Encara que jo fos més eloqüent, encara que la meva ploma fos més dòcil, hauria estat incapaç de descriure el que se sent quan, després de setmanes de travessia esgotadora, els ulls llatzerats pels vents de sorra, la boca tumefacta per una aigua salada i tèbia, el cos cremant, brut, el cos cruixit de dalt a baix, veus aparèixer finalment els murs de Tombuctú. Es veritat que al final del desert totes les ciutats són belles, tots els oasis s’assemblen al jardí de l’Edèn. Però enlloc la vida no m’ha semblat tan somrient com a Tombuctú.
Maalouf, Amin. Lleó l’Africà. Proa, 1998 (pàgina 203). Traducció de Xavier Lloveras Puchercós.
Variacions 
Deixa un comentari