Companys de viatge per discrepar

pscEls arguments del debat polític són volubles per definició i són rars els casos en què els opinadors preserven la memòria dels fets precedents si no els resulten útils per defensar les seves posicions. L’afany partidista per ser hegemònic ens fa caure en vicis lletjos que no beneficien en res la pluralitat i  la necessària civiltat del debat democràtic. Suposo que com mig país, em fixo aquests dies en la situació del PSC i els complexos equilibris que intenten mantenir els seus dirigents per preservar en algun grau remarcable la seva coherència ideològica. I constato tant les enormes dificultats que han d’afrontar per aconseguir-ho amb mínimes garanties, com les desqualificacions que els dediquen els seus adversaris polítics, que han passat de ser freqüents a ser sistemàtiques. I quan parlem d’opinió pública, qualsevol cosa que esdevé sistemàtica està necessàriament faltada de raó.

Començo per dir que no sóc partidari de la linia oficial del partit i que, en canvi, em sento còmode amb molts dels arguments que formulen algunes veus que en discrepen des de dintre de la pròpia formació. Vull dir amb això que aquest text no vol ser una defensa del PSC, sinó més aviat una crítica a la manera com s’està fent sang de l’actuació dels seus actuals líders.

Amb encert o sense, Navarro està intentant formular una via pròpia i diferenciada del PSC en mig del terratrèmol polític que sacseja el país. És evident que a hores d’ara les posicions majoritàries de l’opinió pública no juguen a favor dels postulats tradicionals dels socialistes i que, amb independència de les raons que ho hagin motivat, el creixement del sobiranisme, a dreta i a esquerra, ha deixat en mala posició un partit que s’havia caracteritzat per aglutinar sensibilitats diverses en el camp progressista i que havia trobat un punt d’encaix raonablement eficaç entre la tradició catalanista i l’esquerra d’adscripció espanyola. La situació actual, però, ens demostra que aquest encaix i l’equilibri en què se sustentava, eren fràgils, i les defenses del partit davant de l’onada sobiranista, d’una banda, i del tancament espanyolista de l’altra, han estat insuficients i, sobretot, ineficaces. A hores d’ara, fa la impressió que els índex de suport electoral estan en caiguda lliure, i que amb cada sondeig es perd un llençol. A banda de la necessària prevenció que cal tenir amb les enquestes, però, cal mantenir un principi de bona pràctica política que diu que per mantenir la coherència no s’ha d’actuar al ritme ni en la direcció que marquen els sondejos perquè això ens condemna a la deriva permanent.  I si en alguna cosa ens posaríem d’acord gairebé tots, és que el PSC necessita qualsevol cosa menys anar a la deriva.

És així com el PSC no s’alinea amb la defensa numantina de l’status quo espanyol, i tampoc no fa el pas que molts (no sabem si gaires, malgrat la vox populi) li demanen en la direcció sobiranista. No parlarem d’una tercera via perquè el terme ja està prou devaluat i prou que hi contribueix el propi Navarro, però està clar que en el cap dels actuals dirigents hi ha algun punt intermig en el qual creuen que hi ha la resposta adequada. I el busquen. Sóc francament pessimista sobre les possibilitats reals que tenen de trobar-lo sense perdre pel camí el gruix del seu suport popular, però no és aquesta la qüestió.

La qüestió és que s’ha generat un estat d’opinió en els rengles sobiranistes que porta al maltractament (dialèctic, s’entén) sistemàtic de les posicions del PSC. Es menysté la seva posició ideològica, es denigra la capacitat dels seus líders i, massa sovint, es ridiculitza la seva acció política. I aquesta actitud no em sembla ni raonable ni intel·ligent.

Federalistes, malgrat tot

La primera font de burla és el manteniment de l’aposta federal. A l’habitual crítica sobre el fet que a Espanya no hi ha federalistes (o com a mínim no suficients) amb els quals entendre’s, s’hi afegeix l’acusació de mantenir una actitud mesella, que s’obstina a estavellar-se una i altra vegada contra el mateix mur, inamovible. L’estat d’opinió a què em refereixo no només combat ideològicament els arguments federalitzants sinó que gairebé exigeix el seu abandonament, en nom d’un suposat realisme pragmàtic. Jo també crec que la idea federal d’Espanya és una batalla perduda per a l’actual i almenys un parell de generacions futures; però no és aquesta la qüestió. Fa quatre dies els independentistes eren acusats de somiatruites, i tolerats amb suficiència en nom de la pluralitat i la superba generositat de les opcions polítiques “serioses”. He de dir que molts opinadors del PSC observaben els freakies indepes amb condescendència i si no se’n reien a la cara, ho feien a la seva esquena. Resulta obvi que l’actitud era condemnable, però de la mateixa manera que no era raonable demanar a algú que abandonés el seu ideal independentista per molt que fos clarament minoritari, tampoc no és ara raonable empènyer als qui fan bandera d’un model federal a la renúncia del seu ideal pel fet que les circumstàncies siguin poc o gens favorables i les previsions el situin en una posició minoritària. Mai no hauríem de castigar la defensa de les pròpies idees per molt que estiguin en posició de feblesa i malgrat caminin, aparentment, a contra corrent. Més aviat el contrari: la persistència en les creences i ideals polítics hauria de ser un motiu d’elogi i lloança.

Observo clars riscos de pèrdua del mínim respecte a la pluralitat en la burla als qui són partidaris d’un model federal, i fins i tot a mancances de civiltat i educació en moltes crítiques formulades en veu alta, sense la mínima contenció que requereix el debat democràtic.

PSC_EDICRT20130124_0001_3La primera objecció a la crítica immisericorde als socialistes és, per tant, de caràcter cívic i democràtic. La segona, en canvi, té més a vaure amb una qüestió de….. diguem-ne…. intel·ligència política. Estem tan instal·lats en el debat sobiranista i ens hi hem habituat amb tanta rapidesa que podem, fàcilment, perdre la perspectiva. Tothom coincideix a situar el punt d’inflexió de l’actual conjuntura política en l’onze de setembre de 2012. La manifestació fou el detonant d’alguna cosa que jo encara no m’atreveixo a qualificar però que estava latent, certament, en el país. Jo abono la teoria que l’actual onada independentista és de base social i cívica i em semblen gairebé ridícules les teories de la conspiració segons les quals ha estat una gran operació convergent per fugir d’estudi, amagar-se de corruptel·les i passar de puntetes davant de la responsabilitat de gestionar la crisi econòmica. Una cosa és que els líders polítics intentin cavalcar l’onada o, per dir-ho d’una forma més actual, surfejar damunt d’ella. Una altra cosa és que ells mateixos l’hagin generat i impulsat. I no és el cas. M’agrada dir que l’actual pruïja independentista s’ha produït no gràcies a CiU, sinó malgrat CiU. Vull dir amb això que la base social del procés és sòlida, que en cap cas és el resultat d’un somni d’estiu i de quatre ximplets exaltats, però molt menys d’un pla orquestrat, fill d’enginyeria política sofisticada. Ara bé, que la base social sigui sòlida garanteix un perfecte assortiment de sentiments, passions i impuls democràtic, però no necessàriament d’eficàcia ni projecció de futur. L’artefacte independentista està per construir, o s’està construint, en la més optimista de les possibilitats. Digueu-ne estructures d’estat, digueu-ne edifici institucional, digueu-ne fonaments econòmics, digueu-ne opinió pública internacional, digueu-ne…..

L’estat del procés

En una versió optimista del procés, acceptaria que diguéssim allò que estem in progress. Però encara no hi ha res (o gairebé res) fet. I més si fem el simple i modest exercici de mirar enrera: un any! Però si tot plegat fa un any! Insisteixo que sóc un ferm defensor de la solidesa social del “procés”, però constato també la fragilitat de l’artefacte polític que tot plegat s’està començant a bastir per fer el pas. I en aquest context de fragilitat, no hi ha res més arriscat que parlar en termes absoluts, que donar les coses per fetes, que menystenir opinions divergents, que obviar propostes alternatives, que menystenir els matisos. Ningú que tingui el propi projecte en un estat encara tan poc madur es pot permetre el luxe de desautoritzar categòricament el projecte dels altres.

Les raons de la davallada en el suport ciutadà al PSC són múltiples, i el procés sobiranista és només una d’elles. Quan llegeixo opinions que no dissimulen la burla en carregar tots els neulers dels mals del PSC a la seva negativa a pujar al tren del sobiranisme, llegeixo també una incapacitat greu d’analitzar la realitat política. El PSC està perdent suport electoral a causa de la seva negativa a fer una aposta més clara pel sobiranisme? Segurament sí. Però… perdria menys suports si fes una aposta decidida pel sobiranisme? Segurament no. El PSC està abocat a una mena de refundació que posa en qüestió els seus fonaments ideològics, la seva concepció del país i els seus mecanismes de connexió social. I en aquest context, la qüestió del sobiranisme és només una peça del trencaclosques. I no sé pas si la més important. Per tant, respecte. El PSC ha de passar moltes batalles internes si vol perviure com a força política amb possibilitats de ser hegemònica. Que les lliuri. I els qui no en formem part, observem-les amb respecte, critiquem-les si les veiem desencertades, però no les desqualifiquem per sistema i, sobretot, no en simplifiquem l’abast ni en menystinguen la qualitat.

De l’infern al paradís

I ara seré una mica dolent. L’auge electoral d’ERC, el que és una realitat i el que pronostiquen les enquestes, és gaire sòlid? Silenci dramàtic. És admirable la remuntada dels republicans després de l’ensulsiada del tripartit, és sorprenent com s’ha superat la crisi de lideratge després de l’enfrontament intern i de la posterior decepció electoral, és espectacular l’eclosió de Junqueras com a motor i bandera del partit, però, sobretot, és descomunal la rapidesa com han passat els militants republicans de l’infern al paradís. Si abans demanava que no es maltracti de paraula els qui han patit una davallada electoral greu com el PSC, ara proposo que siguin especialment curosos aquells que fa quatre dies estaven en una situació similar o pitjor. Aquest mateix any s’ha publicat una història política d’ERC, escrita per Joan B. Culla. El volum mereix una lectura atenta i entretinguda, però n’hi ha prou amb quatre repassades ràpides i en diagonal per adonar-se que la història dels republicans és convulsa i agitada fins a extrems terrorífics (si ens posem dramàtics) o fins a extrems còmics (si volem ser cruels). L’actual context polític del PSC, bo i acceptant la seva complexitat i, si voleu, la seva gravetat, és poca cosa comparat amb alguna de les crisis republicanes. Per tant, una certa companyonia en la dificultat (no m’atreveixo a dir en la desgràcia) no sobraria.

L’ambigüitat és sexi

Un darrer element que fa pensar en la encara fràgil construcció del “procés”: el paper de CiU. No érem pocs els que pensàven que no era possible pensar en un gir tan clar cap al sobiranisme com el que han fet els convergents. Els mestres del càlcul polític i de l’ambigüitat tàctica han fet una aposta decidida prou sorprenent que en algun aspecte honora els seus dirigents (especialment Artur Mas, és clar) però en algun altre deixa el camí sembrat de dubtes. De moment, i malgrat els mals averanys d’origen madrileny i empresarial, el President s’ha mantingut ferm en la seva aposta, però a mesura que avancem cap a l’objectiu declarat els obstacles creixeran i les resistències es faran més agressives i contundents. Estarà disposada la formació nacionalista, hereva del pujolisme, a posar en risc tot el seu bagatge polític? La resposta només ens la donaran els fets, però no sobra recordar un dels elements en què va reposar la llarga hegemonia de CiU al dapdavant de la Generalitat. Aventuro que és, justament, la perdua de la fe en aquest element, una de les raons que expliquen l’actual aposta sobiranista de CiU i, potser, les previsions electorals, que tampoc no són gens falagueres. L’ambigüitat. El dia que una part substancial de la militància convergent exigeix al partit fer una aposta decidida i explícita, les bases electorals de la federació nacionalista comencen a trontollar. La pèrdua de l’ambigüitat (també podríem dir allò del peix al cove) és també per a CiU la pèrdua de la innocència. A la vista d’aquests precedents, quan ara es critica el PSC perquè intenta contemporitzar entre un PSOE poc avesat a sentir la veu diferenciada dels socialistes catalans i uns militants que li exigeixen perfil propi, no estem oblidant que va ser sobre equilibris d’inestabilitat similar que va navegar CiU durant més de vint anys de govern a la Generalitat? L’ambigüitat de CiU era bona i desitjable i la del PSC un llast insuportable? No serà que el PSC d’avui busca un estadi de comfortable ambigüitat que li permeti construir un nou edifici polític? Podem castigar la nova ambigüitat del PSC sense condemnar la llarguíssima i fructífera (en termes de poder institucional) ambigüitat de CiU?

Les incerteses de l’actual situació política són tantes i de tanta dimensió, que resulta racionalment discutible que es posi en qüestió l’intent del PSC de construir un perfil polític diferenciat que mantingui distàncies tant amb els independentistes com amb els unionistes. N’hi ha que pensem que és massa tard per a la famosa tercera via, però torno a dir que aquesta no és la qüestió. La qüestió és que si volem un espai de debat polític i plural ens cal en primer lloc matenir una certa ponderació en el to de la crítica. I això em porta al tercer “però” que faig als que fuetegen sense consideració els debats interns del socialisme català.

Hi ha recanvi per al PSC?

Martinez-PSC-Parlament-PERE-VIRGILI_ARAIMA20130122_0147_20Necessitem el PSC. El necessiten els seus militants i els que consideren que és l’instrument adequat per trobar una via de futur plausible per als país, i el necessiten els que, tot i no compartir els seus posicionaments ideològics ni estratègics, volen companys de viatge fiables, lleials, intel·ligents i democràtics. Donada la virulència (en alguns casos) i el sarcasme descordat (en d’altres casos) d’algunes crítiques que s’aboquen damunt del PSC, hom diria que hi ha interés en la seva pràctica desaparició. No teoritzaré sobre això, però detecto complaença cada cop que algun baró del PSOE amenaça amb la constitució d’una federacio catalana del partit per obviar definitivament el PSC, o simple satisfacció quan algú gosa pronosticar la creixent pèrdua de suports dels sociates fins a la seva pràctica insubstancialitat. Em sembla una actitud poc intel·ligent. Hi ha un cos ciutadà i electoral molt important numèricament parlant, en la base social del que vol i ha volgut representar el PSC. Amb una anul·lació o una reducció a la pura anècdota del PSC, aquesta base no desapareixerà com per art d’encanteri: optarà per formacions polítiques diferents en les quals pugui trobar referents satisfactoris. Per la banda catalanista caldria pensar en una nova formació de perfil marcadament nacional que recollís la tradició del socialisme català o bé en la integració en alguna de les formacions que actualment aspiren a ocupar-ne l’espai: ERC o ICV. Cap d’aquestes opcions, malgrat els desitjos d’uns i altres, no sembla consolidar-se, de manera que el més probable seria una disseminació del vot, poc útil en termes de rendiment electoral. Per la banda de les posicions de filiació espanyola les opcions actuals són magres i porten a la radicalització cap a posicions frontistes: un PP que ha abandonat definitivament qualsevol via d’aproxiamció a posicions catalanistes, o uns Ciutadans que ja no tenen memòria de la seva teòrica base progressista i que cauen en un territori indefinit entre el lerrouxime de pitjor memòria i la dreta d’arrel autoritària.

Potser he fet ja un pèl massa de política ficció. En qualsevol cas, a mi em costa imaginar o desitjar un país en el qual les opcions polítiques d’esquerres no directament sobiranistes estiguin sota sigles que no siguin les del PSC. Ni que només sigui per discrepar i debatre, vull i necessito un partit inequívocament progressita, naturalment català, integrador des del punt de vista social i tan civilitzat com ho és el país. Aquest és el PSC que jo he conegut (defectes a banda) i el que m’agradaria reconèixer d’ara endavant. La meva identitat necessita tant un camí i un destí com uns companys de viatge lleials amb els quals pugui compartir avinences i discrepàncies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: