Sobirans. Sí però no

Diu Sebastià Alzamora a la seva columna d’avui (24/01/2013) a l’Ara que la declaració de sobirania es va aprovar “a la catalana i sicalíptica manera de sempre”. I no puc estar-hi més d’acord. Cal celebrar, certament, la bona nova i el pas endavant que, sens dubte, vam fer cap a l’emancipació del país, però és millor deixar-ho estar tot plegat en una alegria general, sense esforçar-nos a entrar gaire en detalls. Perquè si ens llancem a l’anàlisi pormenoritzat del fet precís hi prendrem mal.

La històrica fita de la declaració amb prou feines pot tapar l’evidència que el dia anterior la federació governant s’esbatussava de valent a la xarxa, i els dos socis competien entre ells per veure qui era més desagradable amb l’altre. Per la seva banda, el PSC feia una nova passa, amb decidida obstinació, cap al suïcidi col·lectiu, alineant-se amb la dreta espanyola i espanyolista del Parlament. I ni tan sols els cinc diputats que van fer un lloable acte de dignitat política trencant la disciplina de vot socialista van acabar de completar la feina: per comptes de votar a favor de la sobirania, es van acontentar amb la renúncia a votar. Se m’ocorren millors maneres de defensar la democràcia que negar-se a si mateix el vot. Però l’estocada de gràcia la van donar els amics de les CUP, creatius de mena, inventant una nova expressió per al bonic circ de la política catalana: un “sí crític” que consisteix a votar i no votar al mateix temps. Els seus arguments no són pas dolents del tot, però tot just s’estrenen al Parlament i ja fan demostració d’aquesta curiosa aversió al vot afirmatiu sobre qualsevol cosa. No fos cas que penséssim que són una mica menys revolucionaris del que tothom sap que són.

Ves per on, en aquesta ocasió, els dos partits més denostats per les classes acomodades i acomodatícies per la seva pressumpta frivolitat i falta de realisme, ERC i ICV, van ser els més moderats i, vet-ho aquí, assenyats. Les dues formacions d’esquerres, que també reben pals tot sovint pels que periòdicament els adjudiquen renúncies i traïdories vàries, van resultar ser les més coherents i constructives.

En fi. Tot un panorama. Certament, i ningú no pot pas negar-ho, som un país singular.

Començo a tèmer la reedició d’històriques actituds meselles dels catalans. No voldria ser malastruc, i dono fe que continuo confiant en la nostra capacitat final d’aixecar-nos per damunt de dificultats i entrevancs, però deixeu-me citar Albert Sánchez Piñol, que en la seva estupenda Victus fa una descripció descarnada de la catalana pàtria i dels seus indígenes. Insisteixo: no us ho agafeu com una malastrugança, sinó com un advertiment; com un toc d’alerta; com un avís per a navegants. La història és bona per estudiar-la i, en el nostre cas, per aprendre a no repetir-la.

victus“He aquí nuestro peor defecto. No saber lo que queríamos, más allá de solazarnos en el reducto de lo pequeño. Esto no, aquello tampoco. Ni Francia ni España, pero incapaces de construir un edificio político propio. Ni resignados a nuestro destino ni dispuestos a cambiarlo. Atrapados entre las mandíbulas lentas de Francia y España, nos conformábamos con capear el temporal. Por eso flotábamos como un madero a la deriva. Nuestras clases dirigentes, en particular, eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia. Ya lo dijo Séneca: si un marino no sabe a qué puerto se dirige, ningún viento le será favorable. Y cuando pienso en nuestra historia, lo que me viene a la cabeza es la más angustiosa de las preguntas: ¿qué causa más melancolía, el “podríamos haber sido” o el “no deberíamos haberlo intentado”? Nosotros sufrimos de las dos amarguras. El problema de los catalanes es que nunca supieron qué deseaban, y al mismo tiempo lo deseaban intensamente.

Sánchez Piñol, Albert. Victus. Barcelona 1714. La Campana, 2012 (pàgs. 129 i 130).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: