Fluctuat nec mergitur

culla_ercJoan B. Culla usa la sentència medieval del títol, reconeguda com a divisa de la ciutat de París, per sintetizar la història política d’ERC que ens narra meticulosament en un volum recentment publicat. Sacsejada per les ones, però sempre sura. Qualsevol resum de la trajectòria d’un partit que ha sobreviscut a 80 anys d’història convulsa i atzarosa és per força inexacte i simplificador. L’únic antídot bo per combatre la imprecisió, per tant, és llegir-lo sencer. És el que acabo de fer aquests dies. I val a dir que m’hi he divertit.

Si la lectura no s’encara amb un interès especial i una predisposició positiva pot arribar a resultar feixuga. Culla ens aclapara amb una enumeració meticulosa de noms propis, de citacions extretes de la premsa contemporània a cadascun dels fets, d’arguments polítics emprats successivament i sense solució de continuïtat en tota mena de congressos, consells nacionals, campanyes electorals i debats teòrics ventilats sota els focus de la llum pública. La història política d’un partit pot arribar a ser un dels terrenys més àrids trepitjat per un lector d’història si ho fa des d’un distanciament objectiu, però pot ser també font d’apassionament si es connecta amb els referents personals i amb l’actualitat més punyent. I suposo que per això mateix jo m’hi he divertit.

Com que no pretenc fer ni una crítica del llibre ni una valoració de la història d’ERC, em limitaré a senyalar algun dels aspectes que m’han fet somriure mentre llegia i que, a parer meu, justificarien la lectura per a qualsevol persona que tingui un mínim interès pel devenir de Catalunya.

Història de personatges. La història política d’ERC que ens explica Culla és, en bona mesura, la història particular d’una successió de protagonistes polítics. Cadascuna de les èpoques i processos més significatius poden dividir-se en capítols titulats, simplement, amb el nom d’algun d’aquests protagonistes. Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Barrera, Hortalà, Colom, Carod, Puigcercós, Junqueras. Aquests són els més evidents, però hi ha una llarga successió de coprotagonistes i secundaris que van tenyint de matisos el llarg i tortuós itinerari del partit. I, tot i que Culla gairebé mai no fa sang de les peculiaritats de cadascun d’ells, resulta evident que, més enllà d’ideologies, arguments i posicions polítiques, en les seves actuacions tenen un pes determinant el tarannà personal, l’estil, el caràcter, les debilitats i els potencials, les flaques i les obssessions. Al llarg del llibre es poden puntejar, de vegades de forma evident, d’altres entre línies, els encerts de cadascun, però també i sobretot, les errades, les contradiccions i les complicades i massa sovint tormentoses relacions que s’estableixen entre ells.

80 anys comprimits en l’actualitat. No és gaire difícil, sense necessitat de forçar la màquina de les interpretacions, trobar en l’actualitat política actual pràcticament totes les controvèrsies que han florit al llarg de la història d’ERC. Òbviament, les situacions i els contextos són diferents, però l’escena pública d’avui reviu les principals disjuntives ideològiques i pràcticament totes les contradiccions estratègiques viscudes en la llarga històrica dels republicans. D’aquesta simple afirmació ja es desprèn que aquestes disjuntives i contradiccions segueixen fonamentalment irresoltes o, com a mínim, vives en el debat públic. La idea d’esquerra no dogmàtica contraposada a un liberalisme més pragmàtic, l’etern dilema entre l’opció ideològica i la prioritat nacional, la tria problemàtica entre l’opció sempre limitada de l’exercici del poder i la llibertat declarativa de l’oposició, la ubicació inestable entre les forces polítiques de referència en cada moment i l’elecció de socis o aliats per al govern o per a l’assalt del govern, mai prou satisfactoris, mai prou afins, mai amb la confiança  suficient.

L’enemic a casa. Tots els tòpics es fan bons en aquesta qüestió. Una constant dificultat per trobar la millor manera d’articular la dissidència dintre de les pròpies files, sense faltar a la puresa democràticca però patint de forma constant el desgast intern de la lluita fraticida. Pren forma gairebé sempre la proverbial dificultat del militant republicà per valorar adequadament el grau de tensió fins al qual és possible dur la coherència personal per no trair l’interès del partit o, ben a la inversa, fins on es pot fer trontollar l’estructura de l’organització per defensar les posicions particulars.

Entre l’amateurisme i la professionaltizació de la política. No sé si en relació a cap altre partit s’ha discutit tant sobre l’aparença de serietat de la seva actuació. La voluntat d’aparèixer com a força fiable i de govern ha estat tan insistent com la sospita sobre la fragilitat dels seus quadres. Sorprenents dicotomies entre posicions intel·lectualment inexpugnables i acusacions de frivolitat en la praxi quotidiana, i elogis tan aviat de la solvència gestora com de la insubornable llibertat opinativa del darrer dels militants. El partit més sòlid en la fidelitat al país, i el més imprevisible en el capteniment casolà.

Entre el líder i l’assemblea. Les icones històriques d’ERC han esdevingut símbols per al conjunt del país i els seus màxims dirigents han exercit gairebé sempre (o bé ho han intentat) lideratges forts i d’actuació contundent. Malgrat tot, un dels valors inequívocament lligats a la seva història és la indomable llibertat d’acció interna dels seus militats, que no han renunciat mai a alguna forma d’assemblearisme, fins i tot al preu de fer trontollar els compromisos adoptats del partit o per algun d’aquests líders de fortalesa contrastada. Curiós contrapunt per a l’actualitat: avui que són més vigents que mai els moviments socials de protesta, digueu-ne indignats o antisistema, de matriu assembleària, resulta fins i tot divertit recordar que una de les pressumptes febleses més denunciades pels enemics ideològics ha estat l’històric assemblearisme republicà.

Hi ha més raons per llegir Esquerra Republicana de Catalunya. 1931-2012. Una història política, editat el 2013 per La Campana i escrit per Joan B. Culla. Però només per aquestes ja val la pena.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: