La gràcia del debat

Debatre em diverteix. M’encanta explicar-me i és un repte constant posar a prova les meves idees amb els arguments dels altres. Trobo que no hi ha manera millor de regir el funcionament de qualsevol comunitat que contraposant de manera constant i estable opinions i posicions dels qui la constitueixen. Per això em costa entendre l’actitud d’aquells que posen fre a la discussió, la defugen o la menystenen. Parteixo de la idea, és clar, que compartim el desig de viure en democràcia i que, per tant, hem d’estar preocupats per trobar la millor manera de regir-nos dintre d’aquest marc general. Prendre qualsevol decisió, optar per una via o una altra, actuar en alguna direcció concreta, implica, dintre d’aquest marc, haver debatut. No concebo certeses en cap àmbit de la meva vida sense el pas previ pel contrast d’opinions, per la valoració de posicions diverses i fins i tot divergents. M’agrada pensar que quan prenc una decisió o adopto una posició determinada, és perquè abans he pogut valorar altres possibilitats. Per conèixer aquestes possibilitats diverses o alternatives puc fer dues coses: o bé informar-me pel meu compte, o bé puc conversar, dialogar o debatre amb els qui les defensen o creuen que són les més adequades. A mi em diverteix més la segona possibilitat.

sandro-rosell--644x362També és cert, però, que per debatre de forma plaent i, perquè no dir-ho, productiva, cal que es donin determinades circumstàncies. I aquí és on trobem, més sovint que no voldria, nombroses dificultats. Per explicar-me, em remeto a exemples. Comencem (perdoneu-me el recurs fàcil) amb el president del Barça. Rossell ha dit aquests dies que se sorprèn que la culerada ho qüestioni tot, i que no entén com és possible que determinats temes generin controvèrsia. És proverbial la poca traça comunicativa de l’actual president del Barça, però fins i tot tenint en compte aquesta mancança em resulta estranyíssim que un senyor escollit democràticament trobi cansat que els seus electors ho qüestionin tot. Que un col·lectiu ho qüestioni tot, o que ho posi en dubte, o que ho sotmeti a discussió, seria un elogi a qualsevol lloc del món civilitzat. Però per al senyor Rossell és un inconvenient. Fa la impressió que es cansa de defensar les seves opinions, i que troba sorprenent que no li donin la raó d’entrada, sense més debat. No fa gaire va dir que li semblava increïble que un 2% dels socis del Barça qüestionessin el lideratge de Messi a l’equip. Trobava excessiu un 2% de discrepància!  Jo, francament, diria justament el contrari: un 98% de consens em sembla no només estrany sinó antinatural. Alguna cosa falla en el nostre esperit crític si és un percentatge tan baix el que qüestiona la linia oficial de govern del club, sigui la que sigui. Primera condició, per tant, per debatre amb gràcia i fonament: el dubte. No hi ha res inqüestionable, i tot ho podem sotmetre a escrutini. Hem de dubtar per sistema i incorporar aquest hàbit al nostre funcionament quotidià com a mètode. Fins i tot aquelles certeses que ens semblen inamovibles poden tenir alguna esquerda que les faci trontollar. Busquem-la! Si la trobem, podrem fer que deixi de trontollar.

Dos, com a mínim

dialegLa segona qüestió que dificulta o fa impossible el debat és la falta d’interlocució. Per establir un diàleg cal ser, com a mínim, dos. És a dir: davant nostre hi ha d’haver algú amb ganes d’escoltar-nos primer i de rebatre, si cal, els nostres arguments. Podria semblar que la meva afirmació és òbvia, però no és així. Tot sovint, sota una aparença dialogant hi ha un tancament absolut, una impostura basada en l’escenificació d’una generositat fictícia que la única cosa que pretén és encolomar un monòleg que no deixa lloc a la contraposició de parers. N’hi ha que són barroers i senzillament et deneguen la paraula, però n’hi ha que són més hàbils i construeixen una barrera retòrica, una acumulació d’arguments que en aparença són molt sòlids, però que tenen la pretensió de ser irrebatibles, veritat absoluta, la possessió de la qual és només a les seves mans. Altre cop, per entendre’ns recorro a l’exemple. Us enllaço una peça a youtube en la qual hi ha un intent (fixeu-vos que dic “un intent”) de diàleg entre l’inefable Fernando Sanchez Dragó i el politòleg Pablo Iglesias. Sanchez Dragó no accepta com a vàlid (no dic ja que pugui arribara a estar-hi d’acord) cap ni un dels arguments de Iglesias, i retopa totes i cadascuna de les seves intervencions adhuint inexactitud en el significat dels conceptes i negant validesa a tot el que diu. De fet, per superar la barrera de supèrbia aixecada per Sanchez Dragó, la única posibilitat que veu Iglesias de fer valer la seva posició és etzibar-li un estirabot: “eres un bufón del régimen”, li diu. I malgrat poguem solidaritzar-nos amb la postura del politòleg, hem de convenir que tampoc no és la manera més adequada d’entaular una conversa. Aquí teniu el video.

Així doncs, concloem en aquest cas que per debatre cal que n’hi hagi dos, com a mínim, que acceptin la possibilitat que algun dels arguments del qui tens al davant siguin raonables. Afegim-hi que per fer això cal també acceptar la possibilitat del propi error, i un pèl d’humiltat.

Respecte mínim

Mario-Vargas-LlosaI ara podríem parlar de respecte. No hi ha debat possible si no s’accepta la legitimitat del qui tens al davant i si no es descarten les desqualificacions de partida. Quan una de les parts disminueix la capacitat de l’oponent  i menysté el valor dels seus arguments no hi ha debat possible.  Quan hom pressuposa la superioritat intel·lectual o moral del propi discurs no hi ha manera possible d’establir un debat, perquè amb aquest punt de partida, qualsevol argument de l’altra part no es prendrà en consideració per irrellevant o per mancat de nivell. És el cas, per seguir buscant exemples, de l’article que va escriure Mario Vargas Llosa a El Pais, parlant de l’independentisme català. El peruà fa una llarga llista de judicis de valor i els plantifica en el seu text com si es tractessin de veritats absolutes, empíricament contrastades. No deixa lloc a la possibilita que el qui defensa una altra postura pugui tenir ni un bri de raó, senzillament perquè considera que els seus arguments són una “maraña de tonterías, lugares comunes, flagrantes mentiras….” i que creixen i s’implanten per obra de “demagogos o fanáticos”. Algú que rebi aquesta llista de floretes pot tenir algun interès a debatre amb aquest senyor? Jo crec que seria signe d’intel·ligència defugir qualsevol conversa amb tal personatge.

Cara a cara

Me’n vaig ara a una altra banda per continuar amb el meu elogi del debat amb garanties. I és que per debatre cal trobar l’espai adequat per contrastar parers. Massa sovint es posen en marxa controvèrsies d’innegable interès però de gran complexitat, i l’evolució de la polèmica es fa a cop de rèpliques i contrarèpliques formulades des de la distància física i potser mediàtica. L’exemple perfecte són els articulistes d’opinió que s’interpelen l’un a l’altre i que van sumant arguments a cada nou article. El debat pot complir totes les condicions que fins aquí he formulat però pot acabar sent eixorc en la mesura que el contrast d’opinions no és directe sinó diferit, i el més habitual és que cadascú es quedi amb la seva postura sense arribar ni tan sols a matisar-la perquè l’intercanvi es converteix en un combat d’habilitats dialèctiques. El lluïment dels contendents és sempre possible malgrat la brillantor (o potser gràcies a això) de l’oponent perquè sempre hi ha prou temps per reconstruir, ampliar o engrandir el propi argumentari en la solitud de casa o del despatx, sense afrontar el repte del contrast directe i personal. Vull dir que arriba un moment en què, per tal que el gaudi del debat sigui complet i tingui, a més, alguna possibilitat de fructificar en acords o aproximacions, cal l’experiència física de la conversa.

índexTornem als exemples. Veig a través del digital de cultura El núvol, que la revista Lletres ha dedicat ampli espai en el seu darrer número monogràfic a la controvèrsia sobre l’oficialitat única del català en l’hipotètic nou estat que molts desitgem. L’aprofundiment i el nivell dels opinadors que són cridats a dir-hi la seva és certament superlatiu, i l’interès del debat és de primer ordre, no només per les implicacions socials i polítiques del moment, sinó des del punt de vista purament científic. Però la revista Lletres adopta una posició clara i evident, i es dedica a acumular arguments per defensar-la. Res a dir-hi. Els que no hi estiguin d’acord ja buscaran (o no) espais equiparables per dir-hi la seva i contraposar-hi els seus arguments. Però és bo ressaltar, i Lletres també ho fa, que entre els qui defensen una posició diferent hi ha noms de solidesa i capacitat remarcables. I no hem d’anar gaires mesos enrera per recordar que el debat ja es va mantenir en altres mitjans periodístics amb arguments per una banda i per l’altra. No seria bo (i no dic que ho hagi de fer necessàriament Lletres) generar un espai de trobada en el qual aquest debat es mantingui de forma presencial i amb un contrast directe d’opinions? A mi m’interessa molt el tema, però al magnífic recull d’arguments per una banda, m’hi falta el de la banda contrària. Jo tinc dubtes sobre la qüestió i tinc interès a esvair-los. Sóc l’únic? Fins i tot si m’inclino a posicionar-me al costat del discurs defensat a Lletres (i no dic que ho faci), tindria interès a conèixer amb profundicat els arguments contraris; més si tenim en compte que hi ha defensors d’aquests arguments que em mereixen gran respecte. Generar espais per al contrast continuat de parers i per al debat públic és signe de societat avançada. I, afortundament, a Catalunya d’això en sabem força. La nostra àmplia i intensa xarxa d’ateneus, per exemple, són una bona mostra d’aquest gust per al debat i la constraposició d’opinions que afecten al comú de la ciutadania.

El debat per excel·lència

Parlament_de_CatalunyaEn fi. Altre cop m’he allargat més enllà d’allò raonable per a qualsevol que tingui mínima paciència lectora. Remato aquest text d’avui per dir que en el moment que estic escribint això té lloc la primera jornada del debat de política general al Parlament de Catalunya. Voleu lloc i circumstància més adequada per posar a prova el gust pel debat? Fem la prova? El debat que ara s’acaba d’engegar al Parlament compleix aquestes condicions que per a mi resulten bàsiques per fer-lo amb garanties? Aquesta pregunta, ja em disculpareu, no la respondré pas avui.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: