Després de Sant Jordi… una mica de safareig

Muntanyes de llibres, de Pau Anglada
Muntanyes de llibres, de Pau Anglada

Continuem cofois de ser estranys. Benvinguda singularitat aquesta que es basa en els llibres, i que converteix un plaer de minories en l’esbarjo de les majories un dia l’any. Però que la raresa no ens faci perdre el món de vista. La felicitat serà completa només el dia que els nostres índex de lectura siguin entre els més elevats del món, el dia que comprem tants llibres com el que més. Mentre no siguem al capdamunt d’aquests rànquings, la singularitat del nostre Sant Jordi no deixarà de ser una anècdota simpàtica, apta per a ser usada pel màrqueting nacional, per fer això que ara en diuen branding de país. I no em sembla malament. De fet, m’hi diverteixo molt. Però penso que la importància que li donem ha de ser proporcionada amb la repercussió real que té en el nostre nivell cultural col·lectiu. Si fóssim el país que més llegeix seria admirable que ens mostréssim al món amb un dia del llibre com a senyal d’identitat. Però si som en una posició correcta però modesta en el ranquing, com és el cas, hem de limitar el nostre goig al gaudi festiu i a l’explicació de la singularitat com a anècdota. Quina cosa més civilitzada i culta: convertir la lectura en festa nacional. Sí, senyor. Però quina poca eficàcia si no som capaços d’excel·lir en una qüestió que volem convertir en signe d’identitat.

I com a contrapunt del cofoïsme general, algunes notetes àcides. És hilarant que el llibre més venut, tant en la seva versió original en castellà com en la traducció catalana, l’hagi escrit un autor d’èxit que posa distància entre la seva persona física i la multitud de la diada. Sanchez Piñol diu que Sant Jordi és un dia genial fins que decideixes escriure una novel·la. O bé patiràs l’assetjament inhumà de les masses que et reclamen (no et demanen) una signatura, o bé seràs ignorat i arraconat en una paradeta que algun editor o llibreter benintencionat et muntarà per caritat mentre veus que un best-seller mediàtic obnuvila els lectors convertits en fans. Sanchez Piñol denigra la firma d’exemplars a preu fet, a ritme de 10 cada dos minuts (això deia Albert Espinosa) com una forma de banalitzar la relació entre autor i lector.  De totes maneres, no deixaré de senyalar que l’èxit de Victus és cas curiós. És el triomf d’algú que fa literatura “de debò” amb un llibre del qual tothom lloa l’oportunitat i la gosadia, però que poca gent analitza literàriament. Victus és exitós, sí. Però, és bona, la novel·la? Ja sé que la diada de Sant Jordi no és pas el millor dia per reclamar la presència de la crítica literària, però deixeu-me ser una mica escèptic. Ben segur que el meu comentari no perjudicarà ni l’obra ni l’autor després del seu triomf estratosfèric, i en canvi potser donarà tema de tertúlia a quatre desvagats.

I la inefable Rahola s’indigna. Els llibreters l’han ubicat en la categoria dels mediàtics, i la periodista mediàtica per definició s’indigna. Diu que la classificació la maltracta perquè ella ha fet literatura i no és just que la seva obra sigui titllada de mediàtica perquè això la rebaixa. Com sempre, en defensar la seva posició denigra la dels altres. Ve a dir que els llibres dels anomenats mediàtics són poca cosa més que merda, i que no vol ser barrejada en mig de la pestilència. Com que no he llegit la seva novel·la no sé si és bona o dolenta, però el que sí sé (de fet, no en tinc cap dubte) és que es ven no per la seva qualitat literària, sinó per l’evident fama mediàtica de la seva autora. Els llibreters no han estat gaire hàbils perquè no han aclarit quin criteri han usat per classificar les obres com a mediàtiques o no, però tampoc no seria tan estrany que s’atrevissin a dir que obra mediàtica és tota aquella que triomfa gràcies a la popularitat mediàtica del seu autor. O autora. I de la qualitat literària ja en parlarem un altre dia. No pas el dia de Sant Jordi. Però la senyora Rahola, des de la seva poltrona mediàtica (ai, ja ho he tornat a dir) mana molt. I mireu si mana que l’endemà mateix de la seva diatriba enfervorida, els llibreters canvien la classificació. En fi. L’amistat amb el senyor Cuní i el clan Godó, sumada a la gloriosa pertinença al Consell per la Transició Nacional (és diu així?) tenen, certament, molt de pes.

I remato comentaris entremeliats fixant-me en l’home més feliç de la terra: Albert Espinosa. La seva novel·la de títol irreproduïble, tal com era de preveure, triomfa com el colacao. Ja es pot cansar ell de dir que no és una novel·la per a adolescents sinó per a públic adult, que la massa és cega. Conec un personatge de 10 anys que es va fer regalar la novel·la i a hores d’ara ja l’ha llegida sencera. En dos dies. Home…. potser la novel·la no està pensada per a adolescents (hauria de dir pre-adolescents), però ni la profunditat ni la complexitat de l’obra la fan especialment inadequada per a un noi de 10 anys. M’estalvio més comentaris sobre la qüestió. No dubto ni de la sinceritat ni de la sensibilitat d’Espinosa, i destaco i m’admiro de l’encert en tractar determinats temes i de la nova òptica aportada a alguns productes audiovisuals. Però, de moment, no el posarem a l’altar de les meves devocions literàries.

Ostres, tu! Com m’agrada, Sant Jordi!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: