Alcaldes, a escena

alcaldesLa mateixa escenografia que guarneix El diccionario, protagonitzada per Vicky Peña, va acollir dilluns 21 de gener, puntualment i sense que serveixi de precedent, la interpretació  de quatre actors experts en la seva peculiar disciplina, però francament maldestres quan trepitgen territoris desconeguts. La Fundació Romea va programar una taula rodona amb els alcaldes de les quatre capitals catalanes i els va convidar a parlar de cultura. Sempre ens queixem que la cultura viu allunyada de les prioritats de la gestió pública i que els dirigents polítics tenen una escassa sensibilitat per la cosa artística. En aquest context tòpic, per tant, semblava una idea esplèndida reunir els quatre màxims dirigents de la més propera de les administracions. Una trobada poc freqüent, i encara menys per interrogar-los sobre cultura. La primera decepció, però, ve de la capacitat de convocatòria. La concurrència superava la meitat de la platea del Romea, però els culs del món de la cultura no arribaven a omplir les tres quartes parts de les seves butaques. Poca cosa bona es pot dir d’un sector que no aprofita l’ocasió d’escoltar les opinions que sobre ell deixen anar quatre dirigents públics de primeríssima fila, responsables de bona part de les coses positives i negatives que els afecten. Ni que fos per consolidar opinions contràries i negatives, semblava objectivament lògic pensar que hi hauria una nodrida assistència de públic expert i directament al·ludit. Però jo vaig arribar quan feia cinc minuts que la cosa caminava, i us asseguro que vaig poder triar butaca amb tota comoditat.

Fidel a la liturgia teatral, l’escenari estava perfectament il·luminat i la platea a les fosques, de manera que els alcaldes, acostumats a treballar la proximitat i a interpel·lar els ciutadans a un pam del seu nas, es van trobar en la curiosa tessitura d’haver de parlar cap a la foscor, sense referències visuals per medir l’eficàcia de les seves paraules. Tots quatre, sense excepció, ho van dir en la primera de les seves frases, de manera que semblava, certament, que la bis escènica que tant donem per suposada als polítics pateix algun defecte de forma. Cal ressenyar una segona gràcia en l’escenografia triada: van fer seure els alcaldes en taules de cafè, de marbre i potes de ferro forjat, de manera que, des de la platea estant, vèiem amb tot luxe de detall els jocs de cames dels excel·lentíssims, certament significatius de les actituds de cadascun. Normalment els veiem darrera d’escons o de taules opaques i revestides, i la imatge que en guardem és la del bust parlant atrinxerant tot sovint darrera de barreres de microfonia.  Per això, digueu-me perapunyetes, em va fer gràcia veure les permanents contorsions de les extremitats inferiors de Xavier Trias, que tan aviat s’allargaven fins més enllà del límit de la taula, com es recargolaven en si mateixes. Quan la postura no era extrema (això passava en poques ocasions), l’home es despenjava en la cadira, de manera que, tal com diem a casa meva, s’hi quedava ben repantingat.  Si la intenció era simular una tertulia de cafè, el millor intèrpret postural fou, certament, l’alcalde Trias. Això sí, més d’un donaria or per trobar el botó que desactiva el nervi que el manté en permanent moviment, ara repicant de peus a terra, ara colpejant la taula, ara fent tremolar les cames a una velocitat pròpia d’insecte alat. Un desfici.

En canvi, la postura oficial de Carles Puigdemont, representant gironí, i d’Àngel Ros, delegat de la terra ferma, era una obertura de cames en forma de rombe, amb els peuets ben juntets i una separació de genolls francament poc afavoridora. Puigdemont ho va arreglar a mig acte amb un elegant creuament de cames, postura (ara sí) de decòrum oficial. Ros, en canvi, va perseverar en la seva tria postural, inamovible durant l’hora i mitja que va durant l’esdeveniment. Si a això hi afegim el tradicional ensorrament de cap entre les espatlles i uns colzes estàticament clavats a la taula, la figura del lleidetà oferia una imatge compacta, menuda però ferrenya, replegada en si mateixa, immune a l’infuència exterior. Fèlix Ballesteros, per la seva banda, fou el menys variat en el seu repertori, però també el menys singular. Assegut en correctíssima forma de quatre, angles perfectament dibuixats, cames en exacte paral·lelisme, aliè a frivolitats. Imperial i extàtic, tant com comú i anodí.

I deixeu-me que ho remati amb el conductor de l’acte, Carles Canut. Ell sí, expert en això de trepitjar escenaris, se’ns oferia eixancarrat, pit endavant i espatlles ben dreçades, prest a tallar qualsevol excés monologuístic dels convidats. La seva intervenció, però, no feu falta en cap moment, perquè els alcaldes van evitar controvèrsies i atacs polítics i foren exemplarment disciplinats en el compliment dels temps prefixats. Un avorriment, escolti. En algun moment concret, Canut va voler mostrar una actitud de comandament incontestable, ampliant l’obertura de cames i refermant les dues mans damunt dels genolls, els braços convertits en sòlides columnes, tot composant una figura digna del més contundent sheriff, endinsat en territori apatxe, estampa mítica de western clàssic. Però era una vel·leitat estètica, perquè en cap moment va fer falta fer ús d’autoritat moderadora. L’acte es va anunciar com a taula rodona i, certament, d’aresta no n’hi va haver ni una.

Perdonin? Com diuen? Ah, sí. Em demanen que expliqui alguna cosa sobre el contingut de les seves intervencions. Miraré de resumir les aportacions més… em costa trobar l’adjectiu adequat. Més interessants? Més remarcables? Més importants? De fet, ho deixarem sense adjectiu. Miraré, així doncs, de resumir les seves intervencions.

ballesterosBallesteros, el primer a parlar, va desgranar una llista de virtuts i aportacions de la capitalitat cultural exercida durant 2012 per Tarragona. Va remarcar que es tractava de la capitalitat cultural catalana, i no pas europea (no pateixi, alcalde, va quedar clar). La tesi és que s’ha aprofitat l’impuls dels projectes desenvolupats en el marc d’aquesta capitalitat per començar a construir les bases d’un projecte cultural per a la ciutat. Parlem, per tant, d’un punt de partida, d’un punt i seguit, d’un punt anotat al caseller de… del PSC. Com a discurs en el marc d’un debat al ple municipal no estava malament. Com a aportació en un diàleg sobre el paper dels municipis en les polítiques culturals, era poc suggerent. Va posar èmfasi en els nous equipaments, va carregar tintes en el nombre “d’activitats culturals” fins a xifrar-les en 1.600 (em sembla que no m’erro, però mantinc un dubte prudent) durant tot lany, i va destacar el retorn econòmic de la despesa realitzada durant les festes de Santa Tecla (sis euros de retorn per cada euro de despesa).

angel rosÀngel Ros, per la seva banda, va tenir un punt d’originalitat tenint en compte el partit en el qual milita i el context d’actualitat política en el qual es produia l’acte. Va teoritzar tot explicant que aquells indrets en els quals el país coincideix amb l’Estat que el governa, aquest segon té un gran protagonisme en la dotació d’infrastructures culturals i en la despesa pública. En canvi, el paer de Lleida sostè que a Catalunya les coses van diferent perquè tenim l’Estat ben lluny, i això obliga al protagonisme popular i ciutadà. Sobirania cultural, en podríem dir, d’això? Va explicar el paper de les classes mitjanes en l’impuls cultural a les ciutats també mitjanes del país, i va remarcar que la identitat local es construeix gràcies a la cultura de base popular. Correcte. Va enumerar alguna de les apostes culturals de la ciutat que governa i va deixar clar que la cultura ha de ser prioritat de gestió pública. La part més lluïda del seu discurs fou la que feia referència a la, segons ells, indestriable connexió entre educació i cultura. Se li va veure el llautó del corrent socialista a què més o menys pertany quan va evocar el President Maragall, que va reunir mentre governava els antecessors dels quatre alcaldes presents (Ros era l’únic repetidor) per preguntar-los si estarien disposats a acceptar les competències d’educació als seus municipis. La resposta unànim i positiva va servir a a Ros per fer bandera de l’educació com a creadora de públics per a la cultura.

puigdemontAra bé, les aportacions més interessants (ara sí que hi afegeixo adjectiu) foren les del gironí Carles Puigdemont. Va començar fort assegurant que la cultura és  allò que fa que una ciutat no sigui una simple urbanització. Caràcter i identitat per a la cultura, per tant. Va apostar per promoure la interacció entre els ciutadans i els creadors i el patrimoni i va establir com a repte trobar l’equilibri entre la mirada cultural cap enfora i la promoció dels propis creadors, tot plegat per evitar la “provincianitzacio” de la cultura. I es va cobrir de glòria anunciant un oximoron: cal preservar el patrimoni futur. Puigdemont creu que cal identificar avui els creadors, per protegir-los i promoure-ls, tot assegurant la construcció futura de patrimoni cultural. Tota una aportació, cetament. Però el millor del cas és que el batlle gironí va enunciar un parell de conceptes que als gestors de la cultura ens posen: l’aposta pel risc i la defensa del fracàs com a fórmula per progressar. Bon coneixedor dels mecanismes de la comunicació, per acabar va voler deixar un titular per a la vetllada: “hem de ser sexys” culturalment parlant. Ens va deixar anar que no hi ha negoci en cap àmbit si no som, com a col·lectivitat, reconeixibles culturalment. És a dir, que la nostra marca com a comunitat necessita sempre una component cultural.

triasL’entrada en escena de l’alcalde del cap i casal va prometedora: la cultura és un servei públic. Ole! Però la cosa es va quedar en promesa. Trias va dividir la seva intervenció en tres idees clau: crítica al govern central per negar el finançament que en matèria de cultura mereix Barcelona, reiterada proposta de la seva experiència en el camp de la sanitat com a exemple a seguir en cultura, i Mobile Congress for everybody. Anem a pams. El qui més va rebre va ser Montoro. L’alcalde ens va recordar que l’aportació econòmica per a la capitalitat cultural s’ha reduit a  menys que zero, que la participació de l’Estat en els consorcis de gestió dels grans equipaments ja és només simbòlica perquè la seva aportació econòmica tendeix a zero, i que no hi ha interlocució possible. D’altra banda, vaig comptar fins a quatre al·lusions al seu passat com a gestor de la sanitat per explicar el seu projecte cultural. Les idees centrals del model són que això no es fa en quatre dies, que cal la participació de tothom i que el projecte busca l’excel·lència. I a còrrer. I arribem al capítol del valor econòmic de la cultura. Trias devia pensar que sentava escola i que era extremadament innovador quan va dir que “algú hauria de fer un estudi sobre l’impacte econòmic de la cultura”, i suposo que ningú li va dir que la idea comença a estar força gastada i que tot sovint fa més nosa que servei a l’hora de ser concrets i avançar de forma pràctica. Ens interessem tant pel valor econòmic de la cultura que ni parlem de cultura ni fem estudis econòmics. No és que la idea de Trias fos extemporània, és que és redundant com a idea i inexistent com a praxi. Segurament per combatre els escèptics com jo, l’alcalde del cap i casal ens va il·luminar amb el Mobile Congress, exemple d’exemples. Diu que és l’aposta de futur de la ciutat, i que la cultura també s’hi ha de posar. Solució brillant.

En fi. No vull excedir la capacitat del lector d’assimilar conceptes. Aquí ho deixo. Els quatre alcaldes van ser prou simpàtics. Correctes entre ells. Oradors més que acceptables. No van dir grans bestieses (bé, alguna sí, però tampoc no cal ser cruel), i no van fer trontollar el món de la cultura més del que ja trontolla. Però un acte que a mi, a priori, em semblava interessant i prometedor, quedarà ràpidament oblidat per insubstancial. Una bona operació d’imatge per a la Fundació Romea, un exemple de cordialitat i convivència política i un desplegament de continguts (amb alguna puntual i discreta excepció) perfectament obviable.

Francament, a l’escenari del Romea prefereixo veure-hi Vicky Peña.

2 Comments

Add yours →

  1. Gràcies Pep per posar-nos al dia.

    M'agrada

  2. Per cert sobre l’assistència et diré que potser la difusió del Romea no va ser massa extensa.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: