Aquest estiu… keep calm

keep calmEls estius ja no són el que eren. Abans marxaves de vacances amb la seguretat que el món s’aturava i no passava res de significatiu.  Era possible desconnectar de les urgències i deixar en repòs la personal màquina de prendre decisions transcendents. Ningú no gosava posar en marxa cap projecte nou, ningú no cometia la indelicadesa de fer saltar una notícia, i fins i tot els corruptes es dedicaven a enllustrar la panxa il·lícitament engreixada sense cavil·lar noves indecències. Si les obligacions professionals feien coincidir les vacances amb la gran majoria dels mortals, l’agost es convertia en un espai de temps propici per a la somnolència permanent. Era possible vegetar i abandonar-se a la inactivitat, deixar la ment en standby i confiar el funcionament del món a les rutines d’un pilot automàtic. Però això s’ha acabat.

La meva limitada memòria em diu que tot va començar amb el futbol. A partir d’algun moment inconcret, els calendaris de competició van començar a envair la canícula, i la passió futbolera va començar a comptar amb partits cada cop més transcendents durant el mes d’agost. Fins i tot els insubstancials tornejos estiuencs (de costellada, en diuen, també) troben dificultats per encabir-se en les cada cop més atapeïdes agendes dels clubs, i la lliga engega motors quan encara estem mirant de situar en el calendari la mare de deu d’agost. Insofrible.

Després va venir la crisi. Marxàvem de vacances amb la paga extra adequadament exhaurida en un bitllet d’avió i ajornàvem tot neguit laboral fins després de l’onze de setembre (alguns barruts ho allargaven fins a la Mercè), confiats que res de transcendent no podia afectar la nostra economia durant les setmanes estiuenques. Però la traïdoria ha estat un dels ingredients fonamentals d’aquesta crisi que no passa sinó que es queda. A partir de cert moment, marxàvem de vancances raonablement satisfets de l’estat del nostre compte corrent, i tornàvem patint perquè la prima de risc s’havia disparat, perquè ens havien de rescatar (amb una corda lligada al coll) i resant perquè no ens apliquessin allò del “corralito”. No és humà haver d’anar a la platja amb el diari economic rebregat entre tovalloles i empastifat de crema protectora pel sol.

I quan ja crèiem que el país estava còmodament instal·lat en la modernitat occidental del món avançat, els fogots estiuencs servien per destapar corruptel·les que deixaven en pura anèdocta la tradicional picaresca del país. Ara un Millet, ara una estafa financera, ara una vel·leitat monàrquica…. Ens pensàvem que estàvem curats d’espants però descobríem garratibats que la misèria moral no té límit ni aturador mentre intentàvem desconnectar de qualsevol debat moral.

I després hi va haver aquell estiu del Mourinho. No en va tenir prou de declaracions bomba, sinó que va decidir posar el dit en la part més tova de l’ànima culé.  Vam descobrir que la perfidia no feia vacances i que si volíem gaudir de la incomparable morbositat de tenir l’enemic més dolent de tots els enemics havíem d’estar amb les antenes posades fins i tot mentre escuràvem una paella en alguna cala remota.

Però res com l’any passat. Ja ens havia passat tot el que ens podia passar, arraconats per una crisi sense fi, abandonats sense misericòrdia per Guardiola, resignats a viure a la cua d’Europa, retallats i austeritzats pel govern dels “millors”, maltractada la nostra ànima col·lectiva… i ens vam tornar bojos. Vam marxar de vacances resignats a viure en el catatònic estat de les autonomies i vam tornar gairebé amb el passaport d’un nou estat a les dents. De sobte, durant un estiu convuls, vam descobrir que teníem un president independentista, que érem majoria els que volíem fotre el camp, que els partits polítics feien mans i mànigues per pujar a un tren a la sortida del qual havien fet clamorosament tard, que érem més valents (insensats, potser diria algú) que no ens havíem pensat, que el món ens mirava, que havíem d’encarregar estelades a empreses de Madrid perquè les d’aquí no donaven l’abast, que si ens miràvem al mirall ens trobàvem guapos i tot.

Home… això no es fa. Al pit de l’estiu, no. Que no ho veieu que no resistirem tanta emoció? Em queden uns quants dies per començar vacances i ja tremolo. Què passarà, aquest any? La podem fer més grossa, encara? Ressuscitarà Kubala per venir a entrenar el Barça? Traslladaran la seu de l’ONU a Barcelona? La Sanchez Camacho es convertirà a la fe independentista? Bárcenas farà donació a Greenpeace dels milions que va “recollir” venent obres d’art? El rei Joan Carles es farà republicà? Mas es raparà al zero? Pilar Rahola i Josep Cuní partiran peres? Manel Fuentes i Jordi Basté es faran budistes i abandonaran la vida pública per buscar el seu jo intern? França donarà la legió d’honor a Putin? El papa Francesc sortirà de l’armari? El PSC remuntarà a les enquestes? (ara m’he passat, que això no és Lurdes) El Punt comprarà La Vanguardia i el comte Godó farà donació de la seva fortuna a la CCMA? Es reformarà la Constitució Espanyola?

Ei… per variar… no podríem tenir un estiu en pau? Keep calm, keep calm, keep calm…..

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: