Un any després, demà ho diré altre cop

Els de casa anirem demà cap a l’Ametlla de Mar a participar en la Via Catalana. Hi anem amb ganes de passar-ho bé i de carregar-nos d’energia i complicitats. Tal dia com avui, just fa un any, vaig escriure una llarga entrada en aquest mateix bloc que vaig titular El papa i la mama. La rellegeixo i veig que diu exactament el mateix que voldria dir avui. I doncs, no maldaré per mirar d’explicar d’una altra manera el que ja vaig explicar ara fa un any (crec jo) amb prou encert. Llegiu això, si us plau.

En aquell text intentava explicar l’ànim amb què em disposava a assistir a la manifestació que després va resultar decisiva per desencadenar això que ara tots anomenem amb l’hàbit de les coses primigènies “el procés”, però que en aquell moment, tot i que ja vèiem a venir l’èxit esclatant de la concentració, no havíem batejat perquè érem incapaços d’imaginar que havia d’existir amb l’empenta amb què finalment s’ha desplegat. No era una justificació, perquè l’afirmació de les pròpies idees no necessita justificació, però sí que mirava de rebatre reticències i crítiques (moltes de les quals, amb el temps, em semblen gairebé mesquines) que disminuien el valor de la presa de decisió dels que optàvem per expressar públicament el projecte imaginat per al nostre pais i que menystenien el pes racional i la consistència dels arguments en què ens fonamentàvem.

Un any després, les coses han anat molt millor del que jo podria imaginar respecte al que demanàvem en aquell moment. Som molt més a prop de l’objectiu del que hauria gosat imaginar. I això no vol dir que l’objectiu sigui a tocar de la mà. Però en poc temps hem caminat molt. I, malgrat les crítiques simplistes i les avorrides teories de la conspiració, el camí s’ha fet no pas gràcies a les forces polítiques sinó mercès a la determinació de la societat divil organitzada. Els partits, si de cas, s’han adaptat al desig popular i han modelat el seu discurs i la seva estratègia per fer-hi costat. Alguns d’ells han estat prou llestos per adonar-se que l’empenta és de la gent. No pas de tota la gent, certament. Però sí d’una part que, mentre no es demostri el contrari, sembla clarament majoritària.

Així doncs, estic il·lusionat perquè sembla que l’objectiu és més a prop que mai. I estic satisfet perquè l’impuls és de la gent. I jo em sento part d’aquesta gent. Per això demà estaré, per damunt de tot, content i de bon humor. Demà celebrarem que tenim un idea i un projecte i que treballem per fer-lo realitat.

Ja ho vaig dir fa un any amb gran desplegament d’arguments, i per això avui només ho diré ras i curt, sense farciments: no sóc nacionalista, tampoc de dretes, no sóc ximple ni ingenu, no tinc odis viscerals ni vull separar-me ni allunyar-me de ningú, la paraula llibertat em fa trempar, m’agrada la diversitat, dubto per sistema i m’encanta debatre, no permeto que ningú pensi per mi i, en tot cas, el meu pensament és madurat i complexe. I exigeixo respecte quan dic, simplement, que sóc català i que penso honestament i racionalment que el futur que més convé al meu país i als països veïns és la independència de Catalunya. I demà ho diré, altre cop, de bon rotllo, content, a qui ho vulgui escoltar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: