Deu o mil anys

01Fa deu anys i sembla que en faci mil. Per primera vegada en democràcia, l’any 2003 unes eleccions autònomiques portaven al Palau de la Generalitat un Govern que no tenia color nacionalista. Com a mínim, no el color del  nacionalisme pragmàtic que tan bé va saber implantar Jordi Pujol, fins al punt que havia arribat a aconseguir mostrar de portes enfora una imatge monolítica del país, indissociable de les sigles de CiU, propietària aparent de l’essència del catalanisme polític. Avui que tothom parla de descrèdit de la política, resulta xocant recordar que fa deu anys molts estàvem admirats de la intensitat del debat públic. Es parlava de política més que mai, al carrer, als bars, a la feina, al futbol, arreu. Per a alguns hi havia il·lusió i esperança de canvis fonamentals, per a d’altres es lliurava una batalla ferotge per conservar el paper protagonista en el mapa electoral català. Però tothom parlava de política, i no pas en termes negatius. En tot cas, no pas com avui.

En aquests deu anys han passat tantes coses que semblen mil. El tripartit que ara gairebé ningu no gosa defensar va produir transformacions remarcables. Algunes de praxi política, altres d’estructura mental. Descobríem sobtadament que Catalunya podia ser diferent de com l’havíem vist durant els anteriors vint anys, i ens adonàvem astorats que el canvi es produïa sense cataclismes associats. El país continuava caminant malgrat les transformacions i ens vam acostumar ràpidament a veure cares i estils diferents en els passadissos del poder polític. Tanmateix, les anàlisis de recorregut curt ens van fer afirmar coses que avui podem en alguns casos matisar, i en d’altres corregir radicalment. Potser l’afirmació de més gruix era aquella segons la qual CiU s’havia de desfer com un terrós de sucre en mig del mar de l’oposició. Sense Jordi Pujol al capdavant i sense els instruments del poder a la mà, una bona part de l’esquerra afirmava que els lligams, teòricament artificials, del catch-all party nacionalista s’esfilagarsarien fins a desaparèixer. Malgrat els pronòstics, però, els militants de CDC i UDC, orgullosos i contundents, van resistir l’estrebada i no només no es van diluir sinó que es van reforçar en el seu discurs de seny i país des de l’oposició, i van mantenir altes les defenses fins a reconvertir-les en les armes de la reconquesta del poder. Aquell mític vaticini de l’esquerra segons el qual el poder en un país sociològicament d’esquerres havia estat usurpat per un partit de conveniència i oportunista que només es mantindria cohesionat mentre manés, es va haver d’esvanir perquè la tossuda realitat mostrava que les bases del nacionalisme conservador eren, aparentment, molt més sòlides del que volien creure els seus oponents.

artur_mas_catalanas_2010I com per certificar que en política no hi ha lloc per als futuròlegs ni els profetes, el declivi que no va arribar quan més probable semblava s’està produint deu anys després, justament quan CiU ha recuperat el poder. Sembla una broma cruel. Superada la travessa del desert de l’oposició, quan les regnes del país tornen a ser a les seves mans, CiU s’adona que el seny i la fiabilitat que eren en el seu ADN no són suficients per mantenir l’hegemonia. És justament el discurs allò que els està fent una mala passada. L’ambigüitat calculada i mantinguda de vegades amb jugades polítiques més pròpies de prestidigitadors de capa i barret de copa que de líders amb vestit i corbata, ha trobat una barrera infranquejable en una nova realitat que ja no admet metàfores ni filigranes retòriques i reclama discursos senzills, clars i directes. No és pas l’absència de poder allò que fa trontollar CiU, sinó el descobriment sobtat que un discurs aparentment sòlid era en realitat extremadament fràgil perquè es fonamentava en l’ambigüitat, el peix al cove i el pactisme.

Els esdeveniments són encara massa propers en el temps, i el desenllaç és encara incert i obert, però avui no puc pas deixar de constatar que el mateix país que havia rebutjat el tripartit per ineficaç, voluble i frívol, ha trobat justament en els seus set anys de deriva política les raons i els arguments que necessitava per apujar l’aposta i agafar embranzida suficient per demanar-exigir-proposar un salt endavant. I CiU no salta prou. O potser és que ha saltat massa tard.

2006032118081884_500No sé si ha arribat ja el moment de certificar-ho, però cal começar a dir que la ERC de Carod, per inestable i frívola que semblés, i el PSC de Maragall, per feble i discordant que sigués, al cap de deu anys apareixen com els detonants necessaris per a l’esclat sobiranista d’avui. Tothom coincideix a dir que l’origen de la pruïja independentista és en la decepció per la setència del Tribunal Constitucinal sobre l’Estatut. I doncs, va ser l’aposta per l’Estatut, audaç en aquell moment però encaixada amb calçador en una Espanya que continuava mirant-se els catalans amb tanta miopia com condescendència, el detonant definitiu. La tortuosa redacció i la precària aprovació de l’Estatut serà possiblement percebuda en el futur com el darrer intent ben intencionat d’una Catalunya que creia, més o menys, en Espanya. I doncs, serà també el fracàs d’aquest darrer esforç allò que donarà legitimitat al posterior trencament. O intent de trencament. Aquell Carod vilipendiat per una gestió inexperta i matussera del poder, i aquell Maragall vilipendiat per anar per lliure i per ser imprevisible, foren els qui, digueu-ne valentia, digueu-ne imprudència, digueu-ne genialitat, van plantar la llavor que floreix avui en aquest jardí sobiranista.

1277885878211pujolgrandednI es demostra també que CiU, malgrat la digna presència institucional que sempre, fins i tot avui, ha sabut mantenir, fa ja molts anys que va a remolc. Va anar a remolc quan es va veure abocada a pactar un nou Estatut que mai no va impulsar, al tren del qual va pujar quan es va adonar que si no hi posava cullerada li servirien calentet i fumejant, elaborat a les cuines de l’esquerra. I va anar a remolc quan una manifestació encapçalada per un president de la Generalitat nascut fora de Catalunya expressava amb contundència el rebuig a la legalitat espanyola, abanderada pel Tribunal Constitucional. I va anar a remolc quan no va tenir altre remei que deixar anar l’àncora de l’ambigüitat per mirar de treure el cap per damunt de l’onada sobiranista. I va a remolc avui, quan comprova que tants anys de peix al cove han minat la seva credibilitat com a impulsora del procés. I per això, per primera vegada, les enquestes diuen que CiU no és la força hegemònica.

La trista història del PSC mereix capítol apart, tragèdia que fa bons tots els cànons clàssics. I l’eterna muntanya russa en què viu ERC necessita un poema èpic per ser explicada amb la justa emoció. En aquests deu anys, pràcticament tots els actors polítics del país han tocat el cim de la glòria i les profunditats de la misèria. Només en deu anys. O han estat mil?

Què passarà en els propers mil anys? O en els deu que ara comencen?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: