Premis. Nacionals. Cultura.

premi-nacional-2013zEl lliurament d’uns premis nacionals de cultura hauria de ser un esdeveniment de primera magnitud en l’agenda pública de qualsevol país. Que ho sigui en major o menor mesura és, d’una banda, una dada que ajuda a avaluar el pes relatiu de la cultura en les institucions governamentals i en les polítiques públiques que desenvolupen i, d’una altra banda, un símptoma del prestigi social de la cultura com a element necessari per a la comunitat. És per això que trobar la manera adequada de difondre els premis i els premiats, d’explicar-ne els continguts i el valor, i de promoure l’obra dels guardonats, hauria de ser un objectiu situat a la banda alta de les prioritats dels organismes que en tenen la responsabilitat. Aquest objectiu, però, ha estat a Catalunya, des que el Govern va instaurar els Premis Nacionals de Cultura el 1995, tot recollint i actualitzant antigues tradicions, una assignatura difícil d’aprovar.

Reservar un espai i una visibilitat a l’alçada de la seva transcendència, trobar el punt de solemnitat necessari però sense pecar per l’excés, dotar-lo del simbolisme i representativitat adequats per realçar-ne el valor, facilitar una difusió tan àmplia com sigui possible, buscar fórmules de proximitat per facilitar-ne la digestió i la comprensió per al comú de la ciutadania i fer justícia als mèrits i virtuts dels guardonats són reptes que, havent de convergir en un únic objectiu comú, es creuen i s’enreden de manera capriciosa. El trencaclosques que pràcticament cada any en resulta fa de mal analitzar i assegura sempre una crítica poc benèvola, siguin quines siguin les solucions adoptades. És per això que en parlar-ne cal ser ponderat i empàtic, dosificar el rigor de la crítica i mostrar generositat amb aquells que intenten aconseguir la quadratura del cercle.

081013premisRVaig assistir a l’acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura 2013, que va tenir lloc el 8 d’octubre al Saló del Tinell. Com que he tingut alguna cosa a veure amb l’atorgament i organització de les cerimònies de tres edicions dels guardons i en conec alguna interioritat, la primera cosa que faré serà reconèixer la feina i l’esforç de l’equip tècnic del CoNCA que, migrat de recursos i limitades les condicions materials, ha fet possible un cop més que el talent del país es mostrés en un marc digne i amb un entorn amable i agraït. El contrast entre la alta significació i relleu de l’esdeveniment i la precarietat de recursos disponibles se salva només amb èxit si a l’ombra de l’escenari hi ha un equip solvent i capaç. I l’equip del CoNCA, tot i que migrat d’efectius, és afortunadament molt solvent i molt capaç. Només el qui hi ha hagut de bregar sap com n’és de difícil conduir-se amb encert entre les exigències del protocol, les directrius tot sovint contradictòries dels qui prenen les decisions, els condicionants tècnics de la producció, la voluntat general però imprecisa de fer lluir l’esdeveniment, i les contrastadíssimes peculiaritats dels protagonistes de la festa, tan genials com imprevisibles.

Però ara m’adono que potser parlo del CoNCA amb excessiva familiaritat. Ja el coneixeu, el CoNCA? L’òrgan que des de 2011 té, entre d’altres (diversos i canviants), l’encàrrec d’atorgar els premis nacionals de cultura és, em fa l’efecte, un desconegut per a la majoria. Els que estem submergits en el marasme d’això que uns en diuen el sector cultural, d’altres la CULTURA en majúscules, alguns la “cultureta”, i encara uns quants desinformats la “faràndula”… estem habituats a debatre sobre el CoNCA. Però el nostre és un hàbit d’amplària i transcendència limitada, i quan pronunciem l’acrònim fora del nostre entorn habitual tothom ens mira amb cara de no saber de què li parles. Segurament per això en el video que feia el paper de pròleg a l’acte de lliurament dels premis, el President de “la cosa”, el poeta Carles Duarte, va fer cinc cèntims ràpids i precisos de la missió i funció del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. Ep! Ara sí! Quan despleguem el nom i tots els seus cognoms la cosa ja fa més patxoca i s’hi entén alguna cosa. La que havia de ser conductora de l’acte, l’actiu Laia Costa, li preguntava en el video “què és això del CoNCA?” Això del CoNCA va quedar prou ben explicat per l’eficaç i breu intervenció de Duarte, però del conjunt de la seva intervenció jo em quedo amb l’interès i insistència a remarcar la necessitat que la cultura quedi a cobert de les batalles polítiques i de l’ús partidista que “hipotèticament” (fixeu-vos en les cometes) en puguin fer els qui tinguin alguna (poca o molta) capacitat de manar.

índexPer als qui no coneixeu l’agitada trajectòria del CoNCA, serà bo que sapigueu que en la seva de moment curta vida, les polèmiques, debats i crisis que s’hi han generat han tingut gairebé sempre a veure amb la seva independència de criteri i capacitat de decisió al marge (o no) del Govern i, per tant, del poder polític. És a dir, que si hem de fer cas de les paraules del seu president, el CoNCA, per molts canvis de forma, volum i missió que hagi tingut des que el 2009 es va posar a caminar, continua lliurant la mateixa i primigènia batalla: la de la independència de criteri. Canvia el vestit i el farciment, però el personatge és el mateix.

I doncs, voluntat pedagògica des del minut zero de l’acte. Què és el CoNCA i què són els premis nacionals. El vehicle de la voluntat divulgadora era un programa televisiu que es va emetre el mateix dia, una mica més tard, al Canal 33 (existeix encara, oi?) i que va condicionar (de vegades a fi de bé, de vegades no tant) l’estructura, el ritme i l’estil de l’acte. Si la cerimònia s’iniciava a les 19,30 h. el programa televisiu s’emetia a les 23 h. de manera que l’horari era còmode per als convidats a l’acte i l’emissió plausible per a una televisió que, per molt pública que sigui, té clar que això de la cultura no està en condicions d’ocupar centralitats excessives.

L’espai

La primera decisió significativa per a la cerimònia fou la tria de l’escenari. La dignitat del Saló del Tinell és fora de tot dubte, i la solemnitat de les seves pedres queda també garantida. Res a dir-hi. En anys anteriors foren el Saló de Sant Jordi i el pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat els espais que acolliren primer la cerimònia i després el refrigeri per donar sortida al caràcter volgudament social de l’acte. Fins el 2011, en canvi, es va optar per fer la cerimònia en espais escènics del país, fent rodar premiats i comitiva oficial per ciutats allunyades de l’entorn metropolità. Territori i espectacle (festa, si voleu) eren les dues claus que definien l’esdeveniment. Sense saber si s’ho van arribar a plantejar, queda clar que enguany l’austeritat que ens governa i ens condiciona no deixava lloc ni per al quilometratge ni per al farciment.

Les pedres del Tinell forem il·luminades de manera suggerent, i l’escenari va adoptar l’aire d’un plató televisiu, perfectament d’acord amb la intenció de l’acte.  Una gran pantalla presidia i centrava l’acció, els premiats asseguts a una banda de l’escena i un set que volia propiciar el bis a bis entre premiats i conductora, a l’altra banda.  Entre els dèficits, un escenari excessivament baix que dificultava fortament la visió de la majoria dels assistents, un so dolent que no feia audible per als convidats la veu dels premiats i una climatització descompensada, que rostia el públic sota dels focus en determinades zones i que els exposava al primer constipat de la temporada a causa dels corrents d’aire i de l’atac puntual de l’aire condicionat.

Fresc, fresc

Si alguna cosa podem donar per certa és que una cerimònia de lliurament de premis és l’acte menys televisiu de tots els que podem imaginar. És avorrit, monòton i inevitablement llarg. T’hi posis com t’hi posis. Però tampoc no estem disposats a renunciar a la capacitat divulgadora de la televisió, de manera que cal pensar fòrmules per combatre el tedi i per donar algun toc de brillantor a l’acte que el faci més assumible per al medi. És així com es va intentar convertir el lliurament de premis en una mixtura entre la cerimònia clàssica estil Hollywood i un programa magazine en el qual els convidats van circulant davant de la càmera aportant petites dosis de la seva virtut entre pregunta i pregunta d’un presentador simpàtic i molt i molt dinàmic. El moment solemne per a cada premiat es produia quan un membre del plenari del CoNCA li feia a mans del guardó, que venia sempre precedit per una petita conversa distendida i voluntariosament divulgativa. El guió de l’acte buscava elements atractius i fàcilment explicables en l’obra de cadascun dels premiats i els deixava en mans de Laia Costa, actriu en plena projecció mediàtica, que mirava de baixar el discurs acadèmic dels premiats a l’alçada de l’espectador televisiu.

71301051Ja es veu que s’intentava la quadratura del cercle i, tot i que no podem pas donar una mala nota excessiva a l’acte, tampoc no ens acostem ni de lluny a l’excel·lent. Es va evitar els discursos encartronats d’agraïment dels premiats i en canvi se’ls va donar l’oportunitat d’explicar algun aspecte de la seva obra de forma distendida i planera. Aquesta va ser la part bona. Però probablement el pitjor error va ser la tria de l’interlocutor dels premiats. No opino sobre la carrera artística de Laia Costa perquè en sé poca cosa, però sí que m’atreveixo a assegurar que el seu futur com a divulgadora cultural serà més aviat escàs si no fa un tomb remarcable. La frescor ningú no la hi pot negar. Tampoc l’espontaneïtat. Però ni la pertinença ni l’encert dels seus comentaris estaven a la mínima alçada necessària en el context d’uns premis nacionals de cultura. No cal entrar en detalls, però les tres o quatre relliscades que va cometre en les seves converses amb els premiats eren d’antologia, i en tot moment va donar la impressió de no tenir consciència de la identitat de les persones amb qui estava parlant. Feia la sensació que els premiats, invariablement amables, havien de desplegar àmplies dosis de paciència per explicar la seva obra a algú que no tenia ni la més remota idea del que li estaven parlant. En un programa de voluntat divulgadora, certament, el nivell del discurs no ha d’enfilar-se a les alçades del virtuós, però tampoc no ha de caure a la fondària de l’ignorant. O potser pitjor, de l’indiferent.

Si Laia Costa no té aptituds per fer de periodista o divulgadora cultural (això semblava que pretenia el guió de l’acte), com a mínim ha de representar amb correcció el paper que se li assigna. La meva queixa, per tant, no és tant que la conductoria hi entengui poc o molt de cultura i art, com que no fos capaç de trobar el to adequat per interlocutar amb la mínima dignitat necessària amb els guardonats. El lluïment dels premiats va quedar sobretot en mans de la seva particular habilitat expressiva, i no va trobar, quan va ser necessari, la crossa eficaç i professional d’un comunicador competent. Des d’aquest punt de vista, per tant, l’intent d’aproximar l’acte de lliurament de premis a la forma i continguts d’un programa televisiu, no va poder evitar un dels errors habituals en el medi periodístic: que els convidats es vegin sotmesos a un test de simpatia abans de poder dir res sobre allò en què realment excel·leixen. Jo no li demano als creadors que siguin simpàtics i en canvi li demano al professional de la divulgació o de la comunicació que m’ajudi a trobar en cadascun d’ells el geni creatiu, sense pedanteries, però sense desmerèixer. Va ser eficaç l’ajuda de Laia Costa?

Hem de concloure que el to de l’acte va ser certament fresc. I tant va excel·lir la conductora en aquest to, que més d’un es va quedar glaçat. La frontera entre la divulgació cultural i la trivialització de la cultura és certament prima, i em remeto a les opinions que sobre aquesta qüestió en més d’una ocasió ha expressat el professor d’història de l’art, Joan Maria Minguet. Em va sembla que Laia Costa intentava emular, més aviat amb poca fortuna, Bibiana Ballbé. I si el model de divulgació cultural que representa Ballbé em genera dubtes, l’estil de Costa em va omplir de certeses.

Els discursos

Com en tot acte oficial, costa arribar a saber les motivacions reals de l’ordre, la prioritat i el pes de cadascun dels discursos formals. Va ser només el protocol allò que en va definir l’estructura? Hi va tenir a veure la gerarquia política? Hi havia raons de cortesia? Hi va haver batalla d’egos o un joc versallesc de generositats simulades? Sóc un malpensat i tot va ser més fàcil i simple del que puc arribar a imaginar? Que cadascú faci la seva composició de lloc. El cas és que el president de l’organisme titular de l’acte, el CoNCA, va fer una intervenció en forma d’entrevista fresca (ja n’hem parlat, de la frescor), fora de l’acte, fisica i temporalment parlant, gravada, i amb to divulgador. El Conseller Mascarell va entomar el paper d’amfitrió en fer un discurs previ al lliurament dels premis, en el qual va citar i felicitar, un per un, tots els guardonats. I el President Mas, estricte protocol, va cloure l’acte amb una intervenció breu, destacant valors del país i agraint al món de la cultura que els subministri amb tanta generositat.

El-presidente-del-Consell-Naci_54337832511_54028874188_960_639De la intervenció de Carles Duarte en destaco, ja ho he dit, la descripció del CoNCA com un organisme que malda per separar la cultura del partidisme polític, i el valor dels premis com a reconeixement de tot un país cap al talent dels seus creadors. Correcte en la forma, endreçat i precís, clar i sense dubtes. Discret, també. Exemplifica bé, potser, la feina de formigueta que ha de fer (ara més que mai, vistos els recursos de què disposa) el CoNCA en la defensa del sistema cultural (o del que en queda). Però potser li podíem haver demanat alguna idea més reivindicativa i un pèl més abrandada. El lliurament dels premis nacionals de cultura no són, potser, el context adient per reclamar allò que li cal i li manca al sector, però no puc deixar de pensar que en tenir la possibilitat d’aparèixer en el televisor dels catalans, s’ha d’aprofitar l’avinentesa per llançar missatges amb alguna (la que sigui) contundència. En tot cas, i al marge del contingut, jo hauria demanat una mica més de protagonisme per al President del CoNCA.

Per al Conseller Mascarell es va reservar un espai central de l’acte. Va fer un discurs mesurat i correcte, atent i amable amb els convidats, i de to optimista, contrastant (suposo que en té l’obligació) amb el moment de penalitats econòmiques del país en general i de la cultura en concret. Tot i que potser no calia ni per protocol ni perquè el transcurs i el guió de l’acte ja els havia de destacar amb calma i un per un, però el millor de la seva intervenció va ser la felicitació i agraïment a tots els premiats. Potser us semblarà d’un simbolisme excessiu, però a mi no em sobra mai que creadors, científics, gestors i gent d’idees senti de boca de la màxima autoritat governamental del pais en materia de cultura que la seva feina és digna d’elogi i homenatge.

fotonoticia_20131008214712_800Però no puc estar-me de recordar que en el seu discurs Mascarell va fer referència a un tòpic típicament català que a mi em posa habitualment molt nerviós. Per explicar la funció dels premis va dir que el talent és una part determinant de la identitat catalana. Uf. Jo firmaré allí on faci falta per tal que el talent tingui el reconeixement que mereix i rebi tot el suport que calgui i sigui possible. Estic d’acord que atorgar premis als que excel·leixen en l’àmbit cultural dignifica el país, reforça la cohesió, aporta referents i ajuda a estirar el carro del progrés i del desenvolupament per al conjunt de la ciutadania. No em reca idear frases ditiràmbiques, si cal, per realçar els mèrits dels que s’ho valen i per mostrar-los com a exemples a seguir. Però em patinen tots els engranatges de la raó quan algú diu que Catalunya es caracteritza i es singularitza pel seu talent. Si el talent és una singularitat de Catalunya, si ens diferencia de la resta del món, estem afirmant que en tenim més que la mitjana, que som un país especialment talentós. O en números absoluts o en termes relatius. Una afirmació d’aquest calibre a mi em sembla imprudent. Em sona a cofoisme, a excusa barata del qui se sent segur del futur perquè, malgrat l’absència de recursos, sempre tindrem talent per surar i treure el cap.  Que no tenim diners per a la cultura es una realitat objectiva i contrastada, però que tenim més talent que la majoria és una afirmació, com a mínim, temerària. On són les dades que ho demostren? En base a què ho diem? Tenim identificat un nombre d’artistes o de creadors superiors a la mitjana d’altres països? És el nivell dels nostres creadors superior al d’altres països? Segurament no, oi?

Ja sé que aquesta mena d’afirmacions tenen més una funció motivadora que no pas una base objectiva conscient, i que busquen rescatar l’optimisme per augmentar l’autoestima. Però en un context de falta evident de recursos, cal ser més rigorós que mai, és necessari usar la raó i tocar de peus aterra. I, si de cas, l’aspecte emocional ha de servir per no defallir davant de les adversitats i per mantenir elevat el nivell d’esforç necessari per sobreviure i surar. Però no convertim les emocions en la justificació d’un país fet a mida, reflex del nostre somni i tan fràgil com una bombolla. Que a casa hi tenim talent és evident. Però el més raonable és pensar que no en tenim pas gaire més que el nostre veí. I si el nostre talent ha d’aflorar no és perquè en tinguem més que els altres, perquè tingui alguna qualitat que el faci superior a d’altres. Aflorarà si podem dedicar-hi recursos, si generem estructures damunt de les quals es refermi i es projecti. Però per si sol, llevat de comptades excepcions, no fara ni camí ni fortuna.

Que a Catalunya se la identifica pel seu talent em sona a cofoïsme barat. A nacionalisme cultural. I no cal.

mas-diuEl tercer discurs de la nit va ser el del President Mas. Breu, empàtic i relaxat. Però la via per mostrar la seva empatia va ser un recurs de poca volada que massa sovint caracteritza responsables polítics amb poca informació sobre les interioritats de la producció d’actes en els quals ells han d’intervenir. Dues o tres vegades, i amb insistència poc justificada, va dir que no se sentia gairebé res, que el so era dolent. Cal dir-li al president que no se sentia en directe, però que per a la televisió tot va quedar estupendament sonoritzat. Tenia raó el Molt Honorable, perquè els assitents a l’acte hi vam deixar l’orella intentant entendre els comentaris i respostes dels guardonats, justament els protagonistes de l’esdeveniment. Però aquest va ser, em temo, el peatge que es va haver de pagar per prioritzar en la producció un format que fos adequat per a la televisió. I, en qualsevol cas, i per molt certa que sigui la seva afirmació, és lleig que el màxim responsable o el més alt càrrec d’un acte, ressalti en la seva intervenció els defectes de l’acte. Per ser empàtic i amable amb l’audiència no cal ser desagraït amb els treballadors i tècnics que, probablement, no disposaven d’un desplegament de recursos gaire extens. D’altra banda, al president també algú li hauria hagut d’haver explicat que els espectadors televisius no van entendre de què parlava, perquè des de casa tot es va veure i sentir de pura meravella. Quan un acte es produeix de manera simultània per a espectadors in situ i espectadors en la distància, cal que tot els intervinents estiguin al cas de les possibles disfuncions entre un i altre destinatari.

Al marge d’aquest detall, però, cal remarcar que, tal com era d’esperar, el President Mas va escombrar cap a casa, i va destacar que gràcies a la cultura, els catalans poden presumir de ser demòcrates, de ser pacífics i de ser integradors. A les alçades dels processos polítics que estem vivint, ja no cal que els missatges polítics es llancin amb dissimuls, camuflats entre linies ni amb voluntat subliminal. Directes al moll de l’os. Demòcrates, pacífics i integradors. Tot prou evident, malgrat que, de moment, el President Mas se sap contenir i no acaba els seus discursos amb allò de In-Inde-Independencia.

Els premiats

Una de les millors decisions de l’acte va ser obviar la necessitat que els guardonats fessin un discurset d’agraïment. Tota tradició sobre aquesta mena de parlaments és fàcilment atacable, i pocs són els personatges que se’n surten amb brillantor. No hi ha guió que resisteixi amb encert la incògnita sobre el contingut i la llargada de la intervenció d’una llista de persones que, per definició (i afortunadament), tenen criteri propi i independent, i fins i tot algun punt de genialitat. La fórmula de la petita entrevista davant dels espectadors resulta eficaç si es trien bé els continguts i els estímuls amb què el conductor burxa el guardonat. Si el premiat té interès a deixar anar algun missatge concret i vol aixecar la veu amb alguna reivindicació, el format és prou flexible com per què ho pugui fer, i s’assegura una dosi adequada de divulgació de la seva personalitat i obra. En canvi, si li ve de gust tenir una actitud més passiva, el deslliurem de l’obligat encarcarament d’un discurset per cobrir l’expedient i li facilitem la intervenció amb una conversa fresca i àgil.

Crec, per tant, que l’opció triada era molt millor que la de la interminable successió de discursos d’altres anys. En aquest cas, allò transcendent era fer diana amb la tria del conductor de l’acte. Però d’això ja n’he parlat prou.

Sí he de lamentar, en canvi, l’abandó d’una idea que es va explotar en edicions anteriors i que cobria amb eficàcia la necessitat divulgativa de l’acte. Una parell d’edicions enrera, si no ho recordo malament, es va produir una breu peça de video en la qual s’informava sobre cadascun dels guardonats i la seva obra. Les peces, juntes, podien funcionar com a documental complet, i per separat es podien llançar com a píndoles individuals, intercalades en la programació televisiva durant un periode de temps remarcable. Els videos mateixos eren un producte artístic, i el seu contingut, d’un interès innegable. Aquesta opció donava complement divulgatiu a l’acte mateix, sempre de limitada repercusió. Sembla evident, però, que aquesta opció, si en algun moment va passar pel cap dels qui havien de decidir, era inviable per raons econòmiques. I és aquí quan remarco allò que deia a l’inici d’aquest text: el nivell de recursos i d’esforç que es dedica a la promoció i difusió del talent i l’excel·lència tenen a veure amb la consideració de la cultura en qualsevol comunitat.

Res a dir, d’altra banda, sobre els premiats.  De fet, dels darrers anys només arribo a recordar un parell de persones els mèrits de les quals a mi em resultaven dubtosos  per arribar a merèixer tal honor. I fins i tot estic disposat a admetre que, malgrat no arribar al nivell que jo consideraria mínim, ja m’està bé que fossin reconeguts, bàsicament perquè no estem en situació ni disposició d’estalviar-nos qualsevol aplaudiment a la tasca creativa. No es tracta de triar el millor sinó algú que ho mereixi. I afortunadament, tenim força gent que mereix premis.

premi-nacional-2013En la meva personal tria em van deixar especialment satisfet els premis al Centre de Lectura de Reus, perquè es tracta d’una institució que neix, viu i té el futur en l’acció cívica i social, a Josep Ramoneda, perquè es premia la interessant intersecció entre un gestor cultural eficaç i un home d’idees brillant, i a Imma Mónsó i Eduardo Mendoza, perquè fan literatura i perquè són radicalment diferents en la literatura que fan, i a Josefina Castellví, perquè mantenim viva la reivindicació de la ciència com a part inseparable de la cultura. Per la resta, com a gairebé tothom, em va semblar emocionant el reconeixement a Josep Maixenchs per part dels seus alumnes, em va divertir l’esperit joganer de Torres Monsó, em va admirar la capacitat d’improvisar una lectura poètica de Hermann Bonnin, em va fer patir una mica l’obligada improvisació musical d’Agustí Fernandez i, per pura ignorància meva, simplement em va encuriosir Elsa Peretti.

Passo de puntetes per les decisions que han marcat punt i a part entre els premis d’aquest any i els d’edicions anteriors. La primera, obviar tota especialització sectorial en l’atorgament dels premis. Em sembla bé el canvi, tot i que tampoc no em semblava malament el model anterior. Potser amb el sistema actual és més fàcil buscar la identificació general i transversal amb els guardonats, sense restringir el seu abast al propi gremi. Segurament no cal forçar cada any guardons en tots els àmbits possibles, acceptant la possibilitat que no necessàriament cada dotze mesos hi hagi nivell suficient per al reconeixement en tots els sectors. I, en qualsevol cas, que cada gremi decideixi i organitzi pel seu compte i risc els guardons que consideri justificats de forma anual. La segona decisió, que es una no-decisió, consisteix a premiar, si cal, autors literaris en castellà. Eudardo Mendoza va tenir l’honor (o no) de ser el primer. Em la mesura que no s’atorga un premi a la literatura catalana, em sembla perfectament plausible i defensable que es reconeixi un autor de literatura castellana, que si bé no forma part de la literatura catalana, sí que és innegablement un integrant de la cultura catalana. Ja em perdonareu l’efecte cacofònic, però em sembla que aquesta és la millor manera d’explicar-ho.

La festa es va rematar al verger de l’antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona, avui pati d’accés al Museu Frederic Marés. Cava, carquinyolis i dolços de xocolata, estímuls perfectes per a la conversa i, ja em perdonareu, la tafaneria. Difícil és que en l’àmbit de la cultura no adobem els nostres actes amb espais per cultivar la relació personal. De vegades, per mantenir llaços d’amistat, de vegades per parar l’orella i mirar de pescar informacions de privilegi per al sector, de vegades per pur esperit lúdic, de vegades per contrastar crítiques malèvoles, de vegades per saber on paren i què fan aquells dels quals hem perdut la pista, de vegades per pura necessitat de catarsi col·lectiva, teràpia grupal, espai i moment per a plorar i compartir penalitats del sector. Els Premis Nacionals de Cultura també serveixen, ai las! per a això.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: