Defensa de la política

eva_piquer_470_470x350La renúncia d’Eva Piquer a l’escó de diputada que va guanyar com a independent a la llista d’ERC em fa pensar. He llegit comentaris de tota mena i color sobre la seva decisió i, obviant aquells que s’ho miren superficialment i aprofiten el fet precís per atacar desraonadament l’adversari o per defensar angèlicament el partidari, en les dues cares de la moneda he trobat arguments interessants. No busco la comoditat del terme mig, però ni la crucificaré ni la convertiré en heroïna de la dignitat ciutadana. En els meus comentaris em mouré entre dues aigües, actitud, ho sé prou bé, prototípica del món polític. Però és que allò que realment m’interessa del cas és la percepció que tenim els ciutadans de la tasca política i dels que decideixen dedicar-hi tot o part del seu temps. Les lloances genèriques a la bondat de la política com a activitat de servei públic i les crítiques simètriques a la praxi nefasta dels qui s’hi dediquen no són altra cosa que els pols oposats d’una realitat contradictòria per definició, ambigua sense remei i, sobretot, complexa fins a l’extrem. I  és per fer honor a aquesta complexitat que em nego a condemnar o absoldre categòricament la ja exdiputada republicana.

Llegeixo força gent que aplaudeix el valor de la Piquer (permeteu-me la maldat de recordar que, denominada així, “la Piquer” evoca la mítica cupletista espanyola) i la seva honestedat. En termes generals, hi estic d’acord. Per estrany que pugui semblar, entre els escons del Parlament és molt fàcil passar inadvertit i dur una vida gris i trista, però còmoda i lliure de compromisos. Hi ha diputats d’escassa capacitat intel·lectual i contrastada ineptitud. No exagero. I m’atreveixo a afirmar que tots els que coneixen amb una mica (amb una mica n’hi ha prou) de detall la cambra ho saben. Gent de partit que mai no portaran cap problema als companys de militància, que sempre votaran el que toqui votar, que no pronunciaran una paraula en veu més alta que una altra, que no qüestionaran res que digui el cap de files, que faran professió de fe de les consignes oficials i que variaran d’opinió tantes vegades com ho facin les directrius del partit, tot assumint cínicament les contradiccions que aquesta actitud pugui implicar. Queda clar que, com a contrapartida, aquests diputats tenen seient assegurat. I també hem de tenir clar que aquests diputats mai no aportaran res d’interessant o mínimament remarcable a la vida política del país. Faran el mínim que sigui exigible a un diputat, però res més que el mínim. Un cop assumides totes les misèries intel·lectuals d’aquesta condició, la vida d’aquests diputats és senzilla, plàcida i tranquil·la.

I justament perquè això que acabo de dir és ben cert, puc destacar el valor de la decisió d’Eva Piquer. Podeu fer els escarafalls que vulgueu, però a la periodista i escriptora li hauria resultat ben senzill esgotar la legislatura en un prudent i còmode segon pla. N’hi ha tants que ho fan! Sembla, però, que ella ha tingut escrúpols. S’ha adonat, segons les seves paraules, que no acaba de servir per a aquesta feina, i que estava ocupant un lloc que no li correspon. Per tot plegat, ha decidit cedir el lloc a algú que ho pugui fer, potencialment, millor que ella. L’actitud és d’una honestedat evident, no hi ha dubte. I també valenta, perquè, certament, allò fàcil era quedar-se calladeta i fer la viu-viu durant quatre anys (o el temps que duri aquesta legislatura incerta).

Per a mi resulta obvi que la Piquer és una dona intel·ligent i una bona professional en el seu àmbit. No és, per tant, un zero a l’esquerra amb carnet de partit (anava a les llistes d’ERC en qualitat d’independent) que assumeix directrius de forma acrítica, que no fa nosa quan no se la interpel·la i que fa de claca a toc de xiulet quan és requerida. No és per falta de capacitat ni de competència que no encaixa en la feina de parlamentària. I com que ella, més enllà de confessar que s’ha vist superada per la seva condició de diputada, no ha explicitat les raons que l’han dut a desistir de l’encàrrec polític, queda oberta la porta a tota mena d’especulacions. Quedi clar que el que jo faig aquí és justament això: especular. M’interessa explorar possibles raons per les quals algú que d’entrada sembla coherent i intel·lectualment capaç, considera que el seu lloc no és el de la política. Dedicar-se a la gestió dels interessos públics i a servir-los amb les capacitats que cadascú pugui tenir sembla un objectiu lloable i una tasca a la que, en termes generals, tots hauríem de poder contribuir en un o altre moment de la nostra vida. I és en aquest sentit que la decisió de tirar la tovallola per part d’una persona que lliurement ha decidit dedicar-se a una de les més altes responsabilitats que hom pot assumir en el món de la política (diputada al Parlament!) resulta interessant. La Piquer, ja ho veieu, em serveix d’excusa (pertinent, crec jo) per parlar del tema.

He dit més amunt que no crec que a Eva Piquer li falti ni capacitat ni competència per fer de diputada. Ara bé, potser podríem parlar també d’actitud i d’aptituds? És que potser ha descobert que en un Parlament cal fer coses que no vol fer? O que no sap fer?

La tria

Per figurar a les llistes electorals d’un partit no es passen psicotècnics; no hi ha oposicions; no hi ha concurs de mèrits objectivament fixats; no hi ha exàmens, avaluacions o seleccions que contrastin l’adequació del perfil de l’aspirant amb les necessitats objectives de la feina que cal realitzar. I tampoc no s’hi val a dir que els polítics passen l’exàmen periòdic de les eleccions, perquè les normes que regeixen el nostre sistema democràtic no permeten les llistes obertes. Per molt que empatitzem amb una o altra llista electoral, per tant, no triem diputats sinó grups polítics. En la “intimitat” de les discussions de cafè tothom reconeix que la força política a la qual vota incorpora personatges que no són del seu grat, sigui quina sigui la raó de l’aversió, i que se’ls ha de menjar amb patates si manté l’aposta pel partit triat.

Així les coses, la idoneïtat dels nostres representants polítics és jutjada des de dues òptiques diferents, no necessàriament coincidents. La primera és la del partit. Els dirigents de cada formació política trien, proposen i tempten persones que jutgen competents per a ocupar un escó al Parlament. Competents…  o adequades per als interessos de la seva opció política per les més variades causes. En qualsevol cas, el sedàs fonamental és el consell, secretariat, direcció o òrgan de govern (el nom és diferent però la cosa és similar) de cada partit. I la segona òptica que hi juga un paper és, lògicament, la del propi candidat, aspirant o elegible. Obviant aquí el fet que la majoria de diputats fan mans i mànigues per situar-se en els llocs de sortida de les respectives llistes electorals per ser escollits, poseu-vos en la tessitura del qui un dia rep una trucada del líder de torn que li proposa que s’integri en una llista electoral en una posició amb opcions clares de fer bingo. Més enllà de la poca o molta ambició que tingueu… penseu que esteu capacitats per fer de diputat? Sabeu quines són les preguntes que us heu de fer per decidir si accepteu la proposta? Sabreu fer la feina amb competència i dignitat? No decebreu les esperances, siguin quines siguin, que es dipositin en vosaltres? Què tindreu en compte per prendre la decisió?

Es va fer les preguntes adequades, Eva Piquer? Podem mantenir el dubte sobre les qüestions que es va plantejar però, siguin quines siguin, el que sembla clar és que es va equivocar en les respostes. I ha tingut l’honestedat de reconèixer-ho. Podem dir d’una banda que ha estat honesta, i d’una altra que es va equivocar de mig a mig. Podem dir, fins i tot, que va ser una mica frívola? Tant es va equivocar que en només tres mesos de diputada ja ha vist que la cosa no rutlla? Podem dir que va prendre la decisió de presentar-se a la lleugera? I, anant una mica més enllà, no serà que Eva Piquer s’ha adonat que tenia una idea completament equivocada del que és i passa en un Parlament? És possible pensar que el cas d’Eva Piquer reflecteix bé la general ignorància ciutadana sobre la feina d’un Parlament i dels seus parlamentaris? Més enllà de jutjar el cas concret, potser podríem aprofitar per preguntar-nos què creu el ciutadà comú que passa al palau de la Ciutadella. És possible que ens adonem que té una idea ben equivocada de la seva quotidianitat o, potser, senzillament, que no en té ni idea.

Abans em preguntava si el problema consistia a valorar, més que les capacitats, les actituds i aptituds. Començo per les actituds, tal com les veig jo.

Les actituds

Per ser un bon diputat s’ha de ser dialogant. Obvi, oi? Cal saber conviure, tractar, debatre, discrepar i acordar, no pas amb els que pensen igual que tu, sinó justament amb els que són ben lluny de les teves idees. Ei, poca broma. S’ha de ser molt respectuós. I no diré tolerant, perquè el qui tolera és el que es posa en una posició de superioritat. Sí que diré, en canvi, que cal ser tenir una amplíssima obertura de mires. Liberal en el sentit republicà del terme, no pas des de l’esfera econòmica (que també és una possibilitat). Paciència; s’ha de tenir més paciència que un sant. Perquè senten i pateixen dotzenes d’idees, propostes i pensaments que els revolten i, potser, fins i tot, els repugnen. Educats fins a l’extrem (i ara ja podeu anar comptant les excepcions que tots teniu al cap) i, si pot ser, amables. Amb independència del color polític de cadascú, cal mà esquerra. Cal saber en quin moment s’ha de dir allò que un pensa i en quin moment és millor contenir-se per evitar efectes no desitjats i potser perjudicials per la cambra o la ciutadania. Tot sovint, el diputat s’ha d’empassar l’orgull personal i ha d’entomar comentaris que considera injustos i fins i tot ofensius. Cal aguantar amb estoicisme atacs desmesurats, i cal sentir d’un mateix barbaritats inexpressables. Un diputat conscient de la seva feina és al rovell de l’ou i és el centre de crítiques genèriques, malèvoles, irreflexibles, desraonades i cruels. Cal tenir fetge, ras i curt. Ah, i empatia. Amb els companys, amb els de l’altra banda, amb els mitjans i amb les dotzenes o centeners de persones, institucions, entitats, col·lectius, empreses i organitzacions de tota mena que s’atansen a ells per demanar, proposar, preguntar, influir, impedir, exigir, esbroncar, reclamar, impulsar, explicar, descriure, rebutjar, aturar o insinuar qualsevol tema per estrany, confús, allunyat, imprecís o fosc que sigui. I, per tant, un diputat ha de saber escoltar, entendre el que ha escoltat, i reproduir el que ha entès en llenguatge parlamentari, legal o, ai las, polític. I, per acabar, ha de poder explicar de manera plausible, clara i assequible per al comú de la ciutadania tot aquest procés i, sobretot, el seu resultat. Tot això ens porta, evidentment, a la comunicació. Un diputat que no comunica és un zero a l’esquerra, una nul·litat. En tot aquest guirigall de necessàries actituds, el diputat ha de col·locar sentit comú. I ara no em feu la broma tonta de recòrrer al prototípic seny català. Ni català ni de les antípodes de Catalunya. Cal sentit comú, del més universal i homologable que sigueu capaços d’assumir. El còctel descrit fins aquí requereix inevitablement agilitat mental (això es diu ràpid però es pensa a poc a poc), capacitat de treball (amb qualitat, però també i sobretot, amb quantitat), facilitat per assumir feines d’equip i, exactament el contrari, un elevadíssim grau d’autonomia personal per moure fils, actuar amb decisió i determinació i trobar sortides, propostes i solucions allí on la resta de mortals només veuen laberints intransitables. I remato aquesta llista indecent d’actituds necessàries amb la indefugible i sana mala llet i la imprescindible coherència. Mala llet, només de tant en tant, certament, però absolutament indefugible quan les circumstàncies ultrapassen tots els límits de la decència i la dignitat (aquests límits, en un Parlament, també es traspassen). I la coherència… podríem dir que cal mantenir-la sempre. Però no seré tan agosarat. Diré, si de cas, que cal tenir la fina capacitat de mesurar fins on es port forçar la coherència personal en nom de la causa que es defensa, i un cop detectat el límit, fixar-lo de manera pètria. Trobar el límit requereix habilitat, però mantenir-se inflexible per no superar-lo és una qüestió d’actitud.

Fixeu-vos que en parlar de les actituds necessàries no esmento ni l’honestedat, ni l’ètica ni cap mena de moral. L’honestedat, lògicament, és exigible, l’ètica és desitjable, i la moralitat,  una opció. Però aquestes tres qualitats són tan exigibles, desitjables i opcionals com ho són per al comú dels mortals. Els diputats i diputades no són superhomes o superdones, i surten de la massa ciutadana. Tot i que no puc demostrar-ho científicament, sospito que per llei de probabilitats al Parlament hi ha tants honestos i deshonestos com al carrer, tants respectuosos amb una ètica essencial com cínics de la pitjor espècie, i la moral a què cadascun s’adscriu pot ser tant variada com ho és entre els clients d’un supermercat.

Les aptituds

Fixades en aquest particular manual del diputat les actituds necessàries, em pregunto ara per les aptituds que tot diputat mínimament competent hauria de posseir. Tot ocupant d’un escó al Parlament hauria de tenir allò que jo en dic una alta capacitat tècnica de treball. Quan em referia a les actituds parlava de quantitat de treball. Ara parlo de qualitat en el treball. Un diputat ha d’estudiar moltíssim i de manera permanent, especialment sobre coses que mai hauria imaginat que hauria de conèixer. Que ningú rigui si dic que un diputat ha de saber llegir i entendre allò que llegeix. I que ha de saber escriure i guardar la coherència semàntica d’allò que escriu. Tot això, sobre qualsevol mena de textos en general. Però molt especialment, textos legals. Senyores i senyors, un diputat ha de saber entendre una cosa que la majoria de mortals o bé no saben entendre o bé renuncien a intentar entendre: les lleis, normes, ordres, decrets, disposicions, actes i qualsevol tipus de text dels que composen la miríada de tipologies en que es basa la feina quotidiana d’una cambra legislativa. Cal que discerneixi allò que expressa la literalitat de qualsevol text, però també ha d’aventurar interpretacions que menen a un o altre sentit. Els senyors i senyores diputats han de llegir molt, han de fer recerca intensa d’informació, han de ser precisos en la seva classificació i, sobretot, han de sér hàbils en el seu ús. La informació és un bé preuat, però més preuada és encara la capacitat d’usar-la correctament o, si m’ho permeteu, a favor dels propis interessos, del grup del qual es forma part, de la població a la qual es representa i, vet-ho aquí, del conjunt de la ciutadania. Però les aptituds necessàries no es queden el terreny de les lletres. Un diputat, per poc que es dediqui a aquest àmbit de la gestió pública, ha saber unes quantes coses d’economia, sense excusa possible. Pressupostos, balanços, percentatges, impostos, guanys i dèficits, deutes i prèstecs i comptes de resultats.

Ja veiem que a un diputat no li cal ser ni advocat ni economista (tot i que molts ho són), però cal que tingui un mínim domini dels conceptes i llenguatges jurídic i econòmic. Ara bé, als diputats que efectivament són advocats o economistes, cal demanar-los (igual que a la resta) que tinguin la capacitat, no de convertir-se en especialistes, però sí d’arribar a assolir un cert domini dels rudiments d’innombrables branques del món social, professional, empresarial, econòmic o cultural. Quatre coses d’urbanisme i planificació, nocions de geografia, interès pels afers internacionals, coneixements elementals en un parell de llengües (no m’atreveixo a posar que les han de dominar), alguna coseta de medi ambient, funcionament de la vida associativa i dels moviments socials, han d’anar al teatre i al cinema amb alguna assiduïtat i han d’entendre i ser capaços d’opinar sobre allò que veuen, seria bo que tinguessin un domini bàsic de la història del propi país i de la dels veïns immediats, seria magnífic que tinguesin un gust literari identificat (no cal precisar quin ni amb quina tendència), haurien de dominar criteris bàsics de la gestió de recursos humans i no fer el ridícul quan parlessin de planificació estratègica. Insisteixo que en cap ni un d’aquests camps cal que el diputat sigui un especialista, però en tots ells ha de ser capaç de tenir criteri i formular propostes de treball i, perquè no, de solucions, que li arriben problemes que hi estan vinculats. I sobre aquest ampli coixí de base, llavors sí, seria interessant que fos el “puto amo” en alguna disciplina o àmbit concret de la gestió pública. Especialista en un àmbit (si ho fos en més d’un ja seria per fer-li l’onada) i base mínima en el comú dels temes públics.

Eva Piquer estava fluixa en alguna de les actituds o aptituds enumerades? No ho sé. Però atès que ha pres una decisió tan clara i radical, semblaria que ella ha identificat amb certa precisió les pròpies mancances per a l’exercici de la política. Ja ho explicarà, si li ve de gust. Jo només la vaig veure en acció una vegada, i era quan tot just era una candidata. Va participar en el tradicional debat electoral que organitza l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (Apgcc) cada cop que ens convoquen a les urnes. Aparentment, la seva missió en aquell acte era explicar i defensar les posicions i propostes d’ERC en matèria de cultura, davant d’uns cent cinquanta gestors culturals. I he de dir que la cosa no li va sortir gaire bé. Però, compte! No ho va fer malament perquè tingués opinions gaire errònies o allunyades de l’ortodòxia en el món cultural. Jo diria que va tenir diversos problemes (potser puntuals) d’actitud i d’aptitud, no pas com a experta en l’àmbit de la cultura, sinó en l’exercici de la tasca política. Li van preguntar coses concretes, i va fer reflexions vagues que no van satisfer la curiositat dels qui la van interrogar. Li van demanar precisió i va parlar igual que escriu per a l’Ara, fent crònica enginyosa i lingüísticament hàbil per descriure l’ambient i l’atmosfera, però sense baixar al terreny de la pràctica ni la quotidianitat. Li van demanar que enumerés propostes i no va ser capaç d’esmentar les mesures que en matèria de cultura figuraven al programa electoral d’ERC. Va voler ser viva i original en el plantejament i la dignitat professional de més d’un dels presents es va sentir maltractada. Ei, i tot això amb molt bona intenció, n’estic segur. Però potser també… amb frivolitat? Altres cop, no ho afirmo. M’ho pregunto. Amb frivolitat? Potser no es va adonar que en el seu nou paper (no de periodista, no d’escriptora, sinó de política), calia (gairebé diria que era exigible) dir i fer cert tipus de coses que no va dir ni fer.

El pecat original

Avui que està a a l’ordre del dia malparlar de la política i dels polítics, semblaria que Eva Piquer va menystenir la política. Sense adonar-se’n, segurament. Però la va menystenir. Li va semblar que podia dedicar-s’hi amb l’únic bagatge professional de la seva especialitat. I aquest bagatge és certament necessari, però calen més coses que tenen a veure amb l’actitud i l’aptitud. Potser ho hauria pogut fer si s’hagués resignat a ser un d’aquests diputats grisos i incompetents que jo describia a l’inici d’aquest escrit. Però com que segurament ella volia fer bé la feina, es va adonar que no podia. I per això cal valorar i aplaudir el gest de plegar a temps. Pocs ho haurien fet. I és d’admirar la sinceritat i l’honestadat del gest. Però el seu pecat és l’original. El de pensar que podia dedicar-se a la política sense conèixer millor el pa que s’hi dona. Quan el va conèixer, va veure que calia fer marxa enrera.

Demano disculpes d’entrada a l’Eva Piquer si considera que amb les meves paraules sóc injust, inexacte o, senzillament, que m’equivoco. És possible. Però és que jo també he fet alguna aproximació al món de la política i no puc pas dir que hagi tingut un èxit espaterrant. Vull dir que parlo amb algún coneixement de causa.

Però vull fer honor al títol d’aquest text. La política és la vida, i tots hi hem de participar, sense excusa possible. Allò que cal és trobar l’espai adequat per a cadascú. Però en cap cas ens n’hem de desentendre. Jo demano responsabilitat i criteri als que tenen l’atreviment (ho dic amb admiració) d’integrar-se en llistes electorials per després assumir la representació dels que els hem votat. Així com al principi he carregat tintes contra alguns diputats lamentables que tenim al nostre Parlament (estic segur que n’hi ha a tots els parlaments del món), ara vull afirmar ben clarament que hi ha diputats (no sé en quina proporció) excel·lents, que treballen com lleons, que tenen un altíssim sentit de la responsabilitat, que assumeixen amb coratge el seu rol i que posen una admirable voluntat de servei per davant de qualsevol altra consideració. En dues o tres etapes de la meva vida professional m’hi he hagut d’acostar i relacionar-m’hi per demanar suport, per reclamar i per proposar. I sempre n’he trobat de bons. D’admirablement bons, en algun cas. Bons diputats, bons polítics, que deixen la pell en la seva feina i que batallen amb tota la força pel que creuen. Que van més enllà de les sigles polítiques, que s’acosten al ciutadà i que deixen que el ciutadà s’hi acosti per portar al Parlament els afers que el preoupen i l’interessen. Aquests diputats hi són, no en tingueu cap dubte. I m’atreviria a dir que hi són en tots els colors polítics. O en gairebé tots. Remarco altre cop que ho sé per experiència pròpia.

Suposo, imagino, que Eva Piquer s’ha adonat que, per diverses raons, no podia ser un d’ells. I ha preferit plegar. Ben fet. Llàstima que no s’hagués adonat de la mancança abans de demanar a la gent que la votés. Aquest ha estat el seu gran pecat. Amb la voluntat dels ciutadans no es fan experiments. No s’haurien de fer.

Potser és que a l’Eva l’hi ha passat el que li passa a la majoria de la gent del país: no coneixem ni entenem prou la tasca política. I només quan hi entrem en contacte directe ens adonem de la dificultat que entranya, de les contradiccions personals que inevitablement provoca, del patiment que genera quan hi ha honestedat, de la impotència que tot sovint se sent quan es comprova la ingent feina que hi ha per fer i la terrible incapacitat que tenim (tots) per fer-la. I l’Eva hi va entrar en contacte d’un dia per un altre. I d’un dia per un altre (poseu-hi tres mesos) s’ha adonat que no podia. Gràcies per acceptar-ho i per cedir el lloc a un altre. N’hi ha que també se n’adonen i malgrat això s’arrapen a l’escó com si fos seu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: