Arguments que fan mandra

Diu el Cercas que a Catalunya vivim una mena d’unanimisme i que els contraris al procés independentista no s’expressen per por; escup el Rodríguez Ibarra que seguim un procés similar al que va dur Mussolini i Hitler al poder; deixa anar la Rosa Díez que a Catalunya hi ha independentistes igual que hi ha partidaris de la pena de mort; afirma la vicepresidenta del govern espanyol que ella té la obligació de defensar els drets de la majoria silenciosa que no es va expressar durant la diada; i el senyor Rajoy escriu (o li escriuen) una carta en la que fa un exercici de retòrica mal entesa i, sobretot, malaguanyada, perquè ho podria haver enllestit tot amb un simple “no”.

Tinc (tenim) arguments per contestar-los i rebatre’ls a tots, emprant  un nivell de llenguatge i de raonament intel·lectual adequat a l’alçada i capacitat decadascun dels personatges, que són certament diversos. Però fa una mandra immensa. Sobretot perquè ja ho hem fet mil i una vegades. Tots els arguments que es posen sobre la taula per qüestionar els plantejaments independentistes o, fins i tot, els autodeterministes, es van desplegar amb gran celeritat ja l’endemà de la manifestació de la Diada de 2012. Tots, amb diferents matisos i a través de giragonses variades, venen a dir que ni la independència ni la possibilitat d’una tria democràtica són  possibles perquè hi ha una llei (digueu-ne Constitució, si voleu) que diu que no estan permeses. Tots els arguments construits al voltant d’aquesta idea de vergonyosa simplicitat han estat rebatuts de mil i una maneres diferents, amb raonaments de pes, amb fonament jurídic, amb teoria política, amb contrast ètic i filosòfic, per personalitats d’alçada intel·lectual inqüestionable, amb rigor i finesa, donant marge al debat respectuós, amb educació acadèmica, amb moderació emocional, sense exaltacions fora de to, amb paciència infinita.

Un any després, però, no he vist ni una idea nova, ni un argument diferent, ni un raonament que aporti una mica de llum a la causa unionista. És decebedor. I esgotador. No cal seguir per aquest camí. Els arguments d’una i altra posició ja són sobre la taula. S’han debatut fins a l’extenuació. Ja ha quedat clar que, més enllà de la dialèctica i del contrast d’opinions, el que resulta definitiu segons el parer dels qui s’oposen al dret a decidir, és que l’Estat té la força. La llei, els qui la interpreten i els qui tenen la força per fer-la aplicar són del costat de l’Estat. Tots els arguments es resumeixen, amb tants matisos com vulgueu, a aquesta simple i única idea.

I doncs? Quina mandra tornar a repetir els arguments que, per molt que ens omplin de raó i dignitat, no voldran escoltar. No ens queda sinó actuar fent ús dels procediments democràtics i amb la persistència pacífica del qui sap que té un projecte la virtut del qual ha estat sobradament explicada. Allò que cal és contrastar el pes numèric dels que volen una cosa i dels que volen l’altra. Només quan donem aquesta passa tindrem ja arguments nous. Mentre no siguem capaços de fer una consulta amb garanties, continuarem amb aquest diàleg que ja és de sords i que no pot portar a altre lloc que a crispar actituds. Uns i altres ja hem parlat. Ara toca decidir.

 

 

One Comment

Add yours →

  1. Sí senyor, queda decidir!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: