preguntar-los què estaven fent en els respectius projectes, i vaig veure joves que demanaven als veterans si això que intentaven ja ho havia fet algú abans, i de quina manera. No hi vaig veure estúpida veneració de la joventut ni sacralització acrítica de l’experiència. Vaig veure joves implicats i amb criteri i veterans alèrgics al vedetisme i perfectament arromangats.

3. A les dues bandes es va parlar de cultura com a part de les polítiques socials. No hi ha cultura sense proximitat. No hi ha cultura sense comunitat. I, en el sentit contrari, no hi ha treball comunitari que no generi cultura.

4. Autocrítica. Vaig veure indignació per les malures que patim, però també dosis remarcables d’autocrítica. Què hem fet malament? De quines coses ens hem oblidat i que eren essencials?

5. Hi ha treball voluntari, però no voluntarisme. Vull dir que en tot moment i en els dos espais es va parlar sempre i sense excepció de professionalitat i rigor. Ningú no feia concessions. Ni un pas enrera en la qualitat, ni que sigui per aconseguir objectius complicats.

6. Transversalitat. Surava en l’ambient el refús a les etiquetes. Treballem de forma permanent en zones frontereres, i les fronteres han de ser permeables i transparents. Quan comença el treball social i quan acaba el treball cultural? Fins on arriba l’art i on comença la implicació social? Són preguntes sense resposta. Fem cultura i fem societat al mateix temps, de manera indissociable. A qui li importa si quan firmo dic que sóc gestor cultural o animador sociocultural, o creador, o educador, o….. El que faig és interessant i necessari? Aquesta és la pregunta!

asc7. L’animació sociocultural no és privativa d’un sector concret. És arreu! Si treballem bé, fem ús de les tècniques pròpies de l’animació sociocultural. Si no les usem, alguna cosa falla. I, d’altra banda, la cultura és objectiu i instrument a l’hora. No ens hem de preguntar perquè fem cultura; la fem, i punt, perquè és un objectiu en si mateixa. Però al mateix temps, hem de ser conscients que pot i ha de ser un instrument de primer ordre per assolir objectius de contingut social. I ara que les passem magres, més que mai.

8. Els projectes, agosarats i independents. Com més independents millor. I si l’administració s’hi posa de cul, pitjor per a ella. Al cap i a la fi, amb la poca capacitat d’aportar recursos que té avui dia, l’administració cada cop és menys rellevant per a defensar determinats projectes. Només faltaria que a més de no aportar recursos ens haguéssim de sentir encotillats pels seus criteris.

En fi. Què voleu que us digui? Tenia ganes d’escriure un article com aquest.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: