Remugant en el desert

6fVentura & Nieto van crear el 1979 Grouñidos en el desierto, un clàssic del còmic de El jueves que usa indissimuladament l’aspecte de Groucho Marx per explicar-nos les històries de Julius, un personatge irreverent que no es calla res, que és una mica fatxenda, força gamberro i  que no s’està d’incomodar a qui convingui, especialment les dones. És un solitari que fa la guerra pel seu compte. No sé si de manera encertada o amb una comparació agafada pels pèls, però dilluns passat (03/06/2013) em va venir al cap la imatge d’aquest personatge dues vegades en el termini de poca estona. Dues persones de contrastadíssima capacitat intel·lectual, per bé que provinents de camps ben diferents, van fer sengles intervencions públiques abocant idees i criteris a mans plenes. A tots dos faria objeccions, però de tots dos vaig sentir coses realment interessants. Ara bé, la sensació dominant va ser la d’estar escoltant veus lúcides ofegades enmig de la cridòria general. Petites espurnes de sentit comú ofegades en un mar de despropòsits. Com grans d’arena clara ignorats en mig del desert. Remugaven, carregats de raó, enmig de la indiferència general. Remugaven en el desert.

Josep Ramoneda va protagonitzar una nova edició del cicle Visions, de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (Apgcc), i Joaquim Maria Puyal va ser entrevistat per Xavier Bosch al programa Àgora de TV3. Potser no cal exagerar, i certament no és just dir que en el camp de la cultura i en el de la comunicació les veus de Ramoneda i Puyal, respectivament, són úniques i que no tenen cap transcendència. Però tampoc no podem ser tan ingenus de pensar que el bon criteri dels dos personatges, per molta brillantor que generin i per molt evidents i clars que siguin els seus arguments, té la capacitat de ser, avui, positivament transformador.

Sense ànim de fer un resum de les aportacions que van fer tots dos, repassaré tres o quatre aspectes que, salvant les distàncies entre les matèries de què respectivament parlaven, vaig trobar coincidents i certament descoratjadors.

Diagnosi sense tractament
puyal_pregoner_475_475x352La primera idea general que destaco és que tant Ramoneda com Puyal desperten entre els seus oients una adhesió i admiració gairebé incondicional. La lucidesa d’un i la innegable capacitat de comunicació i assertivitat de l’altre embadaleixen. La intervenció de Ramoneda era puntejada i estimulada per la conversa amb la periodista Milagros Perez Oliva, admiradora confessa del pensador, i el domini escènic de Puyal era realçat sense crítica ni màcula pel debot Xavier Bosch. I tant Pérez com Bosch van demanar insistentment als seus entrevistats fórmules i camins de futur per al món de la cultura en el cas de Ramoneda i per al món de la comunicació en el cas de Puyal. Però un i altre, després de descriure els mals contemporanis dels dos camps de debat, van defugir la possibilitat d’oferir vies de solució. Tots dos van descriure amb encert i lucidesa els problemes amb què convivim, però tots dos ens van deixar orfes de pistes per al futur. Els assistents a la conferència de Ramoneda i els espectadors de l’entrevista a Puyal es van poder meravellar de la capacitat d’anàlisi de tots dos, però es van haver de conformar amb la diagnosi. La recepta va quedar, si és que això és possible, per a una altra ocasió. Primera constatació angoixant.

La tele, oportunitat perduda
I entro en màteria. Ramoneda es va referir a la televisió com un mitjà banalitzador de la realitat i definitivament insensibilitzador. Va reconèixer que havia deixat enrera antigues esperances sobre la capacitat positivadora de la televisió i que havia finalment arribat a la conclusió que no hi ha res a fer. Des del punt de vista de la cultura, els continguts de qualitat han quedat arraconats en benefici dels missatges banals i, en canvi, la repetició quotidiana dels continguts de denúncia acaba generant indiferència i una terrible insensibilització del receptor. Tres o quatre hores més tard, Puyal deia des del propi mitjà que, de fet, per a la supervivència d’un país és molt més decisòria l’existència d’una televisió pròpia que no pas una bona escola. La sentència és desoladora, i encara més si es té en compte que el mateix Puyal reconeixia que la seva dèria per reclamar i exigir la dimensió de servei públic de la televisió fa temps que està derrotada i, textualment, “passada de moda”. I tot això, amb un somriure als llavis.

Apunten, però no disparen
NIETO_PLANCHAS11Tot i la sàvia descripció dels problemes que van enumerar, Ramoneda i Puyal van defugir el cos a cos amb l’establishment. El primer va fer honor a la norma no escrita però comunament acceptada i seguida pels qui han tingut responsabilitats públiques, segons la qual cal deixar passar un temps prudencial entre el relleu en el càrrec i la crítica al sistema o al projecte del qual ha format part. Es tracta de no castigar de forma immediata els successors, d’evitar l’avantatgisme del qui té molta informació de privilegi gràcies a l’exercici continuat del càrrec i de mantenir un to d’elegant consideració cap als “col·leges” que hereten les seves responsabilitats. No sabem quan expira aquest termini de prudent distància (la norma no escrita habitualment xifra el lapse en dos anys), però tot i que no va fer al·lusions directes a ningú, se li veien les ganes i la direcció d’unes crítiques no formulades però clarament insinuades. Com a mostra, serà bo recordar que una de les sentències de la nit es podria resumir dient que, segons Ramoneda, la política cultural del país està instal·lada en una fórmula clarament conservadora que reposa sobre dos pilars monolítics: el patrimoni i la industria cultural.

Per la seva banda, quan Bosch va demanar a Puyal, sempre de manera elegant, que fes una mica de sang, “el mestre”, tal com el coneixen els seus incondicionals, va dir que ell, de fet, sabia ben poques coses, i que tot plegat havia acumulat una mica d’experiència. Sense ganes de ser irreverent, a mi em va sonar a falsa modèstia. Si hom accepta ser entrevistat durant tota una hora en un programa que mai no s’ofereix en exclusiva a ningú, és que té la clara consciència que alguna cosa haurà de dir. Les crítiques de Puyal van ser sempre al sistema, i mai no va baixar a l’arena per lliurar el combat que a més d’un ens agradaria contemplar. En algun moment Puyal va dir que no és un teòric ni un estudiós, però sempre va atendre les preguntes més punyents amb teoria de la comunicació. Apunta, però no dispara. En aquest cas també ens vam quedar amb les ganes d’identificar les males pràctiques i els seus autors.

Distància prudent
Curiosament, i cadascú amb el seu estil, del discurs de tots dos es desprenia que tenen la clara consciència d’anar a contracorrent. De defensar actituds i idees que ja estan derrotades o en franc desavantatge. La política cultural en caiguda lliure i el món de la comunicació dominat per interessos completament allunyats del servei públic. Tots dos gaudeixen d’una posició personal, no diré que de privilegi, però sí d’una còmoda distància respecte a la brega quotidiana. Tampoc no diré que no s’hagin guanyat a pols aquesta posició i ni tan sols que sigui immerescuda, però no puc fer altra cosa que deixar-ne constància. Són allí dalt, amb la capacitat de parlar i de fer-se escoltar. I mesuren molt i molt què diuen i què no diuen. Van contracorrent, però vorejant la tempesta, defugint l’ull de l’huracà, arrecerats en les escasses aigües que resten o en calma o en un estat d’agitació assumible. No seré pas jo el que exigeixi res a ningú. Però els que no en sabem tant però que tanmateix som clarament a mercè de les aigües més mogudes, potser agrairiem un cop de mà.

Solució: la gent
He dit més amunt que ni Ramoneda ni Puyal van donar solucions màgiques. Però bé és cert que tots dos van dir, cadascú amb el seu estil, que la resposta, a la fi, és en mans de la gent. Puyal va mostrar confiança en el país i es va mostrar segur que si cadascú feia el que creia que havia de fer, les coses podien anar per un camí prou bo. Jo no vaig entendre gaire els motius del seu optimisme ni els seus fonaments, però el mestre Puyal, carregat de bonhomia, ens va dir que quan en una ocasió el president Mas li va dir que era conscient de la importància que té una televisió pública, es va quedar més tranquil. D’acord, doncs. Entre la gent i el president ja ho farem tot.

ramonedaI Ramoneda va explicar amb tota claredat que fins al moment el conservadurisme que ostenta el poder no tremola davant de la contestació popular. La pressió, va dir, no és prou forta ni li fa prou por al poder com per fer-li pensar que ha de fer alguna concessió. Malament rai. Quan Perez Oliva li va demanar, així doncs, què hem de fer, va dir que la única sortida que hi veia era més pressió social. Més crítica. Més carrer. Ens va explicar que fins que la població no assumís la cultura (ei, que és d’això del que parlem, eh?) com un bé de primera necessitat, no seria possible fer trontollar els criteris ni els arguments dels qui ara mateix gestionen la política cultural del país. És a dir, que ara per ara ho tenim cru.

Escepticisme transitori
No us endugueu una falsa impressió de tot el que acabo d’escriure. La veritat és que dilluns passat m’ho vaig passar bé escoltant Ramoneda primer i Puyal després. Estic d’acord amb la majoria d’anàlisis que van fer. Comparteixo les seves imprecises receptes, i necessito assistir periòdicament a exhibicions de coneixement i raonament com les que van oferir tots dos per continuar mantenint alt l’esperit i la confiança.

Però ja enteneu que, de tant en tant, he d’expressar els meus temors i que he de treure a passejar l’escepticisme que, tot i que habitualment el tinc ben endreçat i controlat, de vegades emprenya una mica més del que és tolerable. I deixo que li toqui l’aire.

Però us prometo que em passa ràpid i que de seguida torno a ser aquest noi trempat i optimista que tots coneixeu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: